Cinema
Cultura 23/12/2021

El mur de pedra que oprimeix el poble xilè

Patricio Guzmán explica la identitat xilena a partir de la serralada dels Andes al documental 'La cordillera de los sueños'

3 min
Un escalador als Andes

BarcelonaA l'escola, un nen comença a estudiar el país on viu a partir de la geografia. El mapa dels rius, les muntanyes i les costes és la primera imatge que tenim d'un poble abans de conèixer-ne la història o les tradicions. Patricio Guzmán , el gran cronista cinematogràfic de la història moderna de Xile, ha estrenat aquest dimecres el treball que tanca la trilogia sobre la geografia del país i la seva relació amb la identitat xilena. Si a Nostalgia de la luz posava el focus al desert i a El botón de nácar , al mar, La cordillera de los sueños és el torn dels Andes, la gran serralada que recorre el territori xilè de nord a sud i que funciona com a frontera física i mental.

Tràiler de 'La cordillera de los sueños'

“La serralada ens protegeix, però també ens aïlla. És una muntanya enorme que durant segles ha impedit que hi arribi molta gent i que alhora atura la gent que vol marxar –explica Guzmán a l'ARA–. Avui es pot creuar en avió, esclar, però segueix sent un mur que no es traspassa fàcilment”. Segons Guzmán, els xilens viuen en general d'esquena a la serralada i al mar, les dues fites que conformen el seu territori. I curiosament Xile és un dels països del món amb més quilòmetres de costa. “La meva generació estava ocupada en crear una societat nova i la serralada no era revolucionària –ironitza el documentalista–. El poble xilè viu tancat en si mateix. No és un poble pesquer ni d'alpinistes, és un poble aïllat al centre del país, molt autònom, especial i solitari”.

Contra l'oblit

Per a Guzmán, els Andes són “un mur opressor que fa de Xile un país tancat i confinat". "I la dictadura de Pinochet va refugiar-s'hi dins per governar amb impunitat”, diu el director, que al film rescata els seus records dels dies posteriors del cop d'estat de Pinochet i les imatges de la repressió filmades per Pablo Salas, un càmera de la seva generació que, a diferència de Guzmán, no es va exiliar i va continuar registrant la resistència del poble i la repressió del règim. L'admiració que sent Guzmán per Salas s'encomana a la pel·lícula, que té alguna cosa d'homenatge als que van negar-se a oblidar: ells són l'altre mur, el de la memòria de la sang vessada pel poble xilè al llarg de la seva història.

El documentalista Patricio Guzmán.

El documental està amarat de melancolia i frustració per la continuïtat del sistema institucional creat per Pinochet, un fet que Guzmán relaciona directament amb la desmemòria del poble xilè i el retrocés del seu esperit de lluita. Irònicament, poc després de l'estrena a Xile de La cordillera de los sueños, l'esclat de les protestes socials i l'inici del procés documental van desmentir les conclusions del documental. “El que va passar fa dos anys va ser una sorpresa per a mi i per a tothom –admet–. Ningú s'ho podia imaginar. Hi havia petits antecedents de revolució en alguns àmbits d'estudiants, però no una resposta massiva d'1,2 milions de persones a Santiago. És un fenomen polític rar, gairebé únic al món”. Evidentment, aquest fenomen serà objecte del nou documental de Guzmán, que justament treballa aquests dies a París en el muntatge del film. Ell, que té experiència en revolucions fracassades, prefereix no pronosticar l'èxit del moviment. “Encara estem a meitat d'aquest canvi –diu–. Ja veurem com acaba”. Allà serà ell per explicar-ho.

stats