PalmaQuan deim ‘cultura’, sovint es precipita seguidament un altre mot: ‘precarietat’. La crisi del 2008 va ser fulminant per al sector cultural i “va establir un nou escenari que ha esdevingut estructural: l’escenari de la precarietat i la desil·lusió”, assenyala Remedios Zafra a El entusiasmo, un assaig -premi Anagrama- en què analitza com la vocació i l’entusiasme sostenen aquest model productiu precari en els treballs creatius. Però no només els pressupostos reduïts de les institucions contribueixen a la precarització de la cultura: hi ha lleis que l’agreugen. Una és la Llei de contractes del sector públic, la qual, entre altres coses, alenteix els procesos i obliga a abaratir els costos dels projectes.
Es tracta d’una norma, aprovada l’any 2017, que adapta els ordenaments jurídics espanyols a les directives europees de contractació pública, amb l’objectiu de millorar la transparència i controlar de manera més efectiva la corrupció. Un dels problemes és que, a la pràctica, l’aplicació d’aquesta llei ha contribuït que s’externalitzin molts dels projectes i serveis que abans gestionaven les institucions.
En el cas de l’Administració, la llei estableix dues formes de contractació: els contractes menors per a projectes de fins a 15.000 euros i les licitacions -conegudes com a contractes majors-, a partir d’aquesta xifra. Fins a l’aprovació de la llei, el màxim per contractació menor era 18.000 euros, però, per impedir pràctiques corruptes, es va abaixar.
Els preus dels projectes, a la baixa
L’efecte rebot de la llei ha estat una baixada generalitzada dels preus dels projectes. Ho desgrana l’estudi Foto Fija, de la Fundació Carasso, que analitza la situació de la mediació, però les seves conclusions, en aquest sentit, es poden extrapolar a la majoria de contractes menors per a treballs creatius. “Abaixar els contractes a 15.000 euros per no haver de fer tot un procés de licitació és també una pràctica molt comuna, així que el que abans es feia per 18.000 euros ara es fa per 15.000”, precisa l’informe. I és que de licitacions, en cultura, n’hi ha poques. Sobretot perquè és un procés administratiu llarg, que requereix una feina i recursos humans que sovint l’Administració no pot assumir.
“Moltes vegades perquè acabi sortint un projecte de manera àgil se n’acaba fent un de menor, perquè almenys es faci, però és molt limitat”, assegura Maria Pastor, directora insular de Cultura del Consell de Mallorca. “Al Consell tenim els nostres tècnics fent administració i altres empreses fent la feina tècnica. És absurd”, denuncia. En el mateix sentit argumenta la directora general de Cultura de l’Ajuntament de Palma, Francisca Niell, qui defensa que “el problema que tenen les administracions en cultura és la manca de recursos humans per fer els plecs administratius d’una licitació, que és una tramitació lenta”. Segons Niell, “evitam les licitacions tant com podem, i ho intentam arreglar per altres vies, com les subvencions”. Cristina Gómez és gestora cultural i està al capdavant d’una petita empresa, Power House Hub. Explica que no només hi ha escasses licitacions, sinó que “moltes vegades no estan ben redactades” i “no són realistes”, en el sentit que el preu de la licitació no es correspon amb el volum de feina que es contempla en el plec. “Fer projectes que siguin rellevants o de mitjana envergadura, que realment creïn indústria, es fa molt difícil”, afirma Gómez. Diu que abans de la crisi “no era així”, però des de llavors es precaritza tot, “i una ho accepta, perquè ha de menjar i no vol sortir del sector”. Quant als contractes menors, diu que “són els més cars, t’exigeixen com si et pagassin milions”, argumenta. En aquest sentit, Andreu Carles López, de l’Associació de Gestors Culturals de les Illes Balears, diu que “el benefici màxim d’un contracte menor per persona és molt poc, 1.000 euros”. “En algunes ocasions hem perdut sous i tot”, denuncia.
A més, per poder treballar, “com que l’Administració no està avesada a introduir criteris qualitatius a l’hora de valorar i adjudicar contractes menors, al final cada proveïdor es veu obligat a abaixar el preu de la seva oferta per aconseguir l’adjudicació del contracte, per la qual cosa els preus pateixen una alarmant rebaixa”, segons Foto Fija.
I els artistes? “Són el fil més prim -diu Gómez-, perquè nosaltres som les que lluitam els projectes, i després hem de repartir engrunes entre tots”. Des de l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears assenyalen que un dels grans problemes és que “el sistema de pagament no se sol correspondre amb la dedicació real de l’artista”. Ho exemplifiquen així: “Et paguen 1.500 euros per un projecte, però tu has necessitat quatre mesos per conceptualitzar-lo, formalitzar-lo, adaptar-lo a l’espai, etc., i finalment l’hora de treball està molt per sota d’allò que consideraríem un sou digne”. L’altre problema “és que s’acostuma a pagar després, i l’artista normalment ha d’avançar tots els costos de producció, cosa que precaritza encara més un sector que ja de per si no sol tenir ingressos fixos mensuals”.
La qualitat, en joc
El fet de disposar bàsicament de pressupostos petits i recursos limitats fa que en minvi també la qualitat o que no s’impulsin, com deia Gómez, més projectes de transcendència. “En cultura, sovint, el cost et marca el projecte -afegeix Niell-. Una exposició la pots fer amb 30.000 o 60.000 euros; si la fas amb menys doblers, es perden alguns detalls i també la qualitat de la programació cultural en general”. A més, com afirma Zafra a El entusiasmo, no només les administracions públiques estan sotmeses cada vegada a més tràmits administratius, també els treballadors culturals, per estar atents a les convocatòries, justificar projectes, subvencions, pagaments, etc., la qual cosa els deixa poc temps per crear. Com diu l’autora, el risc que es corre és “la pèrdua d’allo més valuós: la llibertat que converteix la creativitat humana en quelcom transformador, en quelcom capaç d’ajudar-nos a conèixer més i millor, a tenir cura, resoldre, inspirar, confrontar, entendre, pertorbar,emocionar, desmuntar formes injustes de poder, afavorir la igualtat social, millorar el món”.
D’altra banda, la Llei de contractes també fa més complicada la continuïtat dels projectes, perquè no es poden donar més de dos contractes menors per a un mateix projecte, encara que no se sobrepassin els 15.000 euros, sinó que, a partir de llavors, s’ha de licitar. Per a Pastor, aquest punt “no entén l’essència de la cultura, que consisteix que si un cicle funciona pugui durar molts d’anys”. Defensa que aquest és un dels motius pels quals estan en perill alguns cicles senzills com el Jardí Màgic de la Misericòrdia. “Ens obliga a externalitzar, i això no ens permet fer polítiques culturals d’esquerres”, defensa Pastor. I afegeix: “Perds el control d’allò que fas, i a la llarga acabes precaritzant els treballadors perquè en la majoria dels casos els sous que cobraran seran més baixos que els sous que cobrarien a través de l’Administració”.
Solucions
Maria Pastor apostaria per un Institut de Cultura a escala illenca, perquè en ser una empresa pública, no té tanta restricció en la contractació. “No ho descartam, però entenem que és un projecte que escapa el Pacte de govern; és un projecte fins i tot d’institució”. Per la seva banda, Francisca Niell considera que per aplicar la llei com toca, faltaria ampliar els recursos humans. “Però nosaltres a l’Ajuntament tenim la contractació molt ajustada, primerament per motius econòmics, i, després, perquè encara està en pràctica la llei Montoro, que marca un creixement màxim anual encara que l’ajuntament tingui superàvit”, exposa la directora general de Cultura.
Cristina Gómez és clara: “Has de decidir quina política cultural vols prioritzar. I si el que vols és, per exemple, crear indústria, no només serveix crear l’Institut d’Indústries Culturals, sinó que també hi has de posar doblers”. Si no, al final, se sosté un ecosistema com l’actual, “en què hi ha molta gent amb talent que s’autoprecaritza, que treballa en un Decathlon al matí i a l’horabaixa treballa fent un documental”, lamenta la gestora cultural. Elles també, assegura, fan més feina del que tocaria: “Hauríem d’agafar menys projectes, però els agafes per poder tirar endavant”.
