Pollença.- Una constel·lació és un conjunt d’estels sense relació entre ells que formen un dibuix imaginari. És difícil trobar una millor definició per explicar el que són, plegats, els sis Concerts de Brandenburg. És impossible un qualificatiu més adient per al pare, la mare, el fill i l’esperit sant de tot el que va venir darrere a la història de la música. La integral dels sis concerts n’és tan sols un exemple, com també una bona prova de tant talent, imaginació i creativitat dins un sol cap. El títol original i molt adient va ser Sis concerts amb diferents instruments, però són més coneguts pel llinatge brandenburgès per haver estat un encàrrec a Johann Sebastian Bach del marcgravi de Brandenburg, que era el títol nobiliari que havien encolomat al germà petit del rei de Prússia. Ostentós però sense cap poder. O molt escàs, de tal manera que ni tan sols va poder fer que la seva formació musical els interpretàs un sol cop. Potser perquè els instruments que calia utilitzar no eren els més habituals i, per tant, eren difícils d’aconseguir, encara que el més probable fos la dificultat per interpretar-los la vertadera raó per la qual no varen sonar mai al ‘palauet’ de Christian Ludwig.
Els sis concerts conformaren el programa amb el qual els integrants de l’Akademie Für Alte Musik Berlin varen mostrar les seves credencials. Una cloenda a l’altura d’un Festival de Pollença que tan sols es pot qualificar d’inoblidable. La formació alemanya va ser la cirereta d’un pastís farcit de noms tan il·lustres com interessants, tan reconeguts com brillants. Cécile McLorin Salvant i Sullivan Fortner; Edgar Moreau al violoncel i Joshua Weilerstein a la batuta amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears; Maria Joao Pires, Piotr Beczala; Josep Vicens; Andreu Riera; l’Academy of Ancient Music i, finalment, l’Akademie Für Alte Musik Berlin, que va aconseguir un sold out memorable, han estat les figures amb les quals l’esdeveniment ha assolit cotes que en alguns moments dels seus seixanta anys d’existència semblaven llegendes del passat sense cap possibilitat de tornar. Errada. Són aquí i han vingut per quedar-se.
No és fàcil decidir una classificació de les millors composicions de Bach, però del que no hi ha dubte és de la personalitat, l’originalitat o l’innovador llenguatge dels concerts brandeburguesos. Tant és així que a la sortida hi havia qui assegurava que havia estat una interpretació molt ràpida i altres que al contrari. De la mateixa manera que ningú podria fer una valoració amb un mínim d’encert sobre si la ‘versió’ de Richter és millor que la de Pinnock, o la de Pinnock millor que la d’Abbado, com tampoc quina és més ràpida o més lenta, si no és amb un cronòmetre. Bach no és innocent en el fet que hi hagi tantes lectures com intèrprets. Ja des de la partitura res quedava tan clar com per establir un cànon. El que val és si la interpretació de l’Akademie va ser proporcionada, adient i interessant. Sens dubte ho va ser, i amb aportacions pròpies. A les possibilitats que sorgeixen des de l’original hi hem d’afegir que l’ordre de la interpretació no va ser el que semblaria lògic. Es va iniciar amb el número u, amb el violí i les trompes naturals com a protagonistes. Continuà amb el tercer, potser el més conegut, com un joc en el qual els grups d’instruments es van passant la partitura de l’un a l’altre, i una composició tan original com és la de tres violins, tres violes de gamba i tres violoncels i contrabaixos. El segon ocupà el tercer lloc i la trompeta barroca va ser la protagonista, amb les dificultats que comporta l’instrument, a l’aire lliure i amb una elevada temperatura. Petit intermedi i arribaren el sisè, el cinquè i el quart, per aquest ordre, respectivament amb les dues violes i dues violes de gamba com a nucli de la història; al cinquè el clavicèmbal exercint de solista, seixanta-quatre compassos per a una cadència insuperable, que mai no s’havia vist en el seu moment, mentre que el quart va tenir com a principals personatges el violí i dues flautes. Tot plegat, una orquestra de solistes amb la seva corresponent dosi de virtuosisme, la que demostrà la formació berlinesa al complet i de principi a fi. La de la fi de festa que ja ens fa esperar la propera edició i amb el llistó pels núvols. Gran, gran edició.
