Climent Picornell continua documentant els canvis en la fesomia dels pobles mallorquins al seu nou llibre

PalmaA un dels primers textos que formen part de Paisatges minvants, el nou llibre de Climent Picornell publicat per El Gall Editor, s’hi explica una anècdota que resumeix a la perfecció l’essència del llibre. La transcriu Picornell, però són paraules d’un veí seu, Miquel Granyó. “M’expropiaren un trosset, dins d’un bocí de dues quarterades que tenc anant a Sineu, perquè havien d’ampliar la via del tren. I ara el tren passa per dins el que era meu i voldràs creure que les cabres que tenc, dues dotzenes, quan passa, s’aturen... i el miren passar! I quan ha passat es tornen a posar a pasturar”. Com si fos un d’aquests animalons de Miquel Granyó, Picornell torna a demostrar a Paisatges minvants que no pot evitar alçar el cap cada vegada que la realitat, amb tota la seva força i velocitat, li passa per davant. 

“Ma mare em deia una cosa que sempre m’ha agradat molt”, comparteix l’autor, “i és que no estava ben fet escoltar, pel carrer. No t’havies d’aturar a escoltar, però sentir? No t’has de tapar les orelles si sents alguna cosa, em deia, i això faig. Quan vaig pel carrer, o vaig al forn, o pas per qualsevol banda i sent alguna cosa que em crida l’atenció n’he de prendre nota, sigui a un torcaboques o a les notes del telèfon. Si veig que amb tot això hi ha material suficient, li don forma i en surt un llibre com aquest que present ara”, relata, i reconeix que, tot i que ha dit més d’una vegada que potser aquest, el cinquè, sigui el darrer que dedica “a la mal anomenada Mallorca profunda”, també és probable que hi hagi material per a un parell més. “Ja ho vaig dir del llibre anterior, La fi d’un món, que seria el darrer, i mira-ho!”, proclama amb una riallada poques hores abans de la presentació del seu darrer llibre a Palma –el dijous, 23 d’octubre, a les 19 h, a Can Alcover– i a uns dies de la presentació de Felanitx, el pròxim divendres, dia 31. 

Els veïns de Sant Joan i les teories demogràfiques

En aquest cas, compagina textos més descriptius, relats farcits d’anècdotes i converses sentides pel poble, amb altres més reflexius i introspectius, amb què transita i recopila els principals canvis que ha viscut un redol que, tanmateix, se sent seu. “Si em demanassis què és el que més ha canviat en tots aquests anys als pobles del Pla et diria que no són els paisatges físics, són els humans. Les fesomies del poble, sense cap dubte, perquè d’això parlen aquests Paisatges minvants”, prossegueix, i fa referència a una de les contarelles incloses en el llibre com a mostra clara i precisa d’aquest fet. “Va ser una dona del poble que em va dir que quan sortia al carrer no coneixia ningú i que, en canvi, quan va al cementeri hi coneix tothom. És una manera molt formosa, i molt simbòlica, d’explicar el que ha succeït als pobles”, exposa, i ho confirma amb una teoria demogràfica, diu ell, compartida per un altre veí de Sant Joan. “Son pare era germà de dotze, en el seu cas eren tres, i només havia tingut una filla; que ja deia que no en volia, de fills, i que només tenia una moixa que, a damunt, havia sanat! No és això un bon resum del que ha passat en el darrer segle? Més si penses que m’explicava tot això mentre vèiem dones magribines que acompanyaven els seus fills a escola. Només surten per això, aquestes dones, per acompanyar-los i per anar-los a cercar”, comparteix el geògraf, qui recorda que aquest darrer llibre no és "ni un llibre de sociologia, ni de geografia, ni d'història", sinó que és "un llibre d'històries". 

Tot i així, Picornell admet que avui dia s’ha estès un discurs respecte de la immigració “molt dur i excloent, que tendeix cap a Vox” i parla dels infants com a referència dels processos d’integració. “Els veus que parlen en mallorquí i que van a l’escola i tots són amics de tots, però després creixen i es produeix un procés d’exclusió, que ells reben i se’n senten part, que és bastant cruel”, diu Picornell, qui tot d’una ofereix una descripció molt detallada de la realitat actual amb seu a Sant Joan. “Tenim un batle que és anglès, que ja vol dir alguna cosa, però és que el cuiner de Can Tronca, qui fa el frit a hores d’ara, és en Moustafà, i les ensaïmades trunyellades del forn de dalt, que són tan bones, les fa un argentí, i fins fa no res el capellà era del Congo. Aquests són els nous paisatges que es van conformant, la demostració de com han canviat les postals d’un temps a escala humana”, relata. 

“No som creients, però sí practicants”

Sobre l’auge de projectes culturals al Pla de Mallorca, tant d’alguns que reflexionen també sobre els canvis que s’hi han viscut, com d’altres que cerquen impulsar-ne de nous, Picornell creu que “la gent està contenta de viure als pobles del Pla, passen gust de ser-hi, i potser se n’ha temut que ens hem convertit en el darrer bastió davant una cosa que avança des de vorera de la mar i que ningú atura”. “I això em fa pensar en una frase de Salvador Dalí, que el van trobar a un funeral i li van demanar si era creient. I ell va dir que no, que no era creient de res, però que sí que era practicant. Jo crec que nosaltres no som creients de moltes coses, però que sí que som practicants, per paradoxal que sigui”, sentencia.