Publicitat
Publicitat

CLÀSSICA

El centenari de Witold Lutoslawski

Nascut el 1913 i mort el 1994, és considerat el millor compositor polonès des de Chopin

Ocupats, en el panorama musical, pel bicentenari de Wagner i Verdi, celebrat aquest 2013, amb prou feines queda espai per recordar l'efemèride d'un compositor clau de la segona meitat del segle XX, un mestre d'una inventiva fora mida la música del qual ha servit de guia a molts músics dels nostres dies. Witold Lutoslawski (1913-1994) va ser un home que va encarnar un temps infaust i un vell destí d'Europa: sobreposar-se a les idees de l'horror. Fet presoner per l'exèrcit de la Wehrmacht el 1939, es va poder escapar i emprendre una fugida de 400 quilòmetres, recorrent a peu els boscos humits d'octubre, escapolint-se, esquivant els controls i la fam. Quan va arribar a Varsòvia, i sota noms que l'encobrien, es va guanyar la vida tocant el piano en cafès i cabarets foscos. Arranjava i componia valsos i tangos, cançons populars, improvisava. Pensar l'anonimat, la fugida, el destí i la música: aquesta va ser la seva tasca des de llavors.

Un cop alliberada Polònia, Lutoslawski va ser assetjat contínuament per les autoritats estalinistes, que havien matat un dels seus germans. Aïllament, exclusió, censura. Quan s'escolta la Simfonia número 3 (1982), i també l'anterior Quartet de corda (1964), o bé els Trois poèmes d'Henri Michaux (1963), un s'adona de l'enlluernador mestratge d'aquestes obres que expliquen el desmantellament d'un ésser humà, la seva humiliació. L'harmonia és trencada i escindida, sonen estranys acords com cossos desmembrats, passatges que semblen rufagues, blocs orquestrals que cauen fragmentats, violins que sonen com veus en la boira. Això és la música de Lutoslawski: no és composició, sinó recomposició d'un món fet miques.

Hi ha pocs músics capaços d'expressar tan encertadament la fragilitat i la nebulosa de l'home contemporani, aquest vagareig que no sap on va. No és un atzar que sigui considerat el millor compositor polonès des de Chopin. En les seves partitures tot és mobilitat i passadissos sinuosos -com passa en els fotogrames de Béla Tarr-, descensos cap a no se sap quins dominis, rascades i cops. Lucidesa. I, no obstant això, l'oient complagut amb la tradició i acostumat a una oïda tonal, pensarà que la feréstega sonoritat de pàgines com el Concert per a violoncel i orquestra (1970), dedicat a l'amic Mstislav Rostropóvitx, o Paroles tissées (1965), són un espai difícil de franquejar. Però no és així. En literatura només cal observar la sintaxi obstinada de Bernhard o els paisatges desolats de Bodor per entendre per quins camins Lutoslawski va traçar la biografia d'una realitat que, d'acord amb el que passa avui, veiem que no abandona la seva infàmia. La seva és una música que mai oblida d'on ve -de quins camps d'extermini, de quina Europa espoliada-; les seves notes mai no deixen de preguntar tot el que hi ha de convuls en aquest continent.

Un crit d'alliberament musical

Quan el 1981 va ser creat el sindicat Solidaritat, va explicitar un cop més l'oposició al règim, tan aferrat a la barbàrie, tan nostàlgic de l'art del del realisme socialista. Va voler que la Simfonia número 3 ressonés a tot volum, com així va ser, a les drassanes de Gdansk, on les mobilitzacions obreres, que duraven des de feia una dècada, van frenar els excessos de l'impertorbable Jaruzelski. Aquella música devia esclatar com un crit de llibertat en els molls, com una fogonada. Des de llavors, el reconeixement. Quan això va passar, fora del seu país ja era venerat i premiat: era amic de Benjamin Britten -un altre mestre nascut el 1913- i Michael Tippet, i també de Pierre Boulez, que el 1966 va dirigir Direct , segon moviment de la Simfonia número 2 (el primer, Hésitant , no estava acabat). Aquesta estima li va permetre interpretar les seves obres per tot el món.

L'abril del 1990 va visitar Barcelona per dirigir, al Palau de la Música, Chaine II. Diàleg per a violí i orquestra (1984/85), la Música fúnebre (1958) -en memòria de Béla Bartók- i la simfonia que anys abans havia ressonat a Gdansk. Al Conservatori se li va retre un homenatge. Vam tenir aquí el mestre que va utilitzar el dodecafonisme d'una manera ben diferent de la d'Arnold Schönberg, del músic que va buscar l'aleatorietat i la dislocació de les formes per donar cos a uns volums de traç angoixat i profund. La trobada barcelonina va ser una manera de celebrar la supervivència d'un home -també de la música-, i de donar carta de ciutadania a una obra la melodia de la qual sembla feta per alliberar el món.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF