Els catalanoparlants feim moltes coses, però també en donam

PalmaEntre els verbs més freqüents de la llengua catalana hi ha, sens dubte, ‘fer’i ‘donar’. Tots dos tenen usos plens i ben clars, com ‘fer un treball’(en què el verb ‘fer’significa “realitzar”) o ‘donar un llibre’(en què el verb ‘donar’ té el significat ple de “transferir a algú altre”), però també participen en moltes expressions en què el significat principal recau en el substantiu que els acompanya. Quan deim, per exemple, que volem ‘fer una pregunta a algú’, el nucli de l’acció és ‘pregunta’. El mateix passa a ‘fer una visita’, ‘fer feina’ o ‘fer una anàlisi’. El verb ‘fer’ aporta l’estructura verbal de la frase (marca el temps, la persona i la concordança), però el contingut semàntic principal (és a dir, el significat) el posa el nom.

Amb ‘donar’ ocorre una cosa semblant. Expressions com‘donar suport’, ‘donar una ullada’ o ‘donar consell’ també es construeixen amb un verb molt general i un substantiu que expressa l’acció pròpiament dita. D’alguna manera, podríem dir que el verb aporta la informació gramatical a la frase, mentre que el nom actua com a nucli de l’esdeveniment.

Verb lleuger

La lingüística anomena aquestes estructures “construccions amb verb de suport o construccions amb verb lleuger”, i no són exclusives del català. Es troben en moltes llengües, tot i que els verbs utilitzats en cada cas poden variar. El castellà, per exemple, coincideix sovint amb el català: hacer una pregunta, dar una respuesta, dar apoyo. Però en altres casos opta per verbs diferents. Allà on el català dona una ullada, el castellà echa un vistazo. I mentre nosaltres 'feim petons’, el castellà els dona (dar besos). L’anglès, d’altra banda, diu take a look (‘agafar una mirada’) per ‘donar una ullada’, i per a ‘fer una visita’utilitza sovint l’expressió pay a visit (‘pagar una visita’). El francès coincideix amb el català amb faire une visite, igual que el noruec gjøre et besøk (literalment, ‘fer una visita’ en tots dos casos). El mecanisme sempre és el mateix: un verb molt general es combina amb un substantiu que expressa l’acció.

Moltes d’aquestes combinacions conviuen amb verbs simples equivalents. Per exemple, ‘fer una pregunta’ equival a ‘preguntar’; ‘fer una visita’, a ‘visitar’; ‘donar una resposta’, a ‘respondre’. D’entrada, doncs, emprar aquestes construccions podria semblar una redundància. Si el català ja disposa d’un verb específic, per què manté també la construcció amb un verb lleuger?

Diversos lingüistes han intentat respondre aquesta pregunta. Per exemple, Georgina Alvarez-Morera, que va dedicar la tesi doctoral a la comparació de les construccions amb verbs de suport en català, castellà, alemany i anglès, ha treballat aquesta qüestió. Una de les explicacions té a veure amb la flexibilitat sintàctica. Les estructures amb substantiu permeten expandir la frase amb molta facilitat. És natural que algú ens ‘faci una pregunta incòmoda’, que en un cap de setmana llarg vulguem ‘fer una visita breu’ a algú o que, davant d’una qüestió complicada, hàgim de ‘donar una resposta molt detallada’. El substantiu es pot modificar amb adjectius o complements sense que la frase hagi de reorganitzar-se.

Amb el verb simple, en canvi, sovint cal reformular l’oració. En els casos anteriors, parlaríem de ‘preguntar de manera incòmoda’, ‘visitar breument’ o ‘respondre amb molt de detall’. No és impossible, ni tampoc estrany, encara que potser sí que és menys directe, i segurament això contribueix al fet que aquestes construccions continuïn sent tan productives: ofereixen més marge per modular el discurs i per introduir matisos.

Dels dos verbs que ens ocupen avui, ‘fer’ és probablement el més versàtil i el que utilitzam més en català. Pot aparèixer amb una gran varietat de substantius que designen accions o esdeveniments. Així, ‘feim preguntes’, ‘viatges’, ‘comentaris’, ‘anàlisis’, ‘fotografies’ o ‘referència a alguna cosa’. Aquest ús tan ampli s’explica perquè ‘fer’ és un verb molt poc específic des del punt de vista del significat i, per tant, es presta fàcilment a funcionar com a suport d’altres paraules.

En canvi, ‘donar’ té uns matisos una mica diferents. Moltes de les combinacions impliquen la idea de transferència cap a algú. És el cas de ‘donar suport a una iniciativa’, ‘donar consell a un amic’ o ‘donar una resposta a algú’. En totes aquestes expressions hi ha un destinatari explícit o implícit. D’alguna manera, el verb manté encara una part del seu significat original: allò que es fa arribar o es dirigeix cap a algú.

Combinar verbs

Naturalment, hi ha excepcions. En català utilitzam ‘fer’ amb ‘un petó’, ‘una abraçada’ o ‘un massatge’, encara que hi hagi un destinatari clar. I també deim que al cinema o a la televisió hi ‘fan’ pel·lícules interessants i no les ‘donen’, com en castellà. De fet, hi ha altres casos en què el castellà utilitza ‘dar’ i el català, ‘fer’. Així, en català parlam de coses que ‘fan por’, ‘ràbia’ o ‘pena’, mentre que en castellà aquestes mateixes coses ‘dan miedo’, ‘rabia’ o ‘pena’. Aquestes diferències mostren, un cop més, que cada llengua té la seva pròpia manera de combinar verbs generals amb substantius.

En definitiva, és cert que els catalanoparlants, en aquest sentit, ‘feim’ moltes coses: feim preguntes, feim comentaris, feim visites. Però també en ‘donam’: donam suport, donam consells, donam respostes. Tot plegat ens recorda, un cop més, que cada llengua construeix les seves frases amb patrons propis i que resol les necessitats comunicatives a la seva manera.