Llengua
Cultura 04/10/2022

Míriam Martín Lloret: "Amb el català, tenim un 10 en alarmisme i un 0 en proactivitat"

Lingüista, publica 'Teràpia lingüística'

5 min
Míriam Martín Lloret a la presentació de 'Teràpia lingüística' (AraLlibres)

BarcelonaLa lingüista Míriam Martín Lloret, després d'anys al darrere del consultori lingüístic en línia Optimot , ha agafat tot el bagatge de terapeuta de la llengua i se l’ha pres de manera literal: ha escrit un manual, Teràpia lingüística (Ara Llibres), que pretén desestressar els catalanoparlants. Vol acabar amb els pensaments negatius i tòxics que porten al mestretitisme o a l’autoodi, i a la vegada dona eines per enriquir i flexibilitzar la llengua. Per evitar el llenguatge sexista i per treure’s els complexos. No tot és correcte o incorrecte: el català col·loquial, les variants dialectals i les diferents pronúncies són part de la riquesa de la llengua.

El català està en perill d’extinció?

— No. Venim d’uns anys en què tot són sentències apocalíptiques. Hi ha qui s’atreveix a dir que d’aquí 20 anys no existirà el català. Tenim un 10 en alarmisme i un 0 en proactivitat. L’esperit del llibre és positiu: animem-nos a fer coses per la llengua. Les sentències apocalíptiques sobre el català no ens ajuden, paralitzen.

Hi ha la sensació que no ser alarmistes, amb les xifres de retrocés en l'ús social que tenim, és com fer de violinistes del Titanic.

— Jo dono algunes idees bàsiques de sociolingüística per a principiants, perquè individualment pots fer moltes coses. Com ara estimar la teva llengua i no canviar-la sempre. Si canvies de llengua quan veus alguna persona desconeguda o d’origen immigrant, és que tens mentalitat de rendició, de gos apallissat. Podem fer petites accions, com fer les cerques a internet en català o marcar la teva llengua quan compris per internet. Hem anat perdent la consciència lingüística i es tracta de motivar-nos col·lectivament.

Per què tenim tants dubtes quan parlem català?

— El context historicopolític evidentment és crucial, el català és una llengua subordinada i minoritzada, que té una llengua dominant com el castellà al costat i, a més, tot el que ve de l’anglès. Ens sentim molt insegurs sempre a l’hora de parlar. Jo fa vint anys que em dedico a l’assessorament lingüístic i els dubtes no desapareixeran. No hi ajuda el corrent purista. Aquesta correcció constant dels mestretites ens va a la contra perquè crea angoixa. Jo dic: que dubtis és normal, si la cagues no passa res, però parla català i confia més en la teva intuïció lingüística.

Què vol dir parlar correctament el català?

— Venim de la dicotomia del que és correcte i incorrecte quan un idioma són registres i adequacions al registre. Hem deixat de banda el català col·loquial, fins i tot s’ha entès com a incorrecte. Alguns barbarismes lèxics, si són propis de la teva variant dialectal, hauríem de relaxar-nos i deixar-los passar. El lèxic és una capa superficial: és pitjor dir és lu que n’hi ha que dir que un és un cantamanyanes, que és un barbarisme de sucre. Igual com les variants dialectals, s’han de defensar: no canviïs de dialecte, no el facis neutre!

Per què passa això, que la gent perd l’accent quan va a Barcelona?

— És vergonya. Hi ha els tòpics del parlar del pagès, o del parlar pijo, això existeix. L’entronització de l’estàndard i del vocabulari dels mitjans, que s’acosta al més neutre possible, no hi ha ajudat. No s’ha fet bandera de la riquesa dialectal.

¿L’estàndard ha perjudicat el català?

— Perjudicar és una paraula molt gruixuda, però sí que ha fet mal. Quan els mitjans han triat registrar quan ja teníem escorcollar, per exemple; no n’hi havia necessitat. Igual que la vivenda per habitatge. Hi ha mots genuïns que estem arraconant. El que seria idealíssim seria crear un estàndard per a les tres variants: Principat, País Valencià i Illes Balears. Jo estic parlant d’una utopia, però el que hi ha hagut és deixadesa. No pot ser que diguem a un de Ponent que és valencià. Hi ha tal confusió perquè no hi ha hagut pedagogia de la riquesa dialectal a través dels mitjans. Hi som a temps.

¿L’empobriment es deu al fet que hem perdut espais de socialització en català?

— Sí, i per a les persones migrades és greu, perquè l’entorn on poden aprendre català només són els Consorcis de Normalització Lingüística. Quan surten d’aquesta bombolla, al món laboral els parlen en castellà perquè no hi ha necessitat de parlar català. Per què han d’aprendre aquesta llengua si no es parla en el dia a dia? I com la poden aprendre? Però també als catalanoparlants ens afecta, perquè quan estem amb un grup de persones desconegudes parles en castellà perquè és la llengua no conflictiva, per estalviar-te problemes. Això és trist i greu.

¿Les interferències del castellà o de l’anglès són greus, doctora?

— N’hi ha moltes, hi ha molta contaminació. El tenir que ja ni es detecta com a falta. O la repetició del fer-ho, que ve del to do. Si afecta l’estructura gramatical, sí que ens hi hem de posar i corregir-ho. Si és un context oral col·loquial, no és tan greu. Per exemple: l’argot juvenil, amb la mescla d’idiomes, és una subcapa del col·loquial i no hi entro. Mentre els joves siguin capaços de mantenir una conversa en els diferents registres, no hi ha problema.

És difícil trobar el punt entre ser uns calçasses de la llengua i ser uns mestretites.

— La gràcia és trobar l’equilibri. Quan un parlant se sent insegur és fàcil caure en l’extrem, en el purisme, en els que diuen quin és el parlar genuí, i resulta que això és una llengua de laboratori. Jo aconsello que consultis els diccionaris digitals i les eines que tens a l’abast, i no els engalipadors de la llengua de la xarxa.

Per què cada català té un lingüista i un entrenador del Barça a dins?

— Ho portem als gens. La llengua és un tret identitari i la por que desaparegui ha fet que sobresurti el purisme. És cert que hi ha autoodi, allò de pensar que el català no serveix per insultar o per follar, però també ens poden no agradar paraules en català, i això no és autoodi. Normalitzem-ho. Ens aferrem a les paraules maques en català, sempre estem amb el xiuxiueig i les paraules amb xeix, que són les més boniques, però a mi m’agrada cràpula i no passa res.

Dius que la llengua ha d’aplicar la perspectiva de gènere. A favor o en contra del llenguatge inclusiu?

— Em mullo molt amb el desdoblament de gènere, el "tots i totes", perquè crec que és un tapaforats mal fet i no representa tots els col·lectius. I és veritat que amb el tema del col·lectiu trans i les persones no binàries adopto el paper d’observadora, a veure cap on evoluciona. Veig que toca la morfologia de la llengua i a efectes pràctics és impracticable. Però també penso que si hi ha un col·lectiu que no s’hi sent representat, ho hem de deixar fluir. Igual que la llengua evoluciona cap al feminisme, la llengua pot provar fórmules. La part científica ja ens la sabem, i és que el masculí plural és inclusiu, però si un col·lectiu se’n va més cap a l’experimentació i la filosofia, no siguem taxatius. No hi estic en contra ni veig que hi hagi una solució màgica, però es tracta de generar debat en positiu. No ens hi posem de cul, escoltem més.

Quin creus que és el principal problema del català?

— Hem de millorar l’ús social de la llengua. A partir d’aquí, com més ús, més ens relaxarem i començarem a veure que la llengua es normalitza, i podrem pensar que no cal parlar com una gramàtica, sinó que hi ha més prismes i mirades; entraríem en registres i variants.

stats