'La casa del dolor': un intent de melodrama familiar faller
Un viatge als horrors d’una família acomodada a partir de la desaparició del fill predilecte
La casa del dolor
TNC Sala Petita (fins al 20 de febrer)
Poc sabíem fins ara de Víctor Sánchez Rodríguez, autor i director valencià amb set obres publicades o estrenades (Cavalls salvatges no m’arrancarien d’aquí al Versus Teatre el 2011) que ha obert el cicle 3D de dramatúrgia contemporània catalana al TNC. A La casa del dolor, Sánchez Rodríguez es proposava fer un viatge als horrors d’una família acomodada a partir de la desaparició del fill predilecte. Un viatge que comença a la taula on el pare, la mare i la germana bessona esperen el Juli, que acaba de graduar-se com el millor pianista de la seva promoció.
Però el Juli no apareix i sí que ho fan els fantasmes de la relació del noi amb la família. No es tracta de secrets, sinó de comportaments que han pertorbat la personalitat de Juli, un noi amb un força incomprensible fracàs interior que busca el patiment. ¿Deu ser perquè en el seu moment no li van preguntar quin instrument volia tocar? ¿Deu ser perquè el pare el portava a caçar daines que a ell li feien pena? ¿Deu ser perquè la germana addicta als melodrames del Hollywood daurat i rebotada amb el seu bessó desitjava que desaparegués? ¿Deu ser perquè devia diners a un suposat amic? ¿Deu ser per culpa d’un capellà amb una arracada de creu daurada a qui el Juli visitava sovint?
Doncs aquest és el viatge que proposa l’autor en un text pretesament inquietant amb una genuïna profusió d’enigmes irresolts sortosament adobats per l’encertada banda sonora d’Aurora Bauzà i Pere Jou. Un text que arrenca amb diàlegs quotidians que tot seguit es mouen entre el misteri, el símbol i les sentències banals, obviant qualsevol emoció, però que no renuncia a un cert humor amb ressons almodovarians de pobres resultats.
El text albira el que no pot assolir, en una posada en escena força fallera que sembla que s’emmiralla en el melodrama i que es va fonent a cada nova escena, com el piano de gel que li regala la mare, tot i la luxosa producció del TNC (escenografia de Max Glaenzel). La casa del dolor és una aposta personal de la directora del TNC, Carme Portaceli, que després de les (fallides) apostes anteriors (La cresta de la ola i Fuego fuego) sembla marcada amb la sort de l’Alexei d'El jugador de Dostoievski.
