Carles Bover: "El Goya ens ha permès arribar a més de 200.000 persones"

El guanyador del guardó a millor curtmetratge documental el 2019 per 'Gaza' parla dels efectes del premi un any després

Carles Bover reconeix que Gaza, i no ell, va experimentar "l'efecte Goya": gràcies al guardó, han pogut fer arribar la "crua realitat que es viu a la franja de Gaza" a centenars de milers de persones de tot el món. "Quan es parla d'aquest efecte, les preguntes s'enfoquen en els directors o en els nous projectes, però poques vegades se centra en el que significa per a la mateixa obra premiada", assenyala el mallorquí.

Abans de guanyar-lo, "resultava pràcticament impossible" fer arribar aquesta història a un gran públic, precisament per les limitacions del format i pels mitjans de la productora i ambdós directors. Però arran del premi, i durant l'any 2019, van aconseguir fer més de 130 projeccions amb col·loqui del curtmetratge a escala estatal i internacional. A més, destaca que, gràcies al bon acolliment que ha tingut, enguany s'impulsarà un projecte educatiu amb el suport audiovisual de Gaza per sensibilitzar i promocionar el respecte cap als drets humans, incloent-hi informació del context històric.

Com recordau la nit en què vau rebre el Goya?

La record com si hagués passat tot massa ràpid. Després de tantes setmanes prèvies fent promoció i pensant en tot el que suposava arribar fins allà, un pic vàrem sentir el nom de Gaza quan deien el curtmetratge premiat, no ens ho acabàvem de creure. Sense cap dubte,  serà un record magnífic i segurament irrepetible.

Què ha estat el millor d'haver-lo guanyat?

El millor ha estat l'altaveu que ha suposat per a la difusió de Gaza i donar l'oportunitat de fer arribar aquesta història a centenars de milers de persones, a les quals hauria estat impossible arribar sense aquest reconeixement.

Quina considerau que va ser la clau per obtenir el guardó?

Avui dia, un any després, per molt que hi pensi no hi ha cap decisió que prenguéssim durant la campanya cap als Goya que creguem que fos clau. Òbviament un pot pensar que tot el que hem anat fent va sumar, però realment on es valora la feina del curtmetratge és a la preselecció i en menys mesura a la nominació, que ja és un premi en si mateix. Però el fet de ser el documental guanyador d'aquell vespre no deixa de tenir aquell element de sort que qualsevol necessita per sortir elegit.

Carles Bover: “El documental és una eina de transformació social”

Què ha suposat el Goya per a la vostra carrera professional?

Professionalment no ha generat cap canvi. Continuu fent feina al departament de comunicació d'Amadip Esment Fundació amb un equip genial d'Esment Audiovisual. El que sí que pot haver suposat és que els mitjans o altres ens del sector audiovisual es facin més ressò dels meus propers projectes, la qual cosa és molt important per donar a conèixer les històries que vols fer arribar al públic.

Com ha canviat tot en un any?

Ha suposat una projecció increïble per al curtmetratge Gaza. Hem pogut fer més de 130 projeccions amb col·loqui a escala estatal i internacional i aconseguir emetre el documental a diverses cadenes de televisió, que sense el premi Goya segurament no ens haurien fet gaire cas. Però el més important ha estat arribar a més de 200.000 persones en visualitzacions  online gràcies a diverses plataformes de manera gratuïta.

Quins projectes teniu en marxa ara?

Actualment estic treballant en el meu primer llargmetratge en solitari, Destrucció creativa d'una ciutat, un documental que parla de la ciutat de Palma a través de les seves barriades i les persones que l'habiten per tractar temes com la gentrificació, la lluita de classes i el feminisme. Esper que pugui veure la llum a final d'aquesta primavera.

Teniu pensat donar continuïtat a Gaza?

Estic segur que més endavant tornaré a tractar la causa palestina, ja que és una realitat que vaig viure molt a prop i mai em cansaré de fer tot el possible per denunciar la vulneració de drets humans que sofreix la població palestina.

Què destacaríeu de l'edició dels Goya d'enguany?

No he pogut veure totes les pel·lícules que hi estan nominades, però de les preferides ( Dolor y gloria, Mientras dure la guerra i La trinchera infinita), que sí que he vist, he de dir que m'han encantat les tres. A banda d'aquestes, destacaria O que arde d'Oliver Laxe, pel seu tractament i per aconseguir situar-se entre noms tan rellevants com Almodóvar i Amenábar, i també la gran qualitat de produccions que trobam a la categoria de direcció novella.

'Gaza' ens segueix ocupant molt de temps

Identificau alguna tendència comuna entre les pel·lícules nominades?

Aprofitaré per esmentar aquí la categoria de curtmetratge documental, perquè m'alegra molt que la tendència entre els nominats hagi estat la denúncia social amb obres com El infierno, El sueño europeo: Serbia i Nuestra vida como niños refugiados en Europa.

És casualitat que hi hagi més d'una pel·lícula sobre la Guerra Civil?

Que coincideixin dues pel·lícules en el context de la Guerra Civil estic segur que no deixa de ser casualitat, ja que ambdues començaren la producció molt abans de la complexitat política que vivim en aquests dies. El que sí que és cert és que em resulta vergonyós que aquestes històries demostrin que lamentablement hem de continuar lluitant per conservar llibertats i disputes que ja haurien d'estar superades i que per desgràcia alguns tracten de portar de nou a l'actualitat.

Faríeu alguna crítica als premis o a la indústria del cinema en general?

Crec que sempre es pot donar més importància a gèneres com el documental, l'animació i formats com el curtmetratge, no només amb les nominacions sinó a escala mediàtica i per part de la indústria. Per altra banda, hem de continuar reivindicant una major representació de les dones cineastes, la qual ha disminuït en comparació als dos darrers anys. Tal com reclama l'Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA) amb el seu lema, hi trob a faltar més dones.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF