Pello Reparaz: “Cantar en euskera no tanca portes, les obre”

PalmaPello Reparaz (Arbizu, 1990) és el nom que s’amaga darrere el projecte musical Zetak. El músic adoptà aquest nou nom artístic l’any 2019, després que un any abans es dissolgués la banda Vendetta, amb la qual va recórrer les carreteres d’Euskal Herria. El tercer disc de ZETAK arribà el 2023: Aaztiyen. Un disc conceptual, molt arrelat a l’entorn més proper del músic: la natura, la mitologia basca, l’euskera. La voluntat d’explicar històries úniques i apartar-se, com es pugui, de les exigències de la globalització, com també una inclinació genuïna per la recerca i el fet de no donar res per suposat, l’han conduït a escriure i produir un disc únic, amb personalitat i una diversitat de sons juganera i poderosa. 

Aquest dissabte, 21 de juny, el presentarà a Porreres en el concert inaugural –en què també sonarà el català Lildami– del cicle d’estiu de la Fundació Mallorca Literària, La Lluna en Vers. 

Aviat farà dos anys que vau publicar Aaztiyen, el desembre de 2023; un projecte que us ha donat moltes alegries. En quin punt estau, amb el disc i amb Zetak? 

— Amb moltes ganes. És un moment molt bonic de la meva carrera. El projecte va sorgir quan vivia a Londres, i hi feia un màster de música popular. Vaig veure-hi molt de talent, però també una espècie d’inclinació cap als ritmes que estaven de moda. Allà vaig veure que em volia deslligar d’això i vaig entendre que la motivació creativa no estava a sonar millor o pitjor, sinó a trobar alguna cosa única i pròpia. Així que vaig deixar enrere les referències externes i vaig voler que tot el concepte, l'imaginari, anàs cada vegada més lligat a la cosa petita i singular que jo podia explicar. Històries que només jo podia contar. Evidentment, en euskera. Un procés de sis o set anys de retorn, de mirar més a prop, cap al que tenc a tocar: noms propis del meu poble, cases, llocs, creences, la mitologia, l'antiga religió basca… Des d’aquell moment, tenc clar que, per mi, és molt més interessant sonar malament que sonar com tothom. 

En alguna ocasió heu dit que aquest disc no s’hauria pogut escriure fora d’Arbizu, el vostre poble. Com és, aquest poble? 

— Arbizu és una zona basconavarresa on l'euskera és majoritari. Tenim una connexió amb la natura molt estreta. L’altre dia llegia un article que deia que per ser feliç has de veure tres arbres des de la teva finestra. Jo faig aquesta entrevista des d'una terrassa on tenc al davant una muntanya enorme i tot és verd; veig, per dir alguna cosa, milers d’arbres. Aquest ambient, aquest entorn, m'ha marcat molt. El fet de conèixer-nos tots al poble també m'ha ajudat a formar la meva personalitat.

Com ha quedat finalment el disc i com el vau plantejar al principi és molt diferent. Com el donau per acabat quan està tan centrat en un procés de recerca, que sembla que mai no acaba?  

— De fet, sent que estic en un procés etern de recerca. És el meu hàbitat natural. Però també som molt fan de dur aquesta intenció creativa fins al final. Per exemple, vaig llegir molt sobre emocions, sobre salut mental... i vaig començar a posar-ho en dubte tot. Les emocions són un constructe humà. Si bé al principi volia fer un disc, precisament, definint les emocions… vaig veure que no era un terreny estable. I vaig optar per fer un disc conceptual, partint d’un estat d'escepticisme radical, que sempre m'acompanya.

Un element que dona molt caràcter al disc són les col·laboracions amb els grups dels Països Catalans Marala, les gallegues Filles de Cassandra i les basques Neomak. Són col·laboracions molt pensades. 

— No hi ha cap dubte: les tres col·laboracions (Marala, Filles de Cassandra, i més) són un dels grans encerts del disc. Quan escric, faig els arranjaments, les lletres... tot és tan solitari! A efectes reals, aquest disc l'ha fet un sol home. I això no és sa. Les col·laboracions ofereixen altres veus, caràcter, un gir, una riquesa i un color que jo tot sol no hauria pogut aconseguir. Les admir moltíssim. I sí: són unes col·laboracions elegides amb consciència.

Com valorau cantar en euskera dins d’un panorama musical globalitzat?

— Hi ha una cosa que trob molt interessant: cantar en euskera no tanca portes, les obre. Tenc la sensació que aquest projecte ha arribat a molta gent. Més de 70.000 persones han pagat una entrada per veure Zetak. Si a això no se li pot dir èxit en una carrera musical, llavors no sé què és. Em deman si hauria pogut vendre tantes entrades cantant en castellà. Cantar en una llengua no hegemònica genera interès, i això és gràcies a la militància lingüística que hi ha. Vivim en un moment en què les llengües hegemòniques ho absorbeixen tot. Per això, fer un projecte en una llengua minoritzada vol dir anar a contracorrent, però també pot connectar les persones d'una manera més autèntica. Em qued amb l'autenticitat.

Quin paper juguen els instruments tradicionals dins el so de Zetak?

— Hi ha una feina molt important amb instruments tradicionals com el pandero i, fins i tot, la txalaparta. Trobar una veu pròpia i singular m’exigia, d’alguna manera, abraçar els sons de casa, els instruments coneguts com a instruments tradicionals, etc. 

Dia 21 de juny serà el vostre primer concert a Mallorca, però a Catalunya n'heu fet moltíssims. Creieu que és més fàcil connectar en territoris amb certa sensibilitat lingüística? 

— Zetak va tenir una gran repercussió a Euskal Herria des del principi, però el projecte també ha trobat un ressò molt fort als Països Catalans. Ens van començar a convidar a Catalunya, al País Valencià... Això demostra que hi ha una connexió natural entre les llengües minoritzades, com l’euskera, el català i el gallec. Aquesta proximitat cultural i la voluntat compartida de resistir davant les llengües hegemòniques han generat un interès mutu. No és gens estrany que puguem actuar en aquests territoris, perquè el públic d’aquí entén i valora la proposta.

A qui encara no ha escoltat Aaztiyen, pel que sigui… com el convidaríeu a fer-ho?

— Li diria que aquest projecte no mossega. Ara que sembla que gent com Ayuso es pot aixecar de la conferència de presidents molestant-se perquè algú parla en català o en euskera, obrir la ment és més necessari que mai. Jo no vull ser com Ayuso. Vull entendre l'altra gent, aprendre dels altres i de la diferència. És una cosa sana i necessària. Amb Aaztiyen he volgut obrir una finestra al meu petit món. Si algú té ganes de mirar-hi, ja sap on és.