Els camins de la tragèdia
La peça, com un recorregut per l’existència de Txaikovski, permet i obliga tota una sèrie de maneres d’entendre la música: de la reflexió a la melangia, de la passió a l’alegria
Els russos, per a l’ocasió i, en aquest cas, fins a tres, venen de Màlaga, de la mà de José María Moreno, en un exercici d’intercanvi amb dues orquestres de similar estructura. És a dir, dijous passat, l’Orquestra Filharmònica de Màlaga, de la qual Moreno és el director titular, es va convertir en protagonista del sisè concert de la temporada a l’Auditòrium del passeig Marítim; el pròxim mes d’abril, Pablo Mielgo i la Simfònica els retornaran el compliment interpretant la Cinquena Simfonia i l’Obertura núm. 3 de Leonora de Beethoven. Pel que fa al concert que ens ocupa, i amb el qual es va omplir tota la platea i bona part de l’amfiteatre de l’Auditòrium, es va iniciar amb el pianista Alekséi Volodin interpretant el Concert núm. 3 per a piano i orquestra, en re menor op. 30, de Sergei Rakhmàninov, segurament, una de les més emblemàtiques peces de la seva producció, convertida en icona dels més agosarats virtuosos que s’exposen a la seva interpretació. Una peça que va viatjar verge dins el vaixell que portava l’autor als Estats Units, país on finalment es va refugiar anys després, fugint de la revolució. Immens com a pianista, va ser ell mateix, a Nova York, l’encarregat de l’estrena, tot i que ho va fer amb una cadència més senzilla i curta que la que va interpretar Volodin. Al final del primer moviment, interpretà la titànica versió, assenyalada a la partitura com a “ossia”, que precisa tota una col·lecció d’atributs de què tan sols disposen els privilegiats. El moment cabdal d’un moviment, Allegro ma no tanto, on es presenta tot el que esdevindrà a continuació. Un cim per al pianista i una demostració de delicadeses per part de diferents instruments ーtrompa, clarinet, flauta o l’oboèー, exercint aleshores com a solistes. Rakhmàninov, acusat sovint d’antediluvià per part dels seguidors dels seus coetanis ーBartók, Stravinsky i companyiaー, va ser per moviments com el segon, en què llueixen tots els colors de temps passats. La nèmesi del tercer moviment, farcit d’una variada sèrie d’estris musicals d’extrema dificultat, en sòbria conjunció amb l’orquestra, per arrodonir i donar solidesa a un conjunt en què no manca res i rubricat amb un final pianístic clamorós, va fer esclatar el públic assistent.
Rakhmàninov era deixeble d’Anton Arensky, que alhora n’era de Rimsky Korsakov i de Sergei Taneyev, alumne de Piotr Ilitx Txaikovski, el següent protagonista d’una altra peça tan emblemàtica com reconeguda, i per a molts, tot i que sigui discutible, la millor creació del compositor: la Simfonia núm. 6 “Patètica”, en si menor, op. 74. Peça testamentària per antonomàsia que excepcionalment s’inicia amb un solo de fagot que, d’alguna manera, en remarca el discurs, com un recorregut per l’existència de Txaikovski que permet i obliga tota una sèrie de maneres d’entendre la música: de la reflexió a la melangia, de la passió a l’alegria, amb un final que tan sols es pot definir d’una manera, el camí de la tragèdia, que sota l’enèrgica direcció de Moreno i la seva orquestra es va convertir en un altre d’aquests concerts que no deixen indiferent a ningú. Molts i merescuts aplaudiments per donar i per vendre.
