Crítica de teatre
Cultura 24/10/2022

Un Calderón àgil i funcional dirigit per Declan Donnellan

El director britànic signa una interessat adaptació de 'La vida es sueño' al Festival Temporada Alta

2 min
Un escena de 'La vida es sueño', dirigida per Declan Donnellan
  • Teatre Municipal de Girona (Festival Temporada Alta)
  • 22 d'octubre del 2022
  • Direcció: Declan Donnellan
  • Amb Ernesto Arias, Prince Ezeanyim, David Luque, Rebeca Matellán, Manuel Moya, Alfredo Noval, Goizalde Núñez, Antonio Prieto i Irene Serrano

Declan Donnellan és un bon conegut del Temporada Alta, on ha presentat des del 2009 cinc espectacles, sobretot obres de Shakespeare. A Donnellan li van els clàssics, que treballa com a contemporanis. Per segon cop –el primer va ser amb Fuenteovejuna el 1992 amb motiu de l'Expo de Sevilla–, ha posat la mirada sobre un text del Segle d’Or espanyol. No qualsevol, sinó probablement el més conegut arreu del món, La vida es sueño, de Calderón de la Barca, del qual no recordo cap altra proposta des de la de Calixto Bieito al Teatre Romea l’any 2000 en una coproducció amb la Companyia Nacional de Teatre Clàssic (CNTC) espanyola.

I ha estat la mateixa CNTC sota la direcció de Lluís Homar la que ha encarregat al director britànic aquesta nova mirada sobre el drama clàssic. Una mirada àgil i funcional tant pel que fa a l'adaptació com a la posada en escena, tot protegint la netedat de la dicció i la música de les rimes, però sense cap complex per contemporaneïtzar la proposta amb aportacions musicals, visuals i dramàtiques que li raspallin la transcendència i el facin pròxim. És l’etern joc entre el respecte a l’original i la llibertat del creador. No en va, el tema nuclear, que no únic, d’aquest drama filosòfic és la llibertat individual. Donnellan i el seu inseparable col·laborador Nick Ormerod es prenen en aquest sentit tota la llibertat del món amb un resultat prou atractiu. No tant en el discutible balbuceig de l’inici del primer gran monòleg de Segismundo com en l’originalitat de convertir l’escena d’amors i enganys entre Rosaura, Astolfo i Estrella en una mena de sitcom amb riures enllaunats o l'excessiu, al nostre entendre, bombardeig sonor de la batalla final entre els exèrcits de Basilio i Segismundo que fragmenta els diàlegs i ensordeix més que no ajuda a seguir la funció.

Sobri i eficaç espai escènic d'Ormedor. Un mur de portes batents abocades al prosceni on les aparicions i desaparicions semblen volen evocar les complexitats del drama barroc. Molt interessant el Segismundo d'Alfredo Noval, tant en la presència escènica com en la manera de modular text i respiració, gest i ritme per fer brillar el sentit últim de cada paraula. Contundent el Basilio d’Ernesto Arias. Juganera la Rosaura de Rebeca Matellán. Bé la resta del repartiment i magnífica la il·luminació de Ganecha Gil.

stats