El caçador de màscares: 25 anys documentant festes paganes

BarcelonaA totes les cases de Riofrío de Aliste hi ha un dia del calendari marcat amb foc: l’1 de gener. En aquest poblet de Zamora encara se celebra una mascarada, coneguda popularment com Los Carochos. Onze joves de la vila es disfressen amb màscares i representen diferents personatges que interactuen entre ells i també amb el veïnat. L’ambient de música i disbauxa acaba amb un ball a la plaça, on tradicionalment esperaven les noies. Aquest va ser el primer destí del fotògraf madrileny Carlos González Ximénez quan a finals del 1996 va decidir documentar les mascarades, festes paganes d’origen ancestral que encara se celebren en algunes zones del nord-oest de la península Ibèrica.

Una de les peculiaritats de les mascarades d’hivern és que coincideixen amb les festes de Nadal, el dia de Reis, el Carnaval o fins i tot la Setmana Santa. Però això no és casualitat, sinó una altra de les herències de la vella Hispània, més enllà de l’origen llatí de la llengua o del Codi Civil. “A finals de desembre els antics romans organitzaven les saturnals, unes festes en honor del déu Saturn que estaven molt lligades al món rural. Al calendari julià coincidien amb el solstici d’hivern, que se celebrava el 25 de desembre. Per això fa molts anys que visc aquestes dates amb tanta intensitat”, confessa González Ximénez, que des d’aquella primera vegada no ha deixat de viatjar per caçar màscares, les seves particulars “relíquies antropològiques”. Ara, una selecció de totes aquestes imatges es poden veure exposades a la galeria Zona Incontrolable de Madrid.

Qui va posar-lo sobre la pista d’aquestes tradicions va ser l’exposició España oculta, de la prestigiosa fotògrafa Cristina García Rodero. “Em va impressionar profundament, i mira que jo com a aficionat ja venia de fotografiar moltes romeries i processons de Setmana Santa”, confessa González Ximénez, que treballava com a forestal, un ofici que encara manté. Estirant el fil de la curiositat etnogràfica va arribar a Los indios de Norteamérica, un llibre de culte del fotògraf i etnòleg Edward G. Curtis en què apareixien més imatges de rituals, de tradicions i... de màscares. “Va ser un punt d’inflexió. Vaig decidir canviar els ritus religiosos pels pagans i començar a documentar-me seriosament”, confessa.

En un món amb una presència d’internet ínfima –parlem de finals dels anys 90– investigar requeria hores de biblioteca i parar l’orella. “Vaig descobrir que moltes mascarades es van prohibir durant la dictadura franquista i, viatjant, que altres estaven en decadència. Recordo anar a un poblet on es feia una mascarada i no trobar-hi res perquè l’havien deixat de celebrar. Al final vaig convèncer l’alcalde i va accedir que el seu fill es vestís per tal que jo pogués fotografiar-lo. I va ser gràcies a això, al fet que un desconegut amb bigoti i una càmera al coll que passava el dia de Nadal lluny de la família valorés tot allò que la festa es va recuperar”, explica González Ximénez, que ha recorregut poblets de Zamora, Lleó, Astúries, Extremadura i part dels Pirineus.

Quan ja portava quatre anys fotografiant mascarades pel seu compte, li va caure un regal del cel: el 2001 el ministeri de Medi Ambient el va contractar per documentar tradicions i rituals dels pobles dels Parcs Nacionals d’Espanya. “Va ser una experiència enriquidora que em va portar a obrir-me a altres indrets, com el nord de Portugal. Allà vaig fer amistat amb Antonio Pinelo Tiza, antropòleg i docent que ha acabat fundant i presidint l’Acadèmia Ibèrica de la Màscara, una entitat que vetlla per la conservació i la difusió d’aquestes tradicions”, assegura el fotògraf i activista. I en els últims anys encara ha anat més lluny. Amb la seva admirada Cristina García Rodero, han viatjat junts fins a Bulgària (2015) i Romania (2020) per documentar mascarades, també habituals en algunes zones de l’Europa Central. “I aquest estiu marxaré al Marroc, a la zona de l’Alt Atles, a una vall apartada on després de la festa del corder celebren un antic ritu de fecunditat”, apunta.

Tot i que no existeixen dues mascarades iguals, la gran majoria comparteixen trets comuns: una gran connexió amb la terra –moltes màscares es fabriquen amb elements del bosc i amb pells i esquelets d’animals–, l'ús de teixits i ornaments de colors vibrants i la presència de música en viu. Aquestes festes paganes són un cant a l’espiritualitat, als cicles de la natura i, en definitiva, a la renovació i el renaixement que comporta el solstici d’hivern, però també a l’alegria i la disbauxa d’un carnaval que s’emmiralla amb el llibertinatge de les antigues saturnals romanes. “El reportatge de mascarades requereix d’una entrega contínua. No s’abasta tot en un sol viatge, per això és inevitable tornar als mateixos escenaris”, assegura González Ximénez. Aquesta meta ritual, però, també li ha servit per copsar que aquestes festes paganes estan vives, que es renoven i creixen. “En moltes només hi podien participar els homes solters i els quintos, però ara veig que a poc a poc s’hi impliquen dones i nens. Això em fa molt feliç perquè significa que no es perdran i que de mica en mica reben el reconeixement que mereixen”. De fet, l’Ajuntament de Riofrío de Aliste acaba de demanar que la seva mascarada sigui declarada festa d’interès turístic nacional, un fet impensable el dia que González Ximénez la va viure per primera vegada.