La gran broma de Berto Romero i Carlo Padial

BarcelonaFa unes setmanes, l’Acadèmia del Cine Espanyol va contactar amb la productora d’ Algo muy gordo perquè la còpia que havien rebut per a la inscripció en els Goya, deien, no era la bona. “Ens heu enviat per error el making-of ”, deia el responsable de materials de l’Acadèmia, a qui des de la productora van haver d’assegurar-li que la còpia era bona.

La confusió de l’home no és tan estranya: el projecte d’ Algo muy gordo es va anunciar al Festival de Màlaga del 2016 com una comèdia esbojarrada sobre un guionista televisiu (Berto Romero) obligat a repetir el curs de 8è d’EGB per culpa d’un error jurídic. Havia de ser el gran salt comercial de Carlo Padial, conegut per films low cost com Mi loco Erasmus i Taller Capuchoc, el seu primer treball amb una gran productora (Zeta Cinema), un actor popular i efectes especials. Al pòster, de fet, Romero hi apareixia transformat digitalment en un nen grassonet de 13 anys.

Tanmateix, la pel·lícula que demà arriba als cinemes no s’assembla a la presentada a Màlaga. Algo muy gordo, en realitat, és la crònica d’un rodatge frustrat, una suma de petits conflictes i inseguretats. Un fracàs, en resum, sense èpica ni tragèdia que porta l’espectador a un lloc d’estimulant incomoditat. “És un artefacte estrany perquè els personatges no fan més que parlar sobre coses que no es veuen... Però aquest és l’humor que a mi m’agrada -explica Padial-. L’autoboicot no és una elecció, és que jo soc així. Tot el que faig, fins i tot anar a comprar al súper, està fet de petites neurosis i autosaboteig constant”.

La cinta escenifica la col·lisió entre la comèdia incòmoda de Padial i la comicitat clàssica de Romero, que s’interpreten a ells mateixos en versió un pèl més neuròtica. “Tot i que el film és la història de dos paios que no s’entenen, el Carlo i jo ens hem entès perfectament -diu Romero-. La seva forma de rodar pot semblar estranya, per allò del fals documental, però en realitat treballa a partir de materials clàssics. En el fons, és la pel·lícula d’un paio penjat d’uns cables a qui les coses no surten bé, un vehicle còmic com els de Buster Keaton i Jerry Lewis, però contemporani i diferent”.

Pel·lícules superposades

A diferència de molts falsos documentals ambientats en el món del cinema, a Algo muy gordo la figuració no és postissa. Els tècnics que es mouen pel fons de la imatge no fan veure que treballen, sinó que estan enfeinats preparant alguns fragments de ficció del film. Ells fan una pel·lícula -l’anunciada a Màlaga-, mentre les converses i conflictes de Padial, Romero, Carolina Bang, Javier Botet, Carlos Areces i Miguel Noguera -l’actor fetitxe de Padial- van donant forma a la que acabarà veient l’espectador. “Els tècnics de la pel·lícula fictícia fins i tot es van enfadar algun cop perquè els fèiem nosa rodant les nostres coses. Però si ho haguessin pactat tot no hauria quedat tan bé, no hauríem capturat molts brots de vida i veritat”, diu Padial. Per a Romero, la pel·lícula és “un joc de miralls” que parteix d’una realitat augmentada: “La sensació de voler fer coses diferents i no aconseguir-ho és dins meu, però no em sento frustrat. Carlo tampoc està tan guillat. Però curiosament, al final la pel·lícula ens defineix millor que si tot el que es veu fos real”.