Bernat Puigtobella: “Dependre de col·laboradors pot ser endogàmic”

PalmaBernat Puigtobella (Barcelona, 1968) és el creador i director de Núvol, una publicació digital de cultura que va sorgir l’abril del 2012 i que, actualment, disposa d’un miler de col·laboradors i 60.000 lectors únics. Ahir va ser a Can Alcover per donar a conèixer el projecte al públic mallorquí. També va presentar un ebook de Sebastià Perelló, En mi no hi ha res, i un assaig sobre Llefre de tu i Climent, les darreres novel·les de Biel Mesquida i Josep Maria Fonalleras, respectivament, que els usuaris de Núvol poden descarregar-se de manera gratuïta.

Què és Núvol? Una revista o un diari digital?

Núvol no és ni una revista ni un diari. És el digital en català de cultura. Aquest “el”, naturalment, és una manera de marcar territori: som la primera publicació digital en català que abraça tots els camps de la cultura. Abans de nosaltres, ja n’hi havia una que feia coses de música clàssica, una altra que feia música pop… Però nosaltres ens vam proposar abastar-ho tot.

Quines implicacions té que sigui digital?

Ens serveix per posar molt d’èmfasi que és una publicació que trenca amb la periodització a què estem acostumats. Una revista fa un número cada mes i un diari fa un número cada dia. A Núvol, pensem que les coses es poden publicar en qualsevol moment del dia. No som una publicació que es pugui mesurar a partir de les categories clàssiques temporals que tenen les publicacions de paper perquè estem en una altra esfera.

Quin era el propòsit quan el vau crear?

En els digitals generalistes concebuts a imatge i semblança de les publicacions de paper, els temes estan segmentats per seccions: esports, política, cultura… Aquesta és la manera d’actuar dels mitjans que se saben poderosos i que poden postular com és la realitat: per què un article sobre el descobriment d’Amèrica no va a política sinó a cultura? Nosaltres vam pensar que, sent un diari digital, de l’era 2.0, el que havíem de fer era agregar les converses generades a partir de les notícies dels grans mitjans: la tele, la ràdio, els diaris... El que fa Núvol és auscultar allò que es diu en els mitjans i a les xarxes i fer-nos-en ressò.

També generau continguts, posau temes sobre la taula, muntau debats…

Sí, perquè quan tens una audiència consolidada també crees, en la teva modesta escala, uns postulats sobre la realitat. Les seccions que hem creat les hem creat a partir d’unes realitats preexistents: “Calàndria” es correspon als recitals de l’Horiginal, “Punt de Llibre” el vam pensar en funció de l’ecosistema de noves editorials independents que han sorgit als últims anys, “Homo Fabra” no l’hauríem pensat si no existís el Verbàlia de Màrius Serra…

Qui són els col·laboradors de Núvol? No són periodistes pròpiament dits…

El perfil de col·laborador de Núvol no respon al perfil de periodista professional que està en plantilla en un mitjà de comunicació i fa una mica de tot, des de la crònica sobre una exposició de Matisse fins a la crítica d’un concert de Wagner al Liceu. És cert que, en les seccions de cultura dels diaris, hi ha especialitzacions: gent que escriu sobre literatura, sobre música... Però un bon periodista de diari té taules per cobrir-ho tot. A Núvol, en canvi, els col·laboradors tenen una professió X, la que sigui, però alhora els interessa molt un tema. Doncs, per a nosaltres, escriuen sobre aquest tema: ja sigui el lied o el teatre britànic contemporani (per dir dos casos reals). Actualment, tenim 1.300 col·laboradors censats, i cap d’ells no cobra pel que fa. Col·laboren perquè els agrada el mitjà i perquè poden escriure públicament d’allò que els apassiona.

Quin perill té dependre de col·laboradors no professionals?

El perill és l’endogàmia, el perill propi dels països petits, on si tu critiques algú o la seva obra, la rancúnia pot ser eterna. Per això molts col·laboradors de Núvol demanen escriure, només, sobre obres que els agraden, perquè l’animositat que generaria envers ells mateixos criticar una obra no els compensa. Quin sentit té guanyar-te enemics sense ni tan sols cobrar? És per això que no tenim crítica literària. Tenim ressenyes entusiastes de gent que escriu sobre allò que els ha agradat. Està bé. Ara encara estem en el moment de generar una comunitat en què gent molt diversa s’hi senti acollida.

És una publicació comunitària.

És semiespontània, feta a partir d’allò que ens arriba i que nosaltres acomodem amb una certa jerarquia i criteri. Núvol respon a l’acrònim anglès Network Updaters Volunteering Online. És a dir, és un entramat d’usuaris que van actualitzant una xarxa. Des del principi, “núvol” ens va semblar una paraula estratègica: defineix molt bé l’esperit del temps. Vivim una època en què les plataformes col·laboratives estan transformant el coneixement. La Viquipèdia en seria l’exemple eximi, d’això.

Us heu plantejat fer Núvol de pagament?

Ningú no pagaria per llegir una revista cultural on-line. Vivim immersos en un gran brou mediàtic. I la percepció és que tenim més informació de la que necessitem. Ens sentim assaciats. Una altra cosa és que estiguem ben alimentats. Molts llegeixen Twitter, però quants entren al New York Times?