Ben servits de moniatos
CuinerNo m’agrada anar a fira. A Mallorca les fires se celebren des de temps immemorials; hi ha evidències històriques datades del segle XIV, però probablement ja se celebraven abans de manera més modesta. En el passat més recent, les fires de tardor complien una funció molt important, que no era cap altra que la de juntar en un mateix espai els compradors i els venedors; els artesans exposaven les seves creacions i els pagesos se n’assortien mentre en comprovaven les millores: una barreja de convenció industrial i congrés d’I+D+i. En l’actualitat les fires són un acte comercial i lúdic, desproveït de qualsevol funció social.
Fires temàtiques
Ara estan de moda les fires temàtiques: sobrassada, dolç, caragols, pebre bord... cerquen alguna cosa que els faci singulars i utilitzen la gastronomia de ganxo per atreure visitants, però al cap i a la fi totes s’assemblen tant com un cabell a l’altre. Antany les fires d’aquestes dates eren per comprar o reparar algunes de les eines imprescindibles per treballar la terra o també per adquirir tot el necessari per a les properes matances, evidentment també servien d’excusa per estrenar un vestit nou o per anar a fer dues xiscles devers plaça.
El que més em grinyola de les fires és l’ambientació; aquesta necessitat que tot sembli rural, antic i pobletà acaba donant una imatge de fals decorat de la Universal Pictures, que només pot agradar als que no tenen ni puunyetera idea del que és foravila. Em molesta que sempre s’acabi associant tot allò que forma part de les tradicions i cultura pròpies amb idees de ruralisme i antigor. Si antany les fires eren el lloc on la gent mostrava la darrera tecnologia, perquè ens esforçam tant a convertir-les en falsos museus de pa amb fonteta. Si el que es pretén és fer visible el teixit productiu i proporcionar-li un aparador, és correcte fer-ho sent coherents amb el passat, però només té raó de ser si es fa amb una òptica de futur, des de la realitat i la normalitat.
La gastronomia de les fires mereixeria un estudi per part d’alguna saberuda universitat ianqui. És força l’estètica perquè tot paregui vell, però no es fa cap esforç per impulsar i posar en valor el ric, antic i amplíssim receptari de cuina pròpia; només s’estira de tòpics. La gent menja gofres, creps d’almívar de llet, cotó de sucre, choripán, frankfurts o llepolies de plàstic, mentre passeja. Sort que encara hi ha alguna bunyolera que ens recorda que en aquesta terra per aquest temps se solien menjar bunyols, ja fossin de vent, de patata o de moniato... no, i podeu estar segurs que ara per moniatos no estarem!
