Teatre Principal.- Escriure una crítica o un comentari d’una obra que no t’ha agradat, molt o poc, sempre és difícil. Cercar eufemismes que deixin llegir entre línies sempre fa que l’afany de no ferir susceptibilitats mai sigui amb un mínim de fidelitat el que volies comentar. Per això sempre es diu que el més fàcil és escriure sobre alguna peça quan t’ha agradat, perquè mai no quedes curt en la carretada d’adjectius que vas amollant a cada frase, a cada secció que més o menys intentes conceptuar. És més, no cal abraçar-les totes. El més important és mostrar entusiasme i intentar encomanar-lo. Almanco és el que sempre havia pensat i així m’havia succeït fins ara. La novetat, després de quaranta anys omplint papers, és sortir d’un espectacle, començar a pensar i a cada adjectiu decidir que era poca cosa i que no s’arregla amb un adverbi, que res del que se m’acudia no era suficient, que no reflectia prou bé allò que pretenia explicar. Per una altra banda, quan del que es tracta és d’esbrinar els diferents components de la funció, passa dos reials del mateix. El text, majúscul; la posada en escena i la seva connivència amb la història, impecable; el dibuix dels personatges i la seva interpretació... no tinc suficients superlatius.
Tot això em va passar tot just sortir de veure, quedar noquejat i gaudir, com poques vegades, de Paradís, una peça original de Sergio Baos, dirigida per Xavi Núñez i interpretada pel mateix Baos. Són quatre els personatges als quals dona vida, i mai més ben dit, l’actor/autor. Fills de la realitat que ens envolta, sorgits del dia a dia, com ho farien si avui poguéssim ajuntar-los en un, Scola, Monicelli, de Sica i Fellini amb unes gotes de Tarantino, sobretot en alguns moments, que, tot i no ser gens còmics, tenen molta gràcia i t’arrabassen una rialla que no pots evitar. Històries de supervivència, les de quatre personatges que són víctimes de la seva circumstància, la que no han triat ni surt als prospectes de propaganda turística. No estan ben dibuixats, per la senzilla raó que no estan dibuixats. Són reals i van i venen de cada situació des de la seva perspectiva, dins un embolic de temps i espai que per una altra banda, en un exercici de funambulisme dramàtic, queda perfectament explicat i delimitat. No és que contin la història, la viuen. Són ells, amb tan sols un minúscul canvi de veu, amb el que Baos va d’un a l’altre, i ho converteix tot plegat en una interpretació estratosfèrica, de les que tan sols poden sorgir des de la veritat. Ítem més, diuen. La il·luminació, precisa, eficaç. La direcció, impecable en fluïdesa... Podria continuar, però sempre quedaré curt. Millor vagin a veure-la. No és bona, ni molt bona. És millor.
