Una profusió de bandes s’estableix en terra de ningú

PalmaEn la creació de Fonart, Espina cita dos revulsius: la detecció d’escassetat de directes i el punt neuràlgic en què la resposta a la mancança va prendre forma, el mític bar Malafama, a Can Picafort. Mitjançant la unió de forces, aconseguiren portar-hi el grup estatunidenc Luna. El guany estava garantit: si no resultava econòmicament viable, hauria gaudit d’un dels seus grups preferits. Fins al moment actual, Luna ha visitat Mallorca set vegades i preveu l’illa com a destí habitual de les gires. Després, portaren Lou Reed; el responsable de guardar el recinte es va impacientar perquè no havia sopat i decidí desconnectar de cop els generadors i posar fi al concert. Abans de crear Pink Tiramisú, Albert Petit mai no s’havia dedicat professionalment a la música, malgrat que s’hi trobava vinculat, organitzant concerts i festivals i punxant en sales. Quan necessità un canvi laboral, va plantejar-se la creació de l’agència de management i booking. Va fer un pla de negoci, aconseguí un roster de bandes mallorquines i començà a desenvolupar el seu talent -ara duu set grups- per exportar-les, sempre mirant cap a l’exterior.

Espina i Petit es troben a Mais Vinilo i comencen a parlar. Precisament per això -perquè dialoguin- s’ha establert la cita: amb l’objectiu que reflexionin sobre el panorama musical mallorquí, considerant tant la part de dalt de l’escenari com la de baix, tenint en compte el que interpreta i el que gaudeix, el músic i el melòman.

Concerts buits

Fonart i Pink Tiramisú intenten situar Mallorca en el mapa de les localitzacions musicals. No resulta fàcil quan actuen grups de fama internacional i la sala està mig buida. En cap dels dos concerts de Patti Smith s’exhauriren les entrades, tampoc quan recità a la cel·la de Chopin. Concerts que omplirien la Joy Eslava no apleguen aquí ni 200 espectadors. L’Spoken word de Henry Rollins fou escoltat per 50 persones. Marianne Faithfull omplí 202 butaques.

Són assumptes pendents tornar a crear l’hàbit, aconseguir que la gent aposti per la música en directe, que els grups contemplin el lloc a la seva gira perquè hi ha un públic que respon i una infraestructura adequada. Però sembla que la calma -o la peresa- posseeix els mallorquins, que pensen que hi haurà més oportunitats de veure la banda que actua. D’altra banda, hi ha un seguit de figures inquietes al voltant de les quals es crea una escena: això és el que succeí als 90 al nord de l’illa.

Espina reconeix que “els promotors no hem sabut o no hem pogut mantenir aquesta constància perquè l’oferta perduri i cali en la gent. Per què el Teatre de Manacor s’omple sigui quina sigui l’obra de teatre que s’hi representa? Perquè persisteix. Fonart començà a tenir un públic quan agafà la gestió del Teatre de Lloseta, que mantenia una programació periòdica a la qual la gent s’acostumà. S’afirma que no hi ha demanda, però és l’oferta la que la crea”. Dit això, assenyala la seva tauleta com a exemple de necessitat creada, no demanada ni desitjada pel consumidor abans que existeixi. Continua: “Pensa en una sala que mai hagi fallat, al llarg dels anys. No n’hi ha. Si comences a fer-ho bé, arriba un ajuntament amb una normativa i et tanca, i, si no, et liquida la competència”.

En l’actualitat, un exemple de bones pràctiques és el Novo Cafè Lisboa, que fa uns anys que programa concerts des d’una identitat pròpia. “Cal ser valent, cal triar”, diu la portaveu de Fonart, “cal formar una identitat, perquè a la gent li agrada formar part d’una escena, d’un moviment. Però a Palma això no existeix, gairebé no hi ha bars musicals; si n’obre algun, l’Ajuntament o l’SGAE s’encarreguen de tancar-lo. Així és molt difícil que la gent jove s’enganxi”.

Molts músics, menys públic

Petit detecta un buit generacional en observar el prototip d’assistent als concerts; el més jove té 30 anys. La franja de 16 a 28 anys, que és la que hauria de desitjar anar a concerts els caps de setmana, hi és absent. “La figura del militant que va a tots els concerts ja no existeix, pot ser pel mal continuat que han fet Cursach i la patrulla verda, el sabotatge de sales, bars i concerts”.

Les reflexions contrasten amb la quantitat ingent de músics: sense comptar orquestres i músics d’hotel, es calculen prop de 180 projectes musicals en actiu.

En suma, es desenvolupa un nombre important de projectes musicals, però manquen escenaris, locals, escena, militància. Falta estructura. Davant aquesta realitat apàtica, Petit pensa en una espècie de Manchester invertit. Espina hi detecta conformisme. Però, si l’escena es troba en estat d’agonia, com és que ells dos i les seves empreses perseveren?

Institucions

Petit eximeix parcialment de responsabilitat les institucions: “No podem responsabilitzar-les, ja que nosaltres les triam. Des de la res publica es posen traves, però tampoc no hi ha un moviment que emeti demandes de locals per assajar o llocs per tocar o escoltar música. Això sí: les institucions tenen la responsabilitat d’educar per crear públic, per evitar la incultura”.

Fa temps que Espina veu Palma abatuda per una rígida normativa que sanciona per renou, per multes i facturacions astronòmiques provinents de l’SGAE i altres traves que han impedit que proliferi, a causa que no es conceben les iniciatives com a part del desenvolupament cultural. “Durant anys ha estat més fàcil fer feina a la Part Forana, on eren més flexibles”. Però conserva la fe: “Si la dinàmica que han encetat bars com l’España o el Flexas es manté, potser queda esperança.

Respecte de la projecció de les bandes mallorquines, admeten que resulta fàcil obtenir ajudes per sortir a tocar, en part gràcies a l’Illenc, que pal·lia l’efecte d’aïllament.

Cap músic no es pot guanyar la vida sense fer concerts. La indústria gira al voltant dels festivals. Però el públic dels festivals hi va per la festa; no omple les sales. Que el 80% de la població es perdi la música en directe per la seva ignorància és una tragèdia. “L’autèntica tragèdia del segle XXI”, conclou Espina.