Saps d'on van sortir les idees d''As bestas' i 'Argo'? La intensa (i no sempre acreditada) relació entre periodisme i cinema

BarcelonaÉs quasi un tòpic que directors i guionistes trobin històries llegint el diari. Així va descobrir Rodrigo Sorogoyen el cas real que inspira As bestas, o Isabel Coixet la investigació de l'ARA que trasllada al documental El sostre groc. I aquesta mateixa setmana s'ha estrenat una pel·lícula, Al descubierto (She said), que relata precisament com es va escriure l'article del New York Times que va treure a la llum els abusos de Harvey Weinstein i va servir com a detonant del Me Too. Però la intensa relació entre periodisme i cinema ve de lluny, ja que els articles de diaris i revistes han servit des de fa dècades com a matèria primera de la ficció.

I sembla que cada vegada més: la fatiga de part del públic amb la fantasia i els superherois i la demanda constant de contingut per a les plataformes han fet reviure l'interès de Hollywood per les històries de no-ficció. El director Todd Phillips, que el 2016 va dirigir Joc d'armes a partir d'un article de Rolling Stone sobre dos joves sense experiència que van aconseguir 300 milions del Pentàgon per armar les tropes a l'Afganistan, explicava el 2018 al Wall Street Journal que en casos com el seu “l'article funciona com un tractament, no és una propietat intel·lectual que milions de persones han llegit i estan esperant la pel·lícula, però és valuosa perquè marca el to i serveix perquè l'estudi ho llegeixi i digui: «D'acord, ja ho veig»”.

Un punt d'inflexió en l'interès de Hollywood pel periodisme com a banc d'idees va arribar el 2012 quan Argo va guanyar l'Oscar a millor pel·lícula. El guió de Chris Terrio (també oscaritzat) no adaptava un llibre o una novel·la, sinó un article de Joshuah Bearman publicat el 2007 a la revista Wired: Com la CIA va utilitzar una falsa pel·lícula de ciència-ficció per rescatar americans de Teheran. Bearman explicava el 2018 que aquell article va ser el primer del qual van comprar-li els drets audiovisuals, però que arran de l'èxit d'Argo també van comprar-li els drets dels seus deu articles següents.

No sol tractar-se, esclar, de notícies merament informatives, sinó d'investigacions o reportatges de llarg format com el de Jessica Pressler al New York Magazine sobre un grup de strippers que van plomar els seus clients rics, adaptat al cinema el 2019 com Estafadores de Wall Street amb Jennifer Lopez de protagonista. Una altra peça de Pressler sobre una falsa milionària que va enganyar les elits de Nova York s'ha convertit aquest any en una sèrie de Netflix, ¿Quién es Anna?. I una de les sèries més vistes de l'any, Pam & Tommy, es basa en l'article d'Amanda Chicago Lewis Pam and Tommy: la història no explicada del vídeo sexual més famós del món, publicat el 2014 a Rolling Stone.

La llista de films dels últims anys basats d'alguna manera en articles és extensa i inclou dos títols de Clint Eastwood (La mula i Richard Jewell), l'oscaritzada Dallas Buyer's Club i el thriller de Todd Haynes Aigües fosques, entre moltes altres, però també clàssics com Més poderós que la vida, de Nicholas Ray; La llei del silenci, d'Elia Kazan, o Febre del dissabte nit, que es basava en un article del 1976 sobre els hàbits dels joves aficionats a la música disco i que, vint anys després de publicar-lo, l'autor (el periodista musical Nick Cohn) va confessar que era una obra de ficció.

També hi ha, per descomptat, pel·lícules d'acció inspirades en articles: ni més ni menys que la primera entrega de Fast & Furious, la quarta entrega de Jungla de vidre 4 –basada en un article del periodista anglès John Carlin!– o el Top Gun original. De fet, els hereus de l'autor de l'article que inspirava el film de Tony Scott han demandat l'estudi Paramount per incompliment de copyright, ja que Top Gun: Maverick es va rodar després que expirés la cessió dels drets de l'article. Si el jutge els dona la raó i s'enduen un pessic dels 1.400 milions d'euros recaptats pel film, serà l'article més profitós de la història. Però, en general, els beneficis de vendre els drets audiovisuals d'un article són moderats: segons The Guardian, la majoria es venen per xifres entre els 5.000 i els 75.000 euros, tot i que alguns superen a bastament els 100.000 euros. I, en qualsevol cas, el que més es ven no són els drets definitius, sinó una opció que bloqueja els drets durant un temps mentre es busca finançament.

El cas europeu: inspiració o font documental?

Mentre que al mercat nord-americà l'adaptació d'un text periodístic és una pràctica normalitzada, a casa nostra no solen adquirir-se mai els drets d'un article que inspira una pel·lícula i ni tan sols apareix esmentat als crèdits. El que a Hollywood es considera una obra susceptible de ser adaptada, al mercat espanyol és només una font documental que posa els creadors sobre la pista d'una història. No és qüestió de mala fe, sinó d'inèrcia i costum.

Un exemple: el drama del 2020 Uno para todos, protagonitzat per David Verdaguer, va néixer com a idea quan la productora Valérie Delpierre va llegir l'article Los 22 maestros de Guillem, publicat per Pedro Simón a El Mundo. “Vaig enviar-li al director David Ilundain perquè creia que allà hi havia potencial per a una pel·lícula”, explica Delpierre. Ilundain va contactar amb els protagonistes de l'article, però no amb Simón. El seu nom tampoc apareix als crèdits. “No se'm va ocórrer posar-lo –admet amb sinceritat la productora–, però no per menyspreu al seu treball, sinó perquè no s'acostuma a fer mai”.

Per què són tan diferents els costums i criteris d'un mercat i un altre? Cristina Calvet, advocada especialista en drets audiovisuals, assegura que no és una qüestió de legislació, tot i que els Estats Units i els països anglosaxons funcionen per copyright i Europa per drets d'autor. Però, segons Calvet, la discrepància de funcionament té més a veure amb la cultura empresarial nord-americana: “Allà qualsevol acció té una lectura econòmica i transaccional, així que tothom té molt assumit que un article pot tenir interès per a una productora o estudi, sobretot els periodistes”.

L'hàbit nord-americà de posar litigis a tort i a dret per qualsevol cosa també pot influir en el fet que els estudis prefereixin curar-se en salut i comprar els drets dels articles per evitar futures demandes. Però a casa nostra reclamar no és tan fàcil. “Caldria demostrar que l'article no és una peça informativa sinó interpretativa; és a dir, que hi ha concurrència de novetat, originalitat i creativitat –opina Calvet–. Aleshores pot ser considerada una obra literària i generar drets. Però el conveni de Berna deixa fora de la protecció dels drets d'autor les peces que són meres transmissores d'informació o successos”.

Els experts consultats no coneixen cap reclamació a l'Estat per l'ús incorrecte d'un treball periodístic en una obra audiovisual. Al contrari, es considera un reconeixement en si mateix que un article atregui l'atenció del món audiovisual. També cal dir que alguns directors busquen col·laborar amb els autors dels articles, com va fer Isabel Coixet a El sostre groc amb els periodistes de l'ARA Núria Juanico i Albert Llimós. D'altres ho intenten, però sense èxit: Koldo Zuazua, productor de Maixabel, va descobrir les trobades restauratives entre víctimes d'ETA i els seus botxins gràcies als articles de Mónica Ceberio a El País. “Volia fer un documental sobre el tema i vaig contactar amb ella, però no em va contestar”, explica Zuazua.