Ariel Rot: “El món ens agredeix tant que és impossible no esclatar en algun moment”

Barcelona“Ets l’Ariel Rot, oi?”, diu un home en passar per davant de la terrassa d’un bar del carrer Buenos Aires de Barcelona. “Estic fent una entrevista, company”, respon ell amb un somriure elegant. Sí, el músic nascut a Buenos Aires el 1960 està sent entrevistat a propòsit de la publicació del disc La manada (Warner, 2016).

“Ja he tingut prou acció”, cantes en la primera cançó d’un disc que, tanmateix, té molta acció i un to de rock argentí molt expressiu.

Sí. Crec que una bona manera de transmetre que en la meva vida hi ha hagut molta acció és justament amb un disc on hi hagi més caos, més electricitat i una mica més d’enrenou. De fet, el procés del disc va ser més visceral i caòtic, com una bandada desbocada d’emocions.

També hi ha un carrusel d’emocions. ¿Pot ser que Una semana encerrado sigui la cançó més enfadada que has fet mai?

Molt enfadada, sí, i té alguna cosa de contestatària. Vaig pertànyer a una generació argentina que ens va saturar la cançó protesta. És una cosa que mai ha estat present en el meu repertori, però estem en un moment en què el món, el carrer, els mitjans, el soroll, la immundícia, ens agredeix tant que és impossible no esclatar en algun moment.

És un esclat constructiu?

És una reclusió voluntària. A vegades intentes carregar amb tot això i seguir donant la talla, i hi ha vegades en què necessites tancar-te i crear un món propi buscant la bellesa que no ens dóna el món.

¿Has escrit aquest disc amb el punt de vista d’home de la teva edat?

Em fa la impressió que sí. En el rock un tendeix a rebutjar la maduresa. I encara que en la majoria de les coses he sigut bastant precoç, per assumir la maduresa em vaig prendre el meu temps. Però crec que el disc neix una mica del procés del canvi, i de la crisi que això produeix.

Segueixes fent temes amb tocs de swing, com Me voy de viaje.

Aquesta és molt de crooner, i Vagabundo té un toc de jazz clàssic. És el meu univers musical, la música que escolto, tot i que després tot passa pel meu llenguatge, que no és ortodox. El més important és crear la teva veu, jugar amb diferents gèneres i seguir sent reconeixible.

Per cert, quin ritme és el que fas servir a Muy complicado?

Algú l’ha relacionat amb alguna cosa mexicana, però jo el veig més com un rock dels anys 50, encara que una mica més gamberro. És dels temes més bohemis del disc.

Descrius el protagonista de Muy complicado com algú “immadur, insegur, obsessiu, desconfiat i amb un discurs intoxicat”. ¿És un autoretrat?

Té un toc humorístic. També dic que és “un diagnòstic bastant despietat”, com la visió catastròfica d’un mateix.

¿Hauries pogut escriure aquesta lletra fa vint anys?

Difícilment. En primer lloc, perquè està molt ben construïda. Després, per cert pudor o perquè ni tan sols era capaç de reconèixer en mi aquestes meravelloses qualitats.

Com defenses les cançons noves davant el record de les que et van fer popular, les que el públic et segueix reclamant als concerts?

Depèn una mica del recinte i de l'ocasió. A l'estiu vaig fer uns quants concerts gratuïts a l'aire lliure, en què vaig tocar molts dels meus temes més coneguts. De tota manera, crec que en la línia narrativa dels concerts de presentació del disc no hi haurà lloc per a aquests temes. Toco molt poc de Tequila, però crec que una cançó com La milonga del marinero y el capitán, de Los Rodríguez, és perfectament compatible amb qualsevol de les històries del disc nou. Sí que és cert que musicalment els he trobat una altra atmosfera, potser més intensa i no tan festiva. El públic que ve a veure'm a una sala de 500 persones crec que ve a escoltar el meu repertori actual, o relativament actual. El públic que va gratis a una plaça a prendre alguna cosa, amb tota la família i tal, està esperant que arribi la recta final del concert, que és quan trec els asos que tinc guardats o les últimes bales de la cartutxera sense cap mena de complex.

Fas la gira de La manada

Tant de bo se'ns quedin petits, però no és fàcil que la gent compri entrades avui dia. En aquest sentit, el pastís està repartit com està repartit el món: entre molt pocs se n'emporten una part molt gran i després entre molts hem de compartir el trosset que queda. Jo pertanyo a l'estatus dels que hem de compartir entre molts el que ens queda, i gairebé em sembla heroic poder fer quinze dates amb la banda.

Vius a Madrid. De quina manera es filtra la ciutat en les cançons?

No sé si està gaire present en aquest disc. Potser a Vagabundo, però no hi ha un himne a Madrid com sí que n’hi havia en altres, com Bruma en La Castellana. Madrid no és una ciutat especialment estimulant per compondre. És massa ordenada. Fa poc vam ser a Ciutat de Mèxic amb el Coque Malla, i camines dos carrers i ja tens ganes de compondre tres cançons per tot el que estàs veient. A vegades quan torno de Buenos Aires em fa la sensació que Madrid és un decorat de cinema. Ara, també és bonic viure en un decorat de cinema. Madrid és una ciutat segura, tranquil·la. Gent de ciutats grans llatinoamericanes desitjarien viure en una ciutat amb aquestes característiques, on no tindran grans sorpreses. I on sobretot no tindran ensurts.

¿Per a un músic jove és bo viure en una ciutat així?

No sé gaire què fan ara els nois joves a Madrid. Els meus fills encara són massa joves, així que encara no han entrat en aquesta etapa.

¿I et reconeixes en l’actitud que tenen músics com Leiva?

No, a aquestes edats jo no tenia el cap tan ben moblat com el tenen ells. Són molt disciplinats. Ni tan sols ara tinc el cap tan ben moblat, ni sóc tan estratègic. Sóc més donat als desastres. Per exemple, amb Tequila vam arribar en un moment que el negoci no existia, i amb Los Rodríguez ens vam fer grans quan ens vam separar.

Com era viure en el caos de Los Rodríguez?

Cal aquest caos perquè després els concerts siguin espectaculars. Quan està tot tan cuidat i tan estudiat, commou menys. Era molt interessant tenir totes aquestes personalitats tan turbulentes i extremes juntes convivint en un vehicle; després ens deixaven anar com feres a l’escenari i podia passar qualsevol cosa. En aquesta època, quan ja teníem cert èxit, seguíem vivint amb una actitud molt malalta. Passaven coses molt boges en aquesta època. No teníem gaire consciència de les regles de l’espectacle.

Després de tots aquests anys, has arribat a entendre per a què serveix a música?

Què faríem sense la música? Com hauria sigut la meva vida sense la música? La música em resulta terapèutica, necessària i, a part, em permet guanyar-me la vida. Tot i que només sigui per això, ja em semblen prou motius per cuidar-la. Serveix per a moltes coses: per combatre la soledat i la neurosi, per alegrar-nos la vida, per fer-nos reflexionar. En alguns casos també per fer-nos pensar i per arribar a llocs als quals no hauríem arribat per altres camins.