Antoni Batista: "A Comorera, mà dreta de Companys i fundador del PSUC, el van apunyalar una mica entre tots"

BarcelonaJoan Comorera, nascut a Cervera el 1894, va morir malalt al penal de Burgos el 6 de maig del 1958. Havia estat la mà dreta del president Lluís Companys, i un dels fundadors del PSUC i el seu primer secretari fins que el van expulsar del partit. Perseguit pels franquistes i pels comunistes, finalment el van empresonar el juny del 1954. Fins ara no estava gaire clar qui el va delatar. El periodista Antoni Batista (Barcelona, 1952), defensor del lector de l'ARA, ha tingut accés als manuscrits del comissari que el va detenir: Antonio Juan Creix. Tot estava ordenat i hi havia material policial de primera mà, inclosa la declaració exhaustiva en què Comorera repassa la seva vida. Batista, com ja ha fet en altres llibres, fa una investigació exhaustiva per donar pistes de com van ser els darrers anys de Comorera i la seva relació amb Creix a La veritat del cas Comorera. Una història d'espionatge, persecució i traïcions (Ara Llibres).

Com sorgeix l’interès per Joan Comorera?

— Vaig militar al PSUC des del 1971 fins al 1981, i hi vaig tenir càrrecs de responsabilitat. Vaig conèixer molts dirigents i de Comorera se’n parlava molt. Circulaven moltes versions de com el van expulsar del partit, dels que estaven penedits, de per què ho van fer i dels primers intents de rehabilitar-lo. Miquel Caminal li va dedicar la seva tesi doctoral: són tres volums que va editar Empúries, on parla de la seva vida política, el seu pensament, la seva ideologia... L’única cosa de la qual no va parlar Caminal és de la detenció de Comorera. En aquest sentit, Caminal va ser molt honest i va dir que aquest tema només el coneixia el comissari Antonio Juan Creix. En vaig fer un llibre, sobre el Creix (La carta. Historia de un comisario franquista, 2010), però aleshores no en tenia els manuscrits. Quan els fills de Creix els van trobar vaig pensar que aleshores sí que tenia alguna cosa a aportar sobre l’etapa clandestina de Comorera, la seva detenció i qui el va delatar. Un dels fils que he estirat i que és apassionant és el del govern basc a l’exili.

És un fil inesperat?

Totalment. Ja n'havia sentit a parlar, que el govern basc a l’exili havia ajudat Comorera, però no en sabia la importància. Comorera va ser el primer objectiu de l’aparell de repressió franquista després de l’execució del president Companys. Era el conseller més important de la Generalitat i als anys 50 també el van perseguir els comunistes. El PSUC el va expulsar el 1949 i el van lapidar públicament en el V Congrés del PCE, celebrat el setembre del 1954. Els serveis d’intel·ligència del govern basc a l’exili, en col·laboració amb els anglesos, el van ajudar moltíssim mentre es va haver d’amagar per por que el matessin.

¿Els bascos el van ajudar més que el govern català a l’exili?

— Els catalans no tenien ni un duro. Tarradellas anava sovint a la seu del govern basc a demanar diners.

¿Comorera no ha estat prou reivindicat a Catalunya?

— Políticament se l’ha reivindicat. L’abril del 1985 se li va fer el funeral civil al Saló Sant Jordi de Palau, presidit per Jordi Pujol. Disset dies abans del funeral havia mort Antonio Juan Creix d’un infart. A partir d’aquell moment, però, és com si s’apagués la llum, no se’n va tornar a parlar.

Una de les aportacions més interessants és la relació entre Creix i Comorera. Com la descriuria?

— Creix era l’agent més condecorat de la policia espanyola, catorze medalles de molts quirats d’honor, el policia més temut dels enemics del règim. Era un home molt catòlic, amb una biblioteca impressionant. La més important sobre comunisme i marxisme després de la de Manuel Sacristán. Tenia problemes de consciència amb els mètodes policials que es feien servir aleshores. A partir de Comorera es va replantejar moltes coses i va voler fer canvis en els mètodes policials. En aquest sentit, Comorera humanament el va ajudar. Creix se sentia fascinat per Comorera. Hi va haver un abans i un després.

¿A Comorera no el van torturar?

— No el van tocar. De fet, el van tractar molt bé encara que mai va delatar a ningú.

Qui li quedava a Comorera en aquell moment?

— Li quedaven quatre amics amb noms i cognoms.

Per què el van expulsar del PSUC?

— Comorera havia deixat clar que el PSUC es proclamava hereu de Francesc Macià i que, com ell, reivindicava el dret d’autodeterminació i la república catalana en un marc federal espanyol. A més, hi havia un tema força especial, que és que el PSUC tenia un lloc a la Internacional Comunista: hi havia un català amb dret a una cadira. A més, Comorera tenia una clara visió socialdemòcrata.

El PCE no volia rivals?

— El PCE volia una veu única.

Molestava el tema català?

— Eren els anys més àlgids de l'internacionalisme proletari. Rafael Vidiella, que va substituir Comorera al capdavant del PSUC, va proposar que el PSUC s'integrés orgànicament al PCE. Santiago Carrillo, que era molt hàbil, no ho va tirar endavant perquè sabia que si ho feia perdria força a Catalunya. Va mantenir el PSUC, però qui pilotava el vaixell era el PCE, amb els mariners socialdemòcrates i nacionalistes de Comorera llançats per la borda de l’expulsió amb deshonor.

Qui va delatar a Comorera?

— Hi havia dos confidents. Un d'ells formava part de la direcció del PCE i un altre estava al cercle polític més proper a Comorera. I, d'altra banda, hi havia un espia franquista: Amable Díaz García, que seguia els espanyols comunistes a Moscou. Amable no se separava de Manuel Comorera, el nebot de Joan Comorera, que en aquells moments era força hostil amb el seu oncle. Qui el va matar? Potser com succeeix a l'Orient Express d'Agatha Christie, cadascú el va apunyalar una mica.

Qui era Amable Díaz García?

— No sabem qui era en realitat. Al veritable Amable Díaz García el van afusellar el maig del 1938, quan tenia 33 anys. Els serveis secrets ho feien de manera habitual. Aprofitaven el nom d’un desaparegut i l'adjudicaven a un agent seu. Era un agent doble, perquè els russos el consideraven un dels seus. La seva pista es va perdre després de la mort de Comorera.