Ann Perelló: "Amb un trastorn alimentari no saps si estàs trista o tens gana"
BarcelonaUn impuls va portar l'actriu Ann Perelló (Muro, 1990) a presentar-se a la convocatòria de coproduccions del Teatre Principal de Palma. No havia escrit mai una obra de teatre, però tenia ganes de parlar dels trastorns de la conducta alimentària (TCA) i quan li van aprovar el projecte va posar fil a l'agulla. Nua. Radiografia d'un trastorn, és un espectacle coescrit amb Andrea Ros i dirigit per Marta Aran que la mateixa Perelló interpreta. Des que es va estrenar l'any passat a Mallorca només li ha portat alegries: l'Associació de Teatres i Auditoris Públics li ha donat el premi a millor intèrpret femenina, l'1 d'abril l'espectacle es representa a la Mostra d'Igualada d'Espectacles Infantils i Juvenils i a partir del 7 d'abril es veurà a la sala Versus Glòries de Barcelona.
Què et porta a escriure una obra de teatre sobre trastorns alimentaris?
— Vaig patir diversos trastorns de conducta alimentària entre els 14 i els 23 anys. Em pensava que seria el secret de la meva vida, que no ho explicaria mai a ningú. Em feia molta vergonya. Però quan ja ho havia superat, de sobte, em va travessar la sensació que això continua passant moltíssim. Parlava amb dones del meu voltant i m’adonava que havien tingut algun comportament bastant similar. N’havíem de parlar i jo era la primera que no ho estava fent.
En quin moment fas el primer pas d’explicar-ho?
— La primera persona a qui l'hi vaig explicar era algú que coneixia de feia poc temps, però que també havia patit un trastorn. Ella m’ho va explicar amb molta naturalitat i el fet que m’entengués tant em va portar a parlar-ne. Tenir una persona que m’escoltés sense judicis va ser molt important.
Després de l'espectacle t’ha canviat la mirada sobre els TCA?
— Quan vaig començar a escriure estava molt obsessionada per entendre per què m’havia passat això a mi. Vinc de Mallorca, d’una família que m’estima, he anat en una escola guai, visc en un poble on s’hi està molt bé, on els estius són meravellosos. Per què em passava a mi? Vaig parlar amb altres persones que ho havien patit i amb psicòlogues i vaig arribar a la conclusió que tenim un problema estructural. La societat està muntada de tal manera que a tot arreu hi ha violència cap als nostres cossos. Hi ha moltíssims factors que et poden portar cap a un TCA, ja sigui una ruptura, una mala relació amb els pares o que siguis molt perfeccionista. És un trastorn que t’empresona dins la ment, et canvia la manera de pensar i t’ocupa totes les facetes de la vida.
Com hi incideix la societat?
— Estem normalitzant la cultura de la dieta i això fa que els casos siguin més difícils de detectar. Tenim una grassofòbia que fa por. Recordo que amb vuit o deu anys jugava a un joc que es diu Línea Directa i que consistia en endevinar qui era el teu admirador secret. Hi havia un telèfon i si no ho endevinaves et deia coses com “Ho sento, no m'agrades”. Des de petites se'ns ensenya que les dones, de grans, hem d’agradar. Ens hem envoltat de referents que ens han empès cap als trastorns alimentaris, sumats a la pressió estètica i sobre els cossos.
Com es trenca amb tot aquest bagatge?
— La feina de sanació comença a partir de la presa de consciència que alguna cosa no està bé. Ser conscient de tots els pensaments negatius i intentar tallar-los. També ser conscient dels missatges que nosaltres mateixes ens enviem quan sovint ens mirem la panxa als aparadors o al mirall, i aturar-los. Amb un trastorn alimentari no saps si estàs trista o tens gana perquè no saps posar nom al que t’està passant. Et menges tres dònuts i penses: "Ho he fet perquè tinc gana, perquè necessito sucre o perquè tinc ansietat?"
Com ho vius ara?
— Un refredat un cop l’has passat ja està, amb els TCA no és tan clar. Ara penso que estic molt curada, i de fet em costa reconèixer aquesta Ann del passat i el dolor que vaig viure. Però és una cicatriu fràgil que fàcilment s’obre. Encara em fa por que em pugui tornar a passar. Per evitar-ho tinc banderes vermelles: si algú em fa un comentari negatiu em salta l’alarma i intento ser-ne conscient i no alimentar-ho. És important saber com ens parlem a nosaltres mateixes i no culpabilitzar-nos constantment. Però la societat no ho posa fàcil. Passes per davant d’un lloc de depilació i et diuen que et preparis per a l’operació biquini quan encara estem al gener. És important estar molt bé amb nosaltres mateixes, per això recomano molt anar al psicòleg, sobretot a la mínima senyal.
Socialment, un cos prim es considera un cos sa.
— I no necessàriament és veritat. He estat més prima i més grassa, i de totes dues maneres he estat molt bé i molt malament. El pes és un número, no té res a veure amb la salut. A mi se’m premia com a persona prima i no em sento a gust amb això, però també se’m critica. La pressió estètica fa que vulguis tenir un cos, i quan el tens te’l tornen a criticar. És impossible d’aconseguir.
