Cinema

Fita sense precedents del cinema català: Isaki Lacuesta i Carla Simón, a la conquesta de la Berlinale

Dos cineastes catalans lluitaran per l'Ós d'Or del festival contra rivals com François Ozon, Claire Denis i Paolo Taviani

6 min
Fotograma d''Alcarràs', de Carlo Chatrian

BarcelonaEl Festival de Berlín encara no ha començat i ja es pot qualificar d'èxit per al cinema català, que ha col·locat dues pel·lícules en la prestigiosa competició del certamen. Un año, una noche, la pel·lícula d'Isaki Lacuesta sobre els atemptats de Bataclan, i Alcarràs, de Carla Simón, la nova incursió en la memòria familiar de la directora d'Estiu 1993. És una fita inèdita per al cinema català i també per al cinema espanyol: en l'última dècada de la Berlinale, els únics cineastes de l'Estat que han lluitat per l'Ós d'Or han sigut Isabel Coixet amb Ningú no vol la nit i Elisa y Marcela i Antonio Chavarrías amb Dictado.

Lacuesta i Simón, doncs, lluitaran per l'Ós d'Or d'un Festival de Berlín revitalitzat en les últimes dues edicions per la direcció artística de Carlo Chatrian i d'on han sortit algunes de les millors pel·lícules dels últims dos anys; per exemple, dues de les tres millors pel·lícules del 2021, segons els crítics de l'ARA: First cow, de Kelly Reichardt, i Petite maman, de Céline Sciamma. Entre els rivals que trobaran aquest any Simón i Lacuesta hi haurà pel·lícules de cineastes importants com François Ozon, Claire Denis, Hong Sang-soo i Paolo Taviani. Si Alcarràs o Un año, una noche guanyen l'Ós d'Or, seria la primera vegada que una producció espanyola el guanya des del 2009, quan se'l va endur la coproducció amb el Perú La teta asustada, de Claudia Llosa; també seria el primer cop que un cineasta català guanya l'Ós d'Or a la millor pel·lícula, tot i que Tomás Muñoz el va aconseguir el 1978 pel curt Ascensor.

Tot comença un altre cop a la Berlinale per a Carla Simón. És el retorn de la directora a l'escenari en què es va començar a forjar l'èxit d'Estiu 1993, però ja no competirà en una secció paral·lela dedicada al cinema de temàtica juvenil, sinó en la secció més noble del festival, la competició oficial. “Aquesta vegada ens han convidat a seure a la taula dels grans”, celebra la directora, “emocionada” per tornar a un festival que la va acollir al seu Talent Campus quan Estiu 1993 només era un projecte i on el 2017 va rebre els primers premis de la pel·lícula: millor film de la secció Generation KPlus i millor opera prima del festival.

Després de triomfar al Festival de Màlaga i guanyar tres Goya i cinc Gaudí amb Estiu 1993, potser el debut més aclamat de la història del cinema català, les expectatives d'Alcarràs són altes i Simón n'és conscient. “Sento molta pressió –reconeix– però les expectatives són cosa dels altres, no hi puc fer res. Jo estic molt satisfeta amb Alcarràs, sento que té el meu esperit i el de la gent que hi ha treballat. Però és una pel·lícula més complexa i amb més reptes per al públic que Estiu 1993, que per com estava filmada era més fàcil que arribés a la gent. El que no canvia és el to de l'actuació, tot i que a Alcarràs ja no hi ha cap actor professional, només la meva germana Berta. La resta són persones de la zona”.

Alcarràs, ambientada en el municipi lleidatà, no segueix un sol personatge, com feia Estiu 1993 amb la Frida, sinó que és una pel·lícula més coral. Simón es torna a capbussar en el seu univers familiar, aquesta vegada per parlar de la pertinença a la terra amb una història d'arrel autobiogràfica, la de l'última collita del camp de préssecs que una família ha conreat durant molts anys i on el nou propietari de les terres vol arrencar els arbres per instal·lar-hi plaques solars. “Em fa molta il·lusió obrir al món una història tan local que parla d'un trosset de terra de Lleida –diu la directora–. És cert que la pagesia és a tot arreu, però la de Lleida és molt peculiar i de sobte tindrà una finestra al món”.

Representar l'horror del Bataclan

Per a Isaki Lacuesta, en canvi, serà la primera participació en la Berlinale. Un año, una noche adapta el llibre Paz, amor y death metal, de Ramón González, un dels supervivents dels atemptats de la sala Bataclan del 13 de novembre del 2015. La pel·lícula es va rodar entre Barcelona i París i no està centrada en la massacre terrorista, sinó en les seves conseqüències i en el llarg procés de guariment de dues de les víctimes. Nahuel Pérez Biscayart i Noémie Merlant lideren un repartiment en què també participen Quim Gutiérrez, Enric Auquer, Natalia de Molina, Alba Guilera i el músic C Tangana, que debuta en el cinema.

Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayart a 'Un dia, una noche', d'Isaki Lacuesta.

Lacuesta ha celebrat aquest dimecres la selecció i també que el festival s'acabi celebrant de forma presencial. “Una Berlinale així era l'aparador somiat per a una pel·lícula de vocació internacional com la nostra, que parla dels fets de la nit del Bataclan, en què van morir persones de moltes nacionalitats –comenta–. La mateixa pel·lícula és una coproducció internacional molt natural, ja que està protagonitzada per un espanyol amb una parella francesa”. El director gironí encara la seva estrena a la Berlinale amb “molts menys nervis” que la projecció que va fer per a les persones reals en què s'inspira la història. “Sentia terror per la seva reacció, però per sort va anar molt bé i, de fet, vindran amb nosaltres a Berlín a presentar la pel·lícula”, diu Lacuesta. “Això em dona una gran seguretat, perquè segurament ha sigut la història més delicada que he explicat mai”.

Un año, una noche, com apunta el títol, barreja els fets de la nit del Bataclan amb l'any posterior d'uns protagonistes que “han d'aprendre a continuar vivint, i no només sobrevivint”, diu Lacuesta. “Les experiències i les emocions de la nit del Bataclan s'entrelliguen i condicionen el viatge emocional de l'any posterior als fets”, comenta el director, que està “feliç” de compartir la selecció a la Berlinale amb la pel·lícula de Simón. “Fa temps que la segueixo, serà molt bonic coincidir a Berlín –diu–. És paradoxal que el nostre cinema estigui tan fort en el moment en què les inversions en cultura de tots els governs són més baixes que mai. Però crec que respon a una feina col·lectiva de molta gent i diferents generacions que treballen des de fa molt temps. I estic segur que serà un any molt bo per al cinema català i el cinema espanyol, amb molta repercussió en festivals importants”.

La presència catalana a la Berlinale la completen el film experimental de la secció Forum Afterwater, coproduït per la productora d'Albert Serra, el curt de Gerard Ortín Agrilogistics i l'actriu Laia Costa, que torna a la Berlinale set anys després que Victoria llancés la seva carrera, però ara com a protagonista de Cinco lobitos, de la debutant Alauda Ruiz de Azúa, que examina les inseguretats d'una jove mare que torna a casa dels pares perquè l'ajudin a cuidar del fill mentre el marit és fora treballant.

Una competició d'altura

François Ozon inaugurarà el festival el 10 de febrer amb Peter von Kant, un remake del clàssic de Rainer Werner Fassbinder Les llàgrimes amargues de Petra von Kant que canvia la protagonista de sexe. Entre els títols més destacats de la competició hi ha Avec amour et acharnement, nova col·laboració de Claire Denis amb Juliette Binoche després de High life i Un sol interior, i també l'adaptació de Pirandello que fa Paolo Taviani a Leonora addio en el seu retorn a la Berlinale deu anys després de guanyar l'Ós d'Or per Cèsar ha de morir, dirigida el 2012 amb el seu germà Vittorio, que va morir el 2018.

Altres autors que competiran per l'Ós d'Or són el documentalista del genocidi cambodjà Rithy Panh, l'austríac Ulrich Seidl, el canadenc Denis Côté i el coreà Hong Sang-soo, un dels herois de la cinefília moderna. En la competició paral·lela Encounters, reservada a films formalment més atrevits, es projectaran les noves obres de cineastes consagrats com l'anglès Peter Strickland i els francesos Bertrand Bonello i Arnaud des Pallières.

Fora de competició, el festival també acollirà el retorn del director d'El desconegut del llac Alain Guiraudie, que inaugurarà la secció Panorama amb Viens je t'emmène, i pel·lícules d'actors reclam com Nikolaj Coster-Waldau, Emma Thompson i Isabelle Huppert, Ós d'Or honorífic d'aquesta Berlinale. En la paral·lela Berlinale Series el focus estarà en la nova pel·lícula del mestre del terror Dario Argento, protagonitzada per la seva filla, Asia Argento, però també en el curt de Lucrecia Martel Terminal norte i el documental d'Andrew Dominick sobre Nick Cave This much I know to be true, rodat durant la pandèmia.

La Berlinale celebrarà del 10 al 16 de febrer la primera edició presencial des de l'esclat de la pandèmia, que va obligar a celebrar l'any passat el festival en format virtual. Aquest any, l'expansió de la variant òmicron ha obligat a escurçar la Berlinale a només set dies i celebrar de forma virtual l'European Film Market, el segon en importància després del de Canes.

stats