Cinema
Cultura 30/12/2019

L'afer Dreyfus: el judici que va canviar la història

Polanski segueix els passos del coronel Picquart a la pel·lícula 'El oficial y el espía'

Valèria Gaillard
4 min
Una fotograma de la pel·lícula 'El oficial y el espía', sobre L'afer Dreyfus

Barcelona“Més endavant, quan expliquin la meva història, semblarà inversemblant”. Alfred Dreyfus (Mülhausen, 1859 - París, 1935) encarna en tots els seus replecs la figura del cap de turc. Aquestes paraules que escrivia a la seva dona des de la presó de l’illa de Ré el 14 de febrer del 1895, abans de ser traslladat a la del Diable, a la Guaiana Francesa, revelen que no s’imaginava el que li venia a sobre: onze anys de lluita per destapar la injustícia que s’havia comès al condemnar-lo per espionatge sense proves i recuperar el seu honor de militar. Però aquesta qüestió, la de la falta de proves, aleshores no importava: n'hi havia prou amb el fet que fos jueu, en un clima de profund antisemitisme, per creure a cegues en la seva culpabilitat, sobretot en una França ressentida que es refeia del cop de la guerra franco-prussiana del 1871, que s’havia endut un pessic de França, Alsàcia i la Lorena, d’on precisament era originari Dreyfus.

Aquesta ceguesa, l’estultícia d’una colla de militars que defensen l’exèrcit com si fos l’Arca Sacrosanta intocable amb la connivència, esclar, d’una societat reaccionària i fanàtica, queda molt ben plasmada en la nova pel·lícula de Roman Polanski, El oficial y el espía, que té l’encert de fixar-se no ja en la figura de l’anyell que volen sacrificar –com ho fa l’excel·lent telefilm L’affaire Dreyfus d’Yves Boisset (1995) amb guió de Jorge Semprún–, sinó en el personatge que, amb un gest d’honestedat i idealisme, va denunciar la injustícia: el coronel Marie-Georges Picquart.

El film, que s’estrena aquest dimecres aquí, restitueix amb fidelitat històrica els fets tal com es van anar produint, amb detalls com ara el duel que van mantenir Picquart i el comandant Henry, a part d’obrir la pel·lícula amb la famosa i impactant escena de la degradació pública del capità, amb el públic encès cridant contra els jueus mentre Dreyfus, indignat i abandonat, s’esgargamella xisclant la seva innocència. També posa en escena les ridícules martingales de detectiu aficionat d’Armand du Paty de Clam, un dels primers instigadors de la injustícia contra Dreyfus. D’altra banda, Polanski també s’ha pres algunes llicències, com ara que fos Picquart el que el retrogradés a la novena plaça en comptes de la tercera que es mereixia per les seves notes, quan en realitat ho va fer el general Bonnefond de l’Escola de Guerra de Bourges. Tampoc va ser Picquart el que li va recomanar que no acceptés l’indult que li oferien després del segon consell de guerra, però, en canvi, sí que és cert que l’indult va causar indignació a tota la part de la societat que s’havia mobilitzat per defensar la causa dreyfusista: consideraven que era una manera de renunciar a establir la seva innocència i de resignar-se amb les engrunes d’una compassió presidencial.

Dreyfus, Zola i el ‘Jo acuso’

Alfred Dreyfus era un home idealista (de petit l’anomenaven Don Quixot), un patriota francès de pedra picada. La seva fe en l’exèrcit era tan profunda que ni tan sols la flagrant injustícia que s’havia comès en contra seu la va fer trontollar. Sobta també que aquest jueu assimilat, que va aprendre francès amb un tutor perquè a casa parlaven alsacià i ídix, en cap moment esgrimís la seva condició de jueu per denunciar la injustícia de què havia sigut víctima. Amb tot plegat, gairebé hi deixa la pell. El film de Polanski no copsa la pelleringa humana en què s’havia convertit Dreyfus després de la seva estada a l’illa del Diable –on, per cert, va escriure un diari que s’ha publicat–, ni tampoc la mobilització de la comunitat jueva internacional per defensar-lo.

L'article de Zola, 'Jo acuso' al diari 'L'Aurore', en un fotograma del film de Roman Polanski.

Tanmateix, un dels aspectes més transcendentals del que va suposar l’afer Dreyfus queda tractat d’esquitllentes: es tracta de la irrupció dels intel·lectuals en l’esfera pública, encapçalats per Émile Zola. Pel seu compromís amb la causa dels drets de l’home i els valors progressistes i republicans que s’estaven posant en perill en la injustícia comesa contra el capità jueu, Zola va ser condemnat per difamació i es va haver d’exiliar a Anglaterra. Els seus articles incendiaris, publicats en el volum Jo acuso, van remoure consciències i van contribuir a restablir la justícia. Val a dir que la societat francesa va quedar profundament dividida entre dreyfusistes i antidreyfusistes –un daltabaix que Proust retrata a El costat de Guermantes–, i les conseqüències polítiques i socials van marcar un nou rumb en la història francesa i, de retruc, en l’europea: es va crear la Lliga dels Drets de l’Home el 26 de febrer del 1898, i la llei de separació entre Església i estat el 9 de setembre del 1905.

Amb tot, El oficial y el espía, que arriba en un nou brot d’antisemitisme a França, és una bona aproximació a un cas d’injustícia processal que encara avui provoca desenes d’assajos i estudis, ja que hi ha aspectes que no s’han aclarit, com ara el fet que Esterházy –l’autèntic espia– en sortís indemne i s’escapés a Anglaterra. Alguns historiadors –com Jean Doise a Un secret bien gardé– defensen que, en realitat, era un cas de contraespionatge.

Cronologia de l'afer Dreyfus

27-09-1894. Troballa de la llista

La dona de fer feines de l’ambaixada alemanya, espia francesa, troba a la paperera de l’agregat militar una llista amb unes informacions sobre artilleria i l'entrega a l’oficial Henry de la Secció d’Estadístiques. El comandant Du Paty de Claim comença les investigacions.

13-10-1894. Prova grafològica

El capità Alfred Dreyfus és requerit a presentar-se a l’estat major, on li fan escriure una nota per poder contrastar la lletra, i el detenen.

21-12-1894. Condemna a deportació

El primer consell de guerra condemna a deportació a perpetuïtat Dreyfus per espionatge sense haver-hi cap prova concloent de la seva culpabilitat.

02-03-1896. La prova que ho capgira tot

Picquart intercepta un telegrama que estableix a Esterházy l'autoria de la llista, l’única prova que es té contra Dreyfus.

01-11-1896. Proves falses

Henry fabrica un document fals per inculpar Dreyfus davant del nombre creixent de dreyfusistes.

10-01-1898. Esterházy surt en llibertat

Consell de guerra contra Esterházy, acusat d’espionatge, del qual surt absolt.

13-01-1898. El terratrèmol del 'J'accuse'

Émile Zola publica el Jo acuso a L'Aurore i exigeix la revisió del cas Dreyfus. Al febrer és jutjat i condemnat per difamació a un any de presó i a una multa de 3.000 francs.

07-07-1898. Henry, descobert

Es descobreix la falsedat de les proves confegides pel comandant Henry i s’accepta la demanda d’anul·lació del consell de guerra duta a terme per la dona del capità.

07-08-1899. Segon consell de guerra

El segon consell de guerra condemna Dreyfus per traïció amb “circumstàncies atenuants” a deu anys de presó.

19-09-1899. Dreyfus, indultat

Émile Loubet, president de la República, indulta Dreyfus.

12-07-1906. Rehabilitació definitiva

El Tribunal Suprem anul·la els dos consells de guerra anteriors i Alfred Dreyfus pot reingressar a l’exèrcit amb el grau de cap d’esquadró.

stats