MÚSICA

“Volia mostrar Peret des del punt de vista gitano”

El festival In-Edit estrena ‘Yo soy la rumba’, un documental dirigit per Paloma Zapata

Santa Salvat, neta de Peret, va aparèixer un dia per l’estudi de la realitzadora Paloma Zapata. “Ella buscava algú que l’ajudés a tirar endavant un documental sobre Peret”, recorda Zapata, nascuda a Múrcia el 1979 i instal·lada a Barcelona des de fa divuit anys. “A Peret el vaig conèixer fa anys, quan vaig dirigir el videoclip d’ El muerto vivo amb Ojos de Brujo. Realment, jo no coneixia gaire el món de la rumba, però Peret em va semblar un personatge molt interessant”, diu Zapata, que va fer costat a la persistència de la Santa fins a enllestir Yo soy la rumba, el documental que demà clausura oficialment el 16è festival In-Edit al cinema Aribau de Barcelona.

Quina és l’aportació de Yo soy la rumba? Què explica que no s’hagi dit sobre un músic com Peret, mort el 2014? “Se n’ha parlat molt, de Peret, però sempre des d’un punt de vista paio. Volia mostrar-lo des d’un punt de vista gitano”, diu Zapata, que fa que siguin sobretot els nets, la Santa i el Dani (que estava produint el disc pòstum Peret. Des del respecte / Desde el respeto ), els que estirin el fil a partir del casament d’una besneta de Peret, context narratiu d’una història familiar. “Peret era la rumba i la família”, diu la Santa, i això és també el documental. “La família és molt important en el món gitano en general i també en la rumba, una música d’arrel i festiva que es feia en trobades íntimes familiars. Al principi havia pensat entrevistar periodistes musicals, però vaig adonar-me que seria més interessant portar el documental cap al terreny familiar i que fossin els mateixos gitanos els que parlessin”, diu Zapata. I parlen en els paisatges de la rumba de Peret, el Raval i Sant Antoni a Barcelona, i la casa familiar a Mataró.

Zapata troba un interessant equilibri entre família i música. L’espectador podrà entendre perfectament quina va ser la revolució musical de Peret i alhora es farà una idea de la importància del nucli familiar en la presa d’algunes decisions, com ara canviar els escenaris pel púlpit de l’Església evangèlica, i la posterior tornada a la música amb l’apoteòsic concert del 1991 al Velòdrom d’Horta envoltat de la família.

Convertir la precarietat en virtut

“Peret va ser un visionari en molts aspectes -explica Zapata-. Escoltava Elvis Presley, Pérez Prado i música llatinoamericana que tocaven grans orquestres, i volia fer el mateix però amb els seus mitjans: la guitarra, la veu i dos palmeros. Com diu Peret Reyes, eren tres persones que feien el mateix que una orquestra”. De la precarietat en va fer virtut: la rumba catalana.

Peret, malgrat l’èxit, va haver de sentir-se dir de tot, com quan el crític Lauren Postigo, en una entrevista, va menystenir la rumba catalana, la veu i les lletres de Peret. “La teva veu no té bufera ni poder, com tampoc les teves lletres, que són intranscendents; serveixen per a la matinada, per a l’hora de la copa. ¿Això et preocupa?”, li demana Postigo. I Peret, murri, li contesta: “En absolut. L’única cosa que pretenc és divertir el públic”. “Peret era molt bo en aquestes situacions. Suposo que aquestes crítiques venien del purisme flamenc, com si el que feia Peret no estigués a l’altura. A més, tampoc era tan superficial”, diu Zapata, que també ha volgut recollir “el pensament” de Peret, com ara les reflexions sobre el racisme i el feminisme d’un home que, com diu la seva biògrafa Celia Sánchez Mustich, “era un caràcter producte de moltes tensions”, una d’elles entre “la veritat i la mentida defensiva”. Per això Zapata obre el documental recordant la cita sobre “imprimir la llegenda”.

“Peret es trobava entre la llegenda i la persona, com les grans estrelles. Era un gran personatge, i hi ha molt de mite en algunes coses que explica. Però, ¿on acaba la veritat i on comença la llegenda?”, diu Zapata.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF