FOTOGRAFIA

Solovietski, un paradís amb un passat infernal, és un dels protagonistes del festival Revela't

Aquest arxipèlag rus presumeix d'un impressionant monestir però és també la "mare" dels gulag

El responsable de premsa del monestir ortodox davant d'un petit edifici on hi ha una pila baptismal / CASTRO PRIETO & TRAPIELLO

Les illes de l’arxipèlag Solovietski, al mig del mar Blanc de Rússia, són actualment un dels principals atractius turístics del país. A l’estiu, durant les Nits Blanques, quan mai es fa fosc, pot semblar un lloc idíl·lic amb les seves platges, els seus llacs i els seus turons embolcallats per boscos de pins i avets. És un important lloc de peregrinatge perquè hi ha un monestir ortodox, fundat al segle XV, que el 1992 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Però el paradís té un passat infernal: va ser, com explica Aleksandr Soljenitsin, la "mare" dels gulag. Actiu des del 1924 fins al 1939, va servir de model i base per a tots els camps de treballs forçats que vindrien després i que portarien a la mort uns 12 milions de persones, segons les xifres que dona l’organització de recuperació de la memòria històrica russa, Memorial.

El 2015, la revista alemanya Mare va encarregar a Juan Manuel Castro Prieto ( Premi Nacional de Fotografia el 2015), que anés a Solovietski per fer un reportatge fotogràfic i documentar en part aquest passat infernal de les illes. Castro Prieto va fer aquell primer viatge amb el també fotògraf Rafael Trapiello. Tanmateix, quan van arribar-hi, pràcticament no quedava res del gulag, ni tan sols el museu que hi havia hagut dedicat a explicar aquest capítol fosc de l'època estalinista. “El govern ha eliminat qualsevol evidència física. Al principi va ser una gran decepció, ¿com podia fotografiar el gulag si no existia? –explica Castro Prieto–. Afortunadament vam conèixer la Dasha Morozona, que ens va obrir moltes portes, i hem buscat restes que poden servir com a símbols, elements moderns que produeixin un estat d’ànim, que recordin els camps”.

"El govern ha eliminat qualsevol evidència física, al principi va ser una gran decepció, ¿com podia fotografiar el gulag si no existia?"

Juan Manuel Castro Prieto

El seu treball, que ja van publicar al llibre Solovki (Auth’ Spirit) es mostrarà a la vuitena edició del festival de fotografia analògica Revela’t, que tindrà lloc des d’avui, divendres, fins al 4 d’octubre. La fotògrafa Cristina García Rodero donarà el tret de sortida a més de 50 exposicions a Vilassar de Dalt i a un Off Revela’t que portarà el certamen a Barcelona, l’Hospitalet, Torroella de Montgrí, Cadis i Eibar. A més de Castro Prieto, Trapiello i García Rodero, es podran veure les obres de Luis Baylón, Txema Salvans, Víctor Clavijo, Adriana López Sanfeliu, José Ramón Bas, Joaquín Paredes i Sarah Seene.

"No és un treball documental sinó emocional"

Les illes, conegudes popularment com Solovki, estan habitades des del segle V aC. Durant molts mesos de l’any només hi ha llum quatre o cinc hores al dia, i les temperatures poden baixar als 30 graus sota zero. Tan sols hi arriba un vol setmanal des del continent, si les condicions meteorològiques ho permeten. Les imatges de Trapiello i Castro Prieto transmeten aquest aïllament, la impossibilitat de sortir d’aquesta illa envoltada de gel durant els mesos de fred. Els dos fotògrafs van fer-hi dos viatges a la primavera i, cada vegada, van viure a les illes 15 dies: “No és un treball documental sinó emocional” diu Trapiello. Per al fotògraf, va ser força desconcertant veure com s’havien eliminat els rastres físics de la memòria: “A Rússia s’altera la memòria col·lectiva, es canvia el relat per interessos nacionalistes –diu Trapiello–. No poden negar el genocidi perquè l’evidència és aclaparadora, però sí les restes dels gulags. I a Solovki ho van fer amb la connivència de l’Església ortodoxa russa”.

"No poden negar el genocidi perquè l’evidència és aclaparadora, però sí les restes dels gulags. I a Solovki ho van amb la connivència de l’Església ortodoxa russa”.

Rafael Trapiello

Quan els fotògrafs van estar a les illes van observar com estaven sent restaurats els edificis del monestir per deixar-lo tal com com era abans del 1921: “Només mostren la repressió dels bolxevics contra els monjos ortodoxos", lamenta Trapiello. Els dos fotògrafs no van trobar ni cel·les de càstig, ni barracons, ni tombes, ni fosses comunes, ni llocs d'execució... "Només vam poder veure les restes d’una presó, en una zona allunyada, que es va construir entre el 1937 i el 1939 però que mai es va arribar a utilitzar perquè l'illa va ser evacuada [el 1939 va començar la II Guerra Mundial i les illes són a prop de la frontera amb Finlàndia]”, explica Trapiello. 

Els obstacles de l'Església

Els monjos del monestir van posar les coses molt difícils als dos fotògrafs, que només van poder fotografiar els responsables de les relacions amb la premsa, en un lloc solitari i allunyat de la resta de la comunitat ortodoxa, i a un monjo eremita. Se'ls van posar també moltes traves per poder entrar als edificis del monestir. “Els monjos del monestir exerceixen un poder quasi absolut, a les illes ni tan sols hi ha policia, ni cap altra autoritat local", explica Trapiello. A més, molts habitants viuen en cases que són propietat del monestir. "El poder dels monjos és tan gran que, quan hi va haver un desacord amb la directora del museu del gulag, que actualment està tancat, se la va fer fora de la feina i de casa seva", afegeix el fotògraf. Els tribunals, però, van donar la raó a l'antiga directora del museu, que almenys va poder recuperar el seu habitatge.

Amb l’ajuda de Morozona, els dos fotògrafs van poder accedir a les cases i a alguns dels treballadors. Una de les persones que els va ajudar a localitzar alguns dels llocs on s'havia intentat esborrar el passat va ser un antic pres txetxè que treballava en la restauració del monestir. "Ens va ensenyar alguns llocs on hi havia hagut cel·les de càstig o on havien enterrat presos", relata Trapiello. "Els habitants –afegeix– només parlaven en la intimitat, mai als llocs públics, encara hi ha la por que els veïns et denunciïn".

El fet d'estar en una illa enmig d'un mar que pot estar congelat sis mesos a l'any i on l'Església ho controla pràcticament tot acaba escolant-se a l'inconscient. "El fet d'estar aïllat i de moure't per llocs on va morir molta gent, on hi havia presons, et carrega d'emoció negativa, i quan fas fotografies transmets les sensacions que tens, mostres una experiència emocional", resumeix Castro Prieto.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF