MÚSICA CONTEMPORÀNIA

Sentir sons com el del xilòfon mentre s’està veient un piano

El Festival de Pollença tanca la 55a edició amb una aposta contemporània de la mà dels mallorquins Alter Face amb l’obra ‘Mantra’

EXPERIÈNCIA SONORA L’espectador trobarà, en l’obra Mantra, la sinèrgia entre el so de piano i l’electrònica. / ALTERFACE

Quan parlam d’instruments musicals, com per exemple pianos, violins, clarinets, arpes... ens vénen a la ment melodies clàssiques dels grans compositors de la història i grans orquestres interpretant aquestes obres en auditoris amb una magnífica acústica. Però si aquests mateixos instruments fan sonar obres contamporànies, de ben segur que reculam un poc i dubtam si la nostra oïda serà capaç de processar allò que escoltarem.

I és que sembla que la música contemporània estigui sentenciada a no arribar al gran públic. Un públic, sobretot a Espanya, que acostuma a asseure’s i a escoltar concerts en directe d’obres que ja coneix, la qual cosa fa que gairebé a cap festival ni esdeveniment de música hi entri la música contemporània.

Però enguany l’organització del Festival de Pollença ha arriscat i s’ha atrevit a programar un concert d’aquest estil de música, un poc experimental, precisament en el darrer dia de programació. I, a més, ho fa de la mà de dos pianistes mallorquins, que trobaran, amb l’actuació d’avui al claustre de Sant Domingo, una oportunitat per demostrar el seu treball i reivindicar que les obres contamporànies també poden tenir cabuda en festivals consagrats com el de Pollença. Aquests dos mallorquins són Tomeu Moll-Mas i Albert Díaz, integren l’ ensemble Alter Face i interpretaran l’obra Mantra, del compositor alemany Karlheinz Stockhausen.

Jugar amb el timbre sonor

Alter Face va estrenar la versió de Mantra que interpretaran avui al festival Musik der Jahrhunderte d’Stuttgart el desembre de 2014. Allà varen tenir una molt bona reposta del públic: “Vàrem omplir la sala. No se’n va anar ningú, que és una cosa per a la qual sempre has d’estar preparat quan interpretes peces menys accessibles com aquesta”, explica Tomeu Moll-Mas.

L’obra està escrita per a dos pianos, dos moduladors d’anell i instruments de percussió (caixes xineses i cròtals), i va ser composta entre Osaka (el Japó) i Kürten (Alemanya) el 1970. S’hi fusionen les harmonies del piano i la modulació de sons electrònics, executats i manipulats pel dissenyador musical Remmy Canedo, mitjançant microfonia, taula de mescles, ordinador i amplificació. Per tant, Canedo és un músic més de la companyia, perquè ha d’estar pendent del resultat que es produeix en la modulació, tot plegat en temps real.

Segons Canedo, aquesta fusió afecta el timbre del so, de manera que veurem dos pianos però, en alguns moments de l’obra, també sentirem un xilòfon o un altre instrument que no s’assembla gens al piano. Això es deu a la modificació de l’amplitud de l’ona sonora que generen les cordes del piano. En el moment que es modulin les harmonies amb altres sons, canviarà el timbre i, per tant, el gen sonor que identifica un instrument.

Per a Moll-Mas és una “experiència sonora” que convida a estar pendent de l’obra per saber què hi passarà i quina en serà la resolució final. Per la seva banda, Albert Díaz, reconeix que quan va acabar d’escoltar per primera vegada Mantra “vaig estar un temps per poder pair-la”. L’espectador potser també haurà de comptar amb aquest temps, al cap i a la fi la música contemporània invita a reflexionar i a extreure’n conclusions que van molt més enllà de la sonoritat, la tècnica instrumental o els matisos.

Hi manca pedagogia

Que el gran públic no acostumi a escoltar música contemporània és, en bona part, per una manca de pedagogia. Així ho afirmen tant Moll-Mas, professor del Conservatori Professional de Música i Dansa de Mallorca, com Díaz, director del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. “En les darreres dècades hem aconseguit que la música no sigui una disciplina elitista, que pugui arribar a tota la gent i que tothom pugui formar-s’hi i dedicar-s’hi”, afirma Díaz. I afegeix que “ara hem d’intentar, tant a les escoles com als conservatoris, donar importància a la música contemporània”, ja que, per una inèrcia establerta durant molt de temps, la docència d’allò contemporani s’ha convertit en un reducte pràcticament innexistent.

Per aquest motiu, segons Díaz, des del Conservatori Superior “sempre intentam que s’interpretin les obres composades per alumnes nostres que han impartit l’assignatura de composició contemporània”, perquè d’aquesta manera es reflecteix que actualment molts de músics acudeixen a la contemporaneïtat per poder ampliar les experiències professionals i arribar a altres inquietuts cognitives.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF