FRIDAY I’M IN LOVE

Rufus Wainwright, rei de la cançó nord-americana

El cantautor de Nova York porta al Gran Teatre del Liceu, dins del Suite Festival, la gira que celebra el vintè aniversari del seu primer disc, homònim, i del segon, ‘Poses’

En el vídeo del seu últim single, Sword of Damocles, Rufus Wainwright fa de rei. No és la corona, però, ni la seva actitud imperial el que sorprèn. Ben mirat, ell ja forma part d’una dinastia: és fill dels cantants de folk Loudon Wainwright III i Kate McGarrigle, germà de la també cantant Martha Wainwright i pare de Viva Katherine Wainwright Cohen (que per reblar el clau també és neta biològica de Leonard Cohen). El que potser ens sobta més és veure’l convertit en un home madur, amb un rostre viscut sota una barba salpebrada de cabells blancs. Queda lluny aquella imatge de jove imberbe dels seus inicis, quan va irrompre en el món de la cançó nord-americana amb un estil vocal inconfusible i una rica combinació d’influències que incloïen pràcticament tot el que hi havia hagut abans.

Són vint anys ja els que separen el present del primer disc homònim amb què va començar a despuntar. És per això que s’ha embarcat en la gira All These Poses Tour, que celebra l’efemèride amb una sèrie de concerts que recuperen les cançons de Rufus Wainwright (1998) i també del segon, Poses (2001), que el va acabar de popularitzar. La gira passa pel Gran Teatre del Liceu aquest dimarts, 9d’abril, dins del Suite Festival i és una bona oportunitat de tornar-lo a veure amb banda -l’última vegada va venir sol- i sobretot de recordar per què ens vam enamorar d’aquest cantautor que ja va néixer amb fusta de clàssic, malgrat trencar alguns esquemes en la indústria musical, com el fet de mostrar-se obertament gai ja des dels seus inicis en comptes d’haver de sortir de l’armari anys més tard. Com ha dit algú: “Wainwright no va sortir de l’armari, sinó del menjador de casa”.

Parlar del Rufus Wainwright actual és parlar d’òpera -ja n’ha fet dues-, de sonets de Shakespeare, de Judy Garland i del Bolero de Ravel. L’autor de Cigarettes and chocolate milk és un clàssic modern, tot i que quan va començar li costava fins i tot aconseguir bolos. D’adolescent cantava cançons folk amb el grup de la seva mare, Kate and Anna McGarrigle and Friends, i gravava vídeos casolans amb la seva germana Martha en què feien simulacres humorístics d’òperes famoses. Es passava la vida cantant, ballant i actuant. Però quan va voler aventurar-se a explorar el circuit de clubs de Nova York va haver de tornar amb la cua entre cames. Jeff Buckley era un fenomen i, seguint-ne l’estela, va intentar actuar al Sin-é, però fins a tres vegades li van donar carabasses i va haver de tornar a Mont-real.

Va ser el seu pare, amb qui tenia una relació tempestuosa i que no acabava d’acceptar la seva homosexualitat, qui va veure potencial en les maquetes que havia gravat i les va fer arribar a Van Dyke Parks, que va aconseguir que firmés per a Dreamworks i pogués debutar. El primer treball girava al voltant d’un enamorament gairebé platònic, però de seguida es va llençar a l’hedonisme que li proporcionava l’ambient gai de Manhattan i Poses es va fer ja amb un estat de ressaca permanent i una addicció a les drogues que va decidir tallar en sec quan va notar que perdia el control.

No obstant això, les cançons de Wainwright no són mai cíniques o pessimistes i hi ha sempre un sentit de l’humor inherent en ell que potser ve de la seva vocació clàssica d’ entertainer. Després de Poses, Wainwright va publicar Want one (2003) i Want two (2004), dos discos que constitueixen potser la seva gran obra mestra pel que fa al pop i que l’han encimbellat definitivament com un dels grans clàssics de la cançó nord-americana, un tron que encara ara no ha abandonat. Qui sap si l’heretarà Viva Katherine Wainwright Cohen, ara una nena de 8 anys amb dos pares i una mare per les venes de la qual corre la sang de dues grans dinasties de la música canadenca i estatunidenca.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF