De Rossini a Cage

Liceu.- L’italiana in Algeri és bàsicament una òpera molt divertida, que necessita grans actors a més de bons cantants, potser per aquest ordre. Feia trenta-sis anys que no es representava al Gran Teatre, que no deixa de ser una mica estrany. I ha hagut de ser la celebració del 150è aniversari de la mort del cigne de Pesaro la causa per la qual hagi tornat a la Rambla una peça amb unes característiques tan semblants, per exemple, a Il barbiere di Seviglia, de la qual va ser clara precursora. De fet, L’italiana in Algeri va ser indiscutiblement la primera gran òpera bufa i la que va convertir definitivament el pantagruèlic compositor en el músic més desitjat pels empresaris teatrals de la seva època. La nit de l’estrena va ser una bona prova que la seva absència de la programació habitual era, com a mínim, una errada a tenir en compte. El públic no va deixar d’interrompre i aplaudir un cop i un altre a cada ària, disposat a passar-ho bé de principi a fi, segurament més per la història que per les interpretacions, com ho demostra la primera intervenció del Lindoro de Maxim Mironov, Languir per una bella. Val a dir que també ho va fer amb l’orquestra, dirigida per Ricardo Frizza, quan interpretà la simfònica obertura, tan bella com descriptiva del que vindria a continuació. I tot seguit Frizza li va donar el caràcter precís per a cada situació, és a dir, agilitat, frescor, ritme. El que necessita la partitura per assolir tota l’eficàcia que porta dintre, que no és poca.

Potser eficaç sigui el qualificatiu més adient per definir aquesta producció de la Fondazione Teatro Reggio de Torí. Correcte tampoc no estaria malament, però, vista la reacció del respectable, està clar que va apujar bastants punts en la seva valoració. No és menys cert que va transcórrer amb la lleugeresa que cal, amb els tempos perfectament mesurats pel director artístic, Vittorio Borrelli, que va ser saludat i acomiadat amb grans aplaudiments, amb la dosi estàndard del dia de l’estrena, amb una escenografia sense risc, convencional, clàssica, però en cap cas casposa. Però també, o sobretot, cal destacar la interpretació de tots i cadascun dels protagonistes, que aportaren la dosi exacta de comicitat necessària perquè el personatge fos suficientment buf sense caure en el ridícul. Cert que el nivell vocal no va ser extraoridinari, però en cap cas decebedor. Potser al tenor, el Lindoro de Mironov, li mancava pes, li sobrava lleugeresa, i més davant la consistència de la veu de la mezzo Varduhi Abrahamyan. O la del basso bufo a qui donava vida Luca Pisaroni, paper que en el segon repartiment interpreta Simón Orfila, que en el seu currículum té aquest registre ben consolidat. Magnífica Sara Blanch com a Elvira i molt correcte el Taddeo de Giorgio Caoduro. Tot plegat, cor masculí i orquestra, d’una solvència manifesta. Tothom content i cap a casa amb una rialla sota el braç.

La Misericòrdia.- Record perfectament com vaig començar la meva relació amb John Cage. Va ser quan vaig veure el famós aforisme de Descartes passat pel sedàs de la intel·ligència privilegiada del músic. El resultat: “Cogito, ergo Bum!!!!”, per després i tot d’una buscar la seva música o llegir amb fruïció els seus llibres, Silencio i Escritos al oído, que el col·locaren al privilegiat prestatge que presidien, i presideixen, Samuel Beckett i Marcel Duchamp. Ahir dissabte a la Misericòrdia va tenir lloc la performança A house full of music, que en el seu moment, un 10 de maig de 1982, a Bremen, va idear John Cage, omplint tot un edifici de músics que anaven interpretant les seves melodies, les seves improvisacions. Phona ha repetit l’experiment amb part de l’edifici com a impressionant i imprevisible caixa de ressonància. Des de la capella fins al tercer pis, hi podies trobar un grapat de músics de tota casta, professionals, aficionats i estudiants, fent sonar tota mena d’instruments amb intuïtiva i primitiva elegància; i anaven canviant d’ubicació de manera aleatòria. Clarinets, teclats, música electrònica, guitarres espanyoles i elèctriques, violoncel, percussió amb diferents elements cohabitaven en perfecta dissonància… Però també hi havia gent escrivint, altres recitant en veu alta textos de Cage, com per exemple About nothing, que comença amb particular contundència -“Som aquí i no hi ha res a dir…”-, i una parella que anava “predicant” i explicant els nous camins de la música des de la perspectiva del compositor. Un experiment, un homenatge que ha de ser embrió. Obrir finestres, per cap raó en particular, que diria Cage.