Pau Faner: “No vendria la meva ànima al diable a canvi de res”

PalmaPau Faner (Ciutadella, 1949) és autor d’una extensa i multipremiada obra narrativa, que inclou novel·les, relats i llibres de literatura infantil i juvenil. La seva nova novel·la, Les senyoretes es cremen amb la llum (Ensiola), parteix del mite de Faust per contar una història de cobdícia i de passió romàntica.

A canvi de què vendríeu l’ànima al diable, vós?

El diable és una cosa molt literària, en el meu cas. No hi comercio gaire, amb la meva vida. No la vendria a canvi de res.

El protagonista de la novel·la la ven a canvi de ser molt ric. Què és el que més heu ambicionat vós a la vida?

Arribar a fer una bona novel·la. És molt mal de fer, això.

Ho heu aconseguit?

No. Diria que n’he fet moltes de bonetes, però una de molt bona encara l’he de fer. Un dia d’aquests podria ser que em sortís, però també podria ser que ja no em sortís mai.

Això de fer una gran novel·la, ho heu viscut amb ànsia, amb desfici?

No. Ho he duit bé. Escriure m’agrada. Pas gust. No pas pena ni sofresc, contràriament al que diuen que els passa a alguns autors. I he aconseguit bons fruits. Però sé que fer una gran obra no és cosa fàcil.

Què fa falta, segons vós, per fer una gran novel·la?

Necessites dominar el llenguatge i l’ofici de contar, però això en realitat no basta. És com endevinar un clau a les fosques. Pots pegar moltes maçades i acabar tirant a terra la paret sense haver endevinat el clau. Tu saps empunyar el martell i saps com fer-ho per pegar, però el clau potser se t’escapa. Vull dir que coneixes l’ofici, domines la tècnica, tens facilitat per la llengua i procures ser autèntic a l’hora d’explicar la història, però aquests ingredients, que són indispensables, no configuren una gran obra literària. Es pot dir que una gran obra és un estat de gràcia. Estic segur que molts escriptors que n’han feta una, mentre l’escrivien no eren conscients que l’estaven fent. A més, a l’hora de valorar una obra hi ha molts de factors externs que no depenen de l’autor. De jove, vaig llegir una ressenya d’ El senyor dels anells que deia que era una novel·la per a nins. Ara es veu clar que Tolkien va fer molt més que això.

La cobdícia és allò que més defineix el vostre protagonista?

És un home ambiciós i té clar que vol ser molt ric. Per tant, ven l’ànima al diable per aconseguir ser-ho, però resulta que, quan ja té un gran poder econòmic, no li basta i troba a faltar l’amor. Això fa que canviï la seva manera de ser.

Es pot dir que contraposau la cobdícia material i l’amor romàntic?

Sí. Jo volia contar una història polida, agradable i molt sentida. En realitat, es pot dir que he fet una novel·leta romàntica, bona de llegir, amb ingredients molt literaris, amb una abundància de peripècies i una mica de fantasia. Quan parl d’una novel·la romàntica em referesc al gènere i no al corrent estètic, encara que aquí no és tan sols l’heroi qui s’enamora de qui no s’hauria d’enamorar sinó que el mateix li passa a l’heroïna. Un consell que sol donar-se als escriptors que comencen és que escriguin allò que els agrada llegir. Tot i que jo ja fa molts d’anys que escric, això és el que he fet. He volgut gaudir escrivint i esper que el lector gaudeixi llegint.

La mescla de realitat i fantasia és una constant en la vostra obra.

La meva obra participa molt de la imaginació fantàstica. Hi ha, en general, dues línies molt clares en la meva obra novel·lística: una que s’enquadra més en la fantasia i que s’ha qualificat de realisme màgic, tot i que jo vaig començar a escriure així abans de llegir García Márquez, i una que s’enquadra en el gènere d’aventures, amb molta acció.

És una literatura que sembla beure de les lectures dels vostres primers anys com a lector, no és cert?

És una mica així, sí. Els viatges de Gulliver, l’obra de Poe, les narracions de Stevenson... Tot això són lectures que em varen marcar i m’han influït. També Calders i Perucho. I, més endavant, els llatinoamericans. Amb Cien años de soledad, García Márquez va encertar el clau dins la fosca.

Deu haver estat un repte tractar un tema tan sobrenatural, tan clàssic i alhora tan metafòric com el de vendre’s l’ànima al diable.

A la primera versió, el diable no hi sortia per res. El protagonista simplement volia fer molts de doblers, però vaig pensar que la història quedava buida. Una manera més forta d’explicar la seva cobdícia era fer sortir, lleument, el motiu del diable. Va ser per donar-hi més força, més anècdota literària.

Quin paper ha fet el mite de Faust en el procés de confecció de l’obra?

L’he fet servir com a pretext, com una estratègia literària per donar més al·licient a la novel·la. No he volgut explotar l’element ni fer-ne una nova versió.

La vostra obra, molt extensa, és multipremiada. Vàreu obtenir, sobretot als 70 i als 80, la majoria dels premis grossos del país. Quina opinió en teniu, d’aquests premis?

He guanyat molts de premis perquè, escrivint des de Menorca, era l’única manera d’existir a Barcelona. Com que la literatura catalana no disposa d’un gran mercat lector, els premis són un recurs per donar a conèixer el que fas. Com que som introvertit i tímid, no som gaire de fer presentacions perquè els llibres arribin al públic. El recurs dels premis em resulta més assequible. El tema dels premis és senzill: si t’hi presentes i el guanyes, perfecte; si no el guanyes, doncs et presentes a un altre.

A més d’escriptor, sou artista. Quines connexions hi ha entre les dues facetes?

Es connecten fàcilment. Molta gent diu que els meus llibres són molt plàstics i que els meus quadres són molt literaris. Igual que les novel·les, els quadres també mesclen la realitat i la fantasia.

Fa poc dedicaren un congrés a la vostra obra. Com us preneu aquests reconeixements?

Me’ls prenc amb molt d’agraïment, perquè és molt important que la gent es fixi en tu, i et llegeixin i t’estudiïn. Però no som molt orgullós ni cregut. M’ho prenc, per tant, d’una manera bastant humil. És com si parlassin d’un altre. Jo era present al congrés, i un dels participants va demanar-me com em sentia escoltant el que deien els participants. A la sala hi havia una foto meva de fa uns anys, en una platja, amb boina. Vaig dir que em sentia com si parlassin del de la boina.

En aquests quasi 50 anys que fa que us dedicau a la literatura, hi ha hagut molts de canvis: de l’escassetat de llibres s’ha passat a la sobreabundància, d’una certa centralitat de la literatura s’ha passat a un arraconament... Com els heu viscut?

Ho he viscut des de l’habitació d’escriure. El canvi més important és el del llibre electrònic, que permet publicar més i fer circular millor les obres. Jo ara estic publicant, només en digital, algunes de les meves novel·les traduïdes al castellà. Crec que arriben a un públic més jove. Van firmades amb el pseudònim d’Agatha Allen.

Amb pseudònim? I això per què?

Per veure què passa.