PalmaA Pau Castanyer, escriure i dibuixar és el llenguatge que li ha permès, d’ençà que era petit, comunicar-se d’una manera més profunda amb ell mateix. Les seves primeres passes en el món de l’edició independent li ensenyaren que ajudar i acompanyar altres artistes era una manera d’autorealitzar-se. Ens trobam per a la conversa a l’espai Edicions del Despropòsit, un lloc on respiram l’olor de les lletres i el coneixement
Les vostres primeres passes abans d’arribar al món de l’edició foren l’escriptura i el dibuix…
A casa dels meus pares sempre hi ha hagut llibres, el meu oncle és escultor, el meu padrí pintava... Sempre hi ha hagut sensibilitat cap a la cultura i l’art. Record que quan érem petits, si demanàvem una xocolatina, ens deien que no, però si demanàvem un llibre, ens en compraven dos. L’altre dia ma mare em va mostrar un còmic que vaig fer quan tenia set anys, dibuix i text, enquadernat i amb el nom d’una editorial. D’això no n’he estat conscient, com tampoc no he estat conscient del moment en què vaig fer la passa de posar-me a escriure o a dibuixar. Crec que sempre he tingut relacions més intenses amb segons quins llibres i pel·lícules que amb segons quines persones [somriu].
Vàreu estudiar sociologia. Amb el temps, quines relacions hi heu pogut trobar amb la feina que ara desenvolupau?
Vaig fer quatre anys de sociologia i no vaig acabar la carrera, però quins estudis no ajuden per a tot? La vaig triar per un interès amb l’ésser humà; a més, volia acabar estudiant antropologia. La sociologia per se m’interessa, però vaig aprendre que l’academicisme no m’agrada, totes aquestes constriccions del món acadèmic. La universitat hauria de ser com la paraula diu, coneixement universal, i el que sempre m’ha interessat és això: com som els humans, com aprenem, com creixem i com ens comunicam. Al capdavall, el que és interessant és ser curiós, no importa quina és la forma d’estudi.
Des del vostre pas per l’editorial Documenta Balear, on vàreu dirigir la col·lecció de poesia La Cantàrida, i després del projecte editorial Xicra Edicions, fins a arribar al vostre projecte actual, Edicions del Despropòsit, què us han ensenyat totes aquestes passes?
La gent de Documenta Balear per a mi va ser un tresor, crec que el que varen fer amb mi és una cosa que poca gent s’atreveix a fer, agafar algú sense cap mena de preparació, tan sols pel fet que m’agradava llegir i volia aprendre. Ara mateix ens sembla molt difícil pensar en un fet així, tan humà. Ara la societat ens exigeix molt més. Quan els vaig mostrar el projecte de La Cantàrida varen estar encantats i em varen donar ales en aquest sentit. Això va derivar a fer el que faig ara, ajudar a treure idees i projectes d’artistes que em semblen interessants, la part d’ajudar a construir un context, un format, un contingut, ajudar un autor o autora en aquest procés em sembla molt creatiu, i en el fons és el factor humà.
Hi ha molt de talent a les Illes i poques possibilitats de (re)coneixement?
Hi ha molt de talent, sí, però podem parlar del que entenem per (re)coneixement i per talent… [riu]. Però, perdona, que pareix que canvii de tema, però no, és que sempre que em parlen de reconeixement pens en poetes, i és que és justament per això que m’he cansat del món dels poetes, parlar de poesia és avorridíssim, si parlam del que ens duu a fer poesia, que és aquesta cosa de l’emoció humana, dels sentiments, això sí que és interessant. Per això crec que dins la poesia hi ha tant de farsant, perquè assumim socialment que és un llenguatge tan individual, tan propi, tan abstracte, inabastable... que qualsevol que només cerca “reconeixement com a artista”, i s’adona d’això, té fàcil enganar i enganar-se, i després argumenta-li que allò seu no és poesia, que és tot el contrari: la poesia és honestedat. Aquesta és una altra de les meves lluites, els artistes han d’abandonar la seva obra perquè el sistema, avui dia, el que fa és que la gent vegi més l’artista que l’obra.
En quin sentit han d’abandonar la seva obra?
Crec que el creador s’ha de desfer d’allò que ha creat, en el sentit de comprendre que quan ho fas públic ja no és teu, és de la interpretació que en fa un altre. Tots tenim imaginaris construïts d’allò que anomenam “grans artistes genis de la història”, però quina necessitat tenc jo i quina tens tu de saber que un determinat poema l’he fet jo? La interpretació és teva, el món sempre el construiràs a partir de tu mateix. A mi m’agrada Julio Cortázar, però el que em sembla fascinant és que quan jo dic que vull tornar a llegir Cortázar el que vull recuperar és la persona que era jo quan el llegia. Sí que és necessari que hi hagi una persona que escrigui aquests relats i una altra que els llegeix, i però l’important no és l’autor, sinó quina lectura n’he fet. Tu mai no llegiràs el mateix Cortázar que he llegit jo, aquest és el punt important.
A mi m’agrada saber qui ho ha escrit, allò...
És clar, però si en un sentit sociopedagògic ens carregam l’artista, quan ens enfrontam al món artístic i a la col·lectivitat de les nostres emocions i no tenim ‘un artista’ allà al davant, pensa com de diferent seria perquè ja no parlaríem de Cortázar, tu em parlaries de tu, de les teves emocions, del que has creat tu quan has llegit allò. La mort de l’artista per assumir que l’observador és l’autor, que el lector és l’autor. El reconeixement és important, però què és el reconeixement? Perquè si el reconeixement només és que posis el nom molt gros i en negreta, artista, editor, onanista compulsiu… Què volen dir, tanmateix, aquestes paraules? Que se’m reconegui per això no té cap sentit.
Quan accedim a la vostra pàgina podem trobar, entre d’altres, ‘un poema amb dibuixos o un còmic amb un poema’, anomenat No hi ha torrentades quan plou fluix, del qual sou l’autor. El que crida l’atenció és el preu, un euro, o la descàrrega en codi obert. Pensau que la cultura no és un producte d’intercanvi monetari?
Sí, no és un producte d’intercanvi monetari. Ara mateix tu i jo feim cultura sense haver-hi doblers pel mig i tots dos estam adquirint coneixements. És interessant pensar què pagam quan pagam un llibre. En aquest cas, costa un euro perquè és el cost del paper i el tòner. Ho tenc més bo de fer quan som l’autor perquè puc decidir no cobrar els drets d’autor. El coneixement o l’autoria no la tenc jo, ha sortit de qualque banda, no hi ha res original, tot el que feim és una reinterpretació de milers d’anys de coneixement i cultura humana, no puc pretendre dir que això és meu. La cultura és un intercanvi no monetari i després hi ha el producte cultural.
Sens dubte, és un debat llarg, però, si fos així, de què viurien els creadors?
La cultura va més enllà. Tens raó, com a editor faig contractes, els llibres tenen un cost material, els autors se n’han d’emportar un percentatge, d’això. Entenc que visc dins un sistema que té unes normes i uns acords tàcits que fan que la cosa funcioni així, però no vol dir que hi cregui. Si ho faig així és perquè és la manera de fer-ho en el nostre context social. Reconec que som un privilegiat econòmicament, amb una família que m’ha pogut oferir els mitjans per poder fer-ho. Tal vegada no pensaria així si no hagués tingut aquesta estabilitat econòmica, però si he d’analitzar la societat ho he de fer assumint això. El que pagam a un artista no és el producte, és el temps per poder estar enfocat per fer allò. Idealment crec que la cultura hauria de ser lliure, l’accés a la cultura hauria de ser gratuït i els artistes anònims i amb un sou públic. Això dins el meu món ideal, és clar.
Sembla que l’edició independent és com una tasca d’artesania. S’ha perdut amb el temps aquesta mirada en les grans produccions que deriven més cap a la indústria de les grans editorials?
Sí, l’artesania, en el fons, és poder dedicar temps a fer una feina concreta posant-hi atenció, per això és important que existeixin editorials independents. Però, és clar, què vol dir independent? Perquè formes part d’un sistema que té unes maneres de funcionar i comercialitzar, i jo a vegades hi acab jugant, encara que em consider independent. Passam tan per damunt de les coses, per la velocitat, el ritme, l’atenció a mil bandes i necessitats construïdes, notícies de successos que deixen de tenir sentit, que no tenim el temps per posar l’atenció en el que feim i en com ho feim… La velocitat fa feredat, i el fet diferencial és que et puguis aturar a pensar una cosa un poc més. Tanta sort que hi ha projectes editorials que es dediquen a tenir cura de les coses que es fan.
Hi ha llibreries que sí que aposten per donar a conèixer aquest tipus d’edicions. Quin és el grau d’implicació que hi heu trobat?
Els que conec de més a prop, que són amics i companys, són la gent de la llibreria Drac Màgic. Em sembla molt maca la feina que fan i la dedicació al projecte. És important tenir temps per fer les coses bé, és un fet diferencial del factor humà, necessitam gent apassionada i curiosa. Darrerament m’adon que som un bon editor, convencionalment parlant [riu]. M’agrada anar a les llibreries a mirar llibres, no m’agrada anar-hi per veure si hi han col·locat els meus llibres o no i vendre la meva moto, entenc que això hauria de ser part de la meva feina, però no m’agrada la part comercial o perdre temps parlant del món de la literatura, ho acab fent per inèrcia o perquè és el que toca, però crec que si tenc alguna cosa per aportar a tot aquest món és un tempo diferent. No consider un negoci la meva feina.
Quin és el vostre punt de vista sobre la cultura subvencionada?
Si ho hagués de canviar tot des de la base, hi implicaria moltes més coses, no tan sols parlar de subvencions. El tema és que hi ha moltes empreses que es dediquen a fer productes que es consideren socialment cultura i que viuen exclusivament d’aquest estira-i-arronsa amb les institucions, i dins d’aquest context pens que no pots tenir una empresa o projecte que visqui dels moviments polítics, del clientelisme, no em sembla un projecte honest. Si tu tens un projecte només per fer diners, et diria que et dedicassis a una altra cosa, perquè la cultura és un intercanvi que va molt més enllà dels doblers. Es fa un ús perniciós de tot això. Que els ajuts han d’existir? És clar que sí, la cultura hauria de ser pública, hauria d’haver-hi uns tècnics molts més preparats que assumissin quina és aquesta feina. Per exemple, si em donen una subvenció i amb això assumesc el gruix del cost de producció, però, a la vegada, mantenc el mateix preu de venda al públic, de quina manera reverteix al públic aquesta subvenció?
Pensau que no tenim consciència de quin és el cost real de les coses?
No tenim consciència de servei públic. Si com a ciutadà els meus impostos serveixen per pagar productors culturals però després el producte és més accessible, dius: “Molt bé, serveix”. Tindràs més consciència que estàs pagant aquella gent que t’està proporcionant allò. La gent no sap quin és el cost real perquè es perverteix. Si t’han pagat els costos d’un llibre, no el pots posar a 20 euros o a 25, perquè és immoral. La cultura hauria de ser l’ànima de la denúncia social en el sentit que ha de servir com l’educació, per fer-nos ciutadans amb més esperit crític, i quan els que feim cultura funcionam amb aquestes dinàmiques és que inconscientment no creim en la nostra funció, ens estem autoenganant dins la nostra capelleta.
Per acabar, quin és el despropòsit més gran que heu comès a la vostra vida?
Creure en els propòsits.
