Mussolini envaeix les llibreries

RomaLa novel·la de 800 pàgines sobre l’ascens del dictador Benito Mussolini, M, d’Antonio Scurati, s’ha consolidat a les llistes italianes de bestsellers les últimes setmanes. Està previst que el llibre es converteixi en una sèrie de televisió gràcies a la productora de la sèrie de la HBO que ha adaptat L’amiga genial d’Elena Ferrante. I aquesta tardor ja va conquistar els agents de la fira de llibres de Frankfurt: HarperCollins en va comprar els drets en anglès i Alfaguara es va endur els de l’espanyol. “En la imaginació dels italians, Mussolini segueix sent una mena de tòtem, una figura de gran carisma, una espècie de pare nacional pervers que hem reprimit -va dir Scurati, de 49 anys, en una entrevista recent-. Aquest llibre l’ha alliberat d’aquesta repressió”.

Però la popularitat inesperada de M. El hijo del siglo també ha provocat un debat a Itàlia sobre el llegat de Mussolini. Els fans de Scurati afirmen que el llibre és un recordatori molt necessari dels mals del feixisme, especialment per als joves. Però els crítics diuen que la resurrecció i la relectura de Mussolini per al segle XXI presenta perills en un moment en què a tot Europa s’estan elegint governs d’extrema dreta, fins i tot a Itàlia. Per a Jonathan Burnham, president i editor de la divisió Harper de HarperCollins, “és una lectura absorbent per a qualsevol persona interessada en la història del segle XX” i “una investigació oportuna sobre com el feixisme pot arrelar en una societat”.

El llibre, pel gruix i la coberta espartana (amb una M negra sobre un fons blanc), dona una sensació de pes. Encara que s’ha comercialitzat com a novel·la, esborra les línies entre l’assaig històric i la novel·la. Consisteix en capítols curts, carregats de detalls, amb fragments de telegrames històrics intercalats, articles de premsa, cartes i informes policials. Els capítols tenen un narrador omniscient, però se centren principalment en la perspectiva de Mussolini i els seus col·laboradors. Totes les cites directes del llibre provenen de fonts històriques, i Scurati ha dit que els pensaments interns dels personatges que ha novel·lat també es basen en aquestes fonts. S’ha passat anys llegint sobre Mussolini per escriure M, i ha acabat descrivint el llibre com una novel·la en què “res no és inventat”.

El llibre també es ven com la primera novel·la que explica la història del feixisme “sense cap filtre polític o ideològic”. Alguns crítics temen que la neutralitat de la narrativa de Scurati pugui reintroduir Mussolini no com un monstre de la història, sinó com un protagonista simpàtic. Ruth Ben-Ghiat, investigadora del feixisme a la Universitat de Nova York, ho descriu com “un símptoma” de la rehabilitació de Mussolini. “La història del feixisme és una història de dictadura, d’adoració al líder -diu-. Aquest llibre és part del fenomen que està ressuscitant el culte al líder”.

Scurati, que es defineix com a antifeixista, sabia que transitaria per una fina línia perillosa perquè volia capturar la fascinació que Mussolini va despertar entre els italians sense esdevenir-ne captiu. Segons el seu punt de vista, el llibre és una lliçó d’història antifeixista disfressada de novel·la. “Si el feixisme era dolent, si va portar el mal a Itàlia i a Europa, això s’havia de desprendre de manera natural de la narració”, opina.

La novel·la s’inicia en una desmoralitzada Itàlia de postguerra, el 1919, i narra l’inversemblant ascens dels feixistes al poder. Descriu els assassinats a mitjanit dels dirigents socialistes i el segrest i assassinat de Giacomo Matteotti, l’oponent més bel·ligerant dels primers feixistes, però també episodis íntims com la preocupació de Mussolini pel seu fill malalt. Culmina amb el discurs de Mussolini del 3 de gener de 1925 al Parlament, que els historiadors consideren la inauguració del seu règim autoritari. M és el primer capítol d’una trilogia que acabarà amb la mort de Mussolini, el 1945.

Scurati, autor també d’ El padre infiel, va tenir la idea del llibre fa uns cinc anys, mentre feia recerca per a la novel·la Il tempo migliore della nostra vita, sobre Leone Ginzburg, i veia imatges de Mussolini pronunciant discursos des dels balcons. “Vaig pensar: aquesta persona encara és, en certa manera, al cor de la consciència italiana”, diu Scurati, que imparteix classes de literatura i escriptura a la Universitat IULM de Milà.

A Itàlia, bressol del feixisme, Mussolini mai no ha tingut el mateix estigma que Hitler a Alemanya. El Duce va gaudir d’un ampli suport públic durant dues dècades, tot i la persecució dels antifeixistes i els jueus. Avui a Itàlia alguns estan disposats a passar per alt aquests detalls en defensa de l’estabilitat social que hi va haver en aquella època. En la memòria col·lectiva, “Itàlia sempre s’ha vist com el menor dels mals respecte a l’Alemanya nazi perquè no van ser els arquitectes de l’Holocaust”, afirma Ben-Ghiat. Avui Mussolini és menys tabú que mai. Matteo Salvini, ministre d’Interior d’Itàlia, el cita a vegades, i grups neofeixistes atreuen joves a les seves marxes per ciutats italianes. El poble de Mussolini, a prop de Rimini, s’ha convertit en un lloc on la gent s’hi va a casar, i la seva tomba a Predappio atrau un corrent constant de visitants.

Scurati diu que joves lectors entusiastes l’han bombardejat amb cartes dient-li que han entès més el llibre que les classes d’història. “Els joves no provenen de la cultura del feixisme, ni de l’antifeixisme. Són una pissarra en blanc”, explica Antonio Tricomi, professor de literatura a la Universitat d’Urbino i també de secundària. Per això no és tan optimista sobre la novel·la. “No em sorprendria si una bona part dels lectors d’aquest llibre el compressin no pas perquè comparteixin els sentiments antifeixistes de l’autor sinó perquè els agrada Mussolini”.