Mor Eduardo Arroyo, l’artista provocador

El pintor va mantenir una actitud crítica i combativa tant amb Espanya com amb l’independentisme català

Establia un combat permanent amb la pròpia obra però també, i sobretot, amb la realitat, que mai deixava d’observar ni de comentar. “Crec que una persona que vol mantenir una certa independència i que vol intervenir en la societat, dient el que pensa i actuant, l’única cosa que mereix és tenir al darrere un bon exèrcit d’amics i d’enemics”, diu Eduardo Arroyo a Orgullo y pasión, el llibre de converses amb Rosa Pereda, publicat per l’editorial Trama. No era un home de matisos, com no ho és la seva pintura.

Eduardo Arroyo ha mort a Madrid, als 81 anys, víctima del càncer que patia feia tres anys. Nascut a Madrid el 1937, amb arrels familiars a Lleó, deixa una obra extensa i intensa: pintures, dibuixos, escultures, il·lustracions, llibres d’assaig, biografies i pensament, articles i escenografies teatrals, en els quals indefectiblement deixava empremta del seu posicionament i de la seva naturalesa provocadora. De fet, qui ha sigut definit en nombroses ocasions com un dels màxims representants de la figuració narrativa o també de la figuració crítica, afrontava cada obra com un article d’opinió. Es diria que mai va deixar de ser el periodista -més opinador que no informador- que va obtenir la llicenciatura el 1957, només un any abans d’exiliar-se d’Espanya per oposició al franquisme. El seu va ser, en primer lloc, un exili voluntari que es convertiria en forçós quan el govern franquista li va retirar el passaport, després de presentar a la III Biennal de París el políptic Los cuatro dictadores (1960), on representava Franco, Salazar, Hitler i Mussolini com a ninots fets de vísceres i després que, per aquest mateix motiu, el franquisme clausurés una exposició seva a Madrid.

La vida d’Eduardo Arroyo va estar marcada per la mort del pare quan ell només tenia cinc anys, i sobretot pel llegat ideològic que li va deixar matriculant-lo al Liceu Francès de Madrid, “el Liceu dels refugiats, el Liceu dels perdedors, el Liceu dels laics, l’única escola on no hi havia missa cada dia”, com diria anys després. El desacord amb l’Espanya del franquisme i el seu exili en serien les primeres conseqüències. El sarcasme contra “l’espanyolada” (terme que emprava sovint) que va desplegar a les caricatures amb què sobrevivia els primers anys a París, els articles que publicava just abans de deixar el periodisme per la pintura i, especialment, la configuració del seu llenguatge artístic, crític i excessiu, seran les veritables conseqüències que va arrossegar al llarg de la seva vida, però sobretot durant els gairebé vint anys d’exili que va passar a la capital francesa, i també a la italiana.

Arroyo confessava que la cosa més difícil del seu exili havia sigut tornar, el 1976, quan li van concedir el passaport espanyol. Però si l’Espanya franquista l’asfixiava, la de la Transició l’avorria mortalment. Defensava que el dictador no era mort o, si més no, que el seu llegat restava ben viu. Se’n va anar de seguida, i no tornaria fins al cap de cinc anys. Així, tant en les dues dècades d’exili forçós com en els anys que següents, l’obra d’Eduardo Arroyo és una exageració grotesca dels símbols i els tòpics espanyols, en una pintura que, sense matisos i a tot color, posava en ridícul les “espanyolades” del present i també les del passat. No debades, la lectura, millor dit, la interpretació crítica de la història, ha sigut un constant de la seva obra.

La història, com també la literatura, la boxa i les curses de bous centren la pintura posterior a la tornada a Madrid d’un artista tan polifacètic i prolífic com polèmic, polemitzador i provocador que ha tingut exposicions a tot el món, que compta amb obra als principals museus i que ha obtingut reconeixements com el Premio Nacional de Artes Plásticas (1982) i la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (2000).

Polèmica amb Catalunya

La seva obsessió amb Espanya i el seu afany per opinar de totes les qüestions polítiques i socials el va portar els últims anys a provocar una gran polèmica amb l’independentisme català. En declaracions a El Mundo, el desembre de l’any passat, Eduardo Arroyo va qualificar de “parida monumental” l’independentisme, va criticar els artistes i galeristes catalans, i va dir que l’exili de Puigdemont i la declaració d’independència anterior li semblaven “una opereta de gent estúpida i miserable, a més de mentidera”. Anys abans, al seu llibre El Trío Calaveras (Ed. Taurus), Eduardo Arroyo escrivia: “M’han comentat sovint que parlo massa, i és veritat”. Fins al final, l’artista no ha deixat mai de provocar.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF