Mor Peter Fonda, el motorista tranquil del cinema nord-americà
Amb ‘Easy rider’ va fer entrar la contracultura dels Estats Units en el cinema per la porta gran
Barcelona“Llavors, què és el que voleu?”, preguntava el mossèn a la colla de motoristes que havien irromput a l’església. “Volem ser lliures, ser lliures per fer el que ens roti -responia Peter Fonda, exaltat però també lúcid-. Lliures per conduir les nostres motos sense que ens persegueixin. I posar-nos fins al cul de tot i passar-ho bé, això és el que volem. Volem fer una festa”. L’escena, extreta d’Els àngels de l’infern i samplejada per Primal Scream al seu mític Loaded, captura millor que cap pel·lícula posterior, incloent-hi la mateixa Easy rider, l’essència d’un actor que en la vida real potser no va ser un kamikaze hedonista però que a finals dels 60 va fer entrar la contracultura nord-americana en el cinema per la porta gran. Peter Fonda, el motorista tranquil que va canviar la història del cinema nord-americà amb Easy rider, va morir aquest divendres per complicacions respiratòries a casa seva, a Los Angeles. Tenia 79 anys i continuava actuant en pel·lícules i sèries en papers secundaris.
Nascut a Nova York el 1940, Fonda formava part d’una gran nissaga d’intèrprets: era fill de Henry Fonda, pare de Bridget Fonda i germà de Jane Fonda, que ahir confirmava la seva mort. I com tants nens de la reialesa de Hollywood, va tenir una infància trista marcada per dos fets: el suïcidi de la seva mare quan tenia deu anys i, l’any següent, el tret que es va disparar accidentalment a l’estómac, un fet que més endavant va compartir amb John Lennon i George Harrison durant una sessió de LSD i que va acabar inspirant la cançó dels Beatles She said she said.
Àngel de l'infern
Els seus primers papers van ser a sèries televisives i al drama Lilith de Robert Rossen, però Roger Corman va canviar-li la vida quan el va fitxar per a Els àngels de l’infern, un profitós exploit de l’emergent cultura juvenil que va generar derivats com The trip, també amb Fonda, una història al voltant dels efectes de l’LSD amb guió d’un aleshores desconegut Jack Nicholson. Convertit en una mena de figura del subgènere, Fonda va aconseguir el finançament per rodar una pel·lícula sobre una idea que havia tingut: dos motoristes que travessen el país amb el botí d’un gran cop per retirar-se a Florida. Era l’embrió d’Easy rider, una mena de western modern travessat per tot el nihilisme i l’esperit contestatari que estava fent bullir la societat nord-americana a finals dels 60.
Fonda, protagonista i productor de la pel·lícula, va contractar com a director el seu amic Dennis Hopper, que interpretaria l’altre motorista, i l’escriptor Terry Southern com a guionista (l’acabarien firmant tots tres); Nicholson també es va apuntar a la festa per fer un petit paper que acabaria llançant la seva carrera. La producció va ser un infern per culpa del caràcter paranoic de Hopper, que va acabar enfrontat a Fonda, però la pel·lícula va ser un èxit: premi a la millor opera prima a Canes, nominada a l’Oscar pel guió i més de 40 milions de dòlars de l’època recaptats en la taquilla arreu del món, una suma molt important que va demostrar als estudis que el cinema independent podia ser un bon negoci i va obrir el camí a altres directors del New Hollywood com Francis Ford Coppola i Martin Scorsese. Easy rider, on Peter Fonda interpretava un motorista amb el casc i la moto pintats com la bandera dels Estats Units, va estrenar-se l’estiu del 1969, ara fa 50 anys, i el seu èxit a la taquilla, sumat al del Festival Woodstock, va provocar una il·lusió col·lectiva de revolució en la societat nord-americana, una utopia que es va desinflar en pocs mesos gràcies a la massacre perpetrada pels acòlits de Manson i el desastre del Festival d’Altamont.
Una carrera irregular
La carrera de Fonda tampoc va estar a l’altura de les expectatives generades, tot i que va aprofitar l’empenta d’Easy rider per debutar el 1971 com a director amb el notable i melancòlic western The hired hand, protagonitzat per ell mateix i Warren Oates. L’actor va dirigir dues pel·lícules més, la distòpica Viatge al futur (1972) i la road movie Wanda Nevada, que va reunir davant la pantalla per primera vegada l’actor i el seu pare. Totes dues van passar molt desapercebudes. Com a intèrpret, a principis dels 70 va protagonitzar títols menors (Trobada a Marràqueix, Els caçadors, Carrera amb el dimoni) i va tenir algun èxit de taquilla com Mary la indecent i Larry el boig, del 1974, però la seva estrella es va anar apagant i aviat es va especialitzar en papers secundaris.
Als 90 Fonda es va convertir en una presència habitual del cinema indie, reivindicat com una figura pionera. D’aquest període en destaca el seu treball a 2013: Rescat a L.A., de John Carpenter, i sobretot a L’or d’Ulisses (1997), un drama sobre un apicultor honest i treballador que ha de defensar la seva família d’uns criminals. Nominat a l’Oscar pel seu paper, el va perdre davant del Jack Nicholson de Millor, impossible, el seu antic company d’aventures motoritzades a Easy rider.
