Mizutani, Riera, Heindenreich… solidaris

PalmaMonti-sion. - Els concerts solidaris tenen unes característiques molt diferents de la resta. Triar el repertori per a aquest tipus d’esdeveniments comporta una elecció més eclèctica, que es posi a l’abast d’un públic diferent. El que va tenir lloc divendres a l’església de Monti-sion, que ja s’havia interpretat a Santanyí feia pocs dies, no en va ser una excepció. Un gabinet d’advocats, Illeslex, va ser el promotor i Monti-sion solidària i la Fundación Amazonia, els beneficiaris. Els encarregats de dur a terme la funció tan sols es poden qualificar d’autèntic luxe. Per una banda, Joan Company al capdavant de la Coral Universitat de les Illes Balears, que ja és prou significativa, però aquest cop arribava amb un valor afegit per partida triple. Els músics encarregats d’acompanyar la formació coral varen ser Yuko Mizutani i Andreu Riera al piano i Nina Heidenreich al violí, amb la qual cosa les possibilitats qualitatives de la vetlada, que no eren poques, augmentaven significativament. Per tant, amb aquests ingredients, era evident que el nivell qualitatiu estaria fins i tot per sobre de les expectatives.

I així va ser. Amb l’església plena d’aficionats a la música i públic solidari, difícilment podia ser d’altra manera. Però hi havia un element dins el programa que cridava l’atenció d’una manera especial. Dues peces de Johannes Brahms, ja habituals del repertori de la Coral, com són Nänie i Ihr habt nin Traurigkeit. La primera, acompanyada al piano per Yuko Mizutani, va mostrar la capacitat de la formació per anar fent seva una composició que va estrenar no fa gaire i ja l’ha incorporada amb absoluta naturalitat. Potser aquest cant fúnebre sembli senzill, però, per exemple, té més dificultats que el Rèquiem Alemany del mateix compositor, que fa temps que ja està dins l’ADN de la formació. En varen interpretar el cinquè moviment, Ihr habt nun Traurigkeit, en la versió per a piano a quatre mans, a càrrec de Yuko i Riera, i amb una sòlida Irene Gil com a soprano solista, peça amb la qual va acabar el concert, abans dels bis de rigor. Fins aquí, tot dins la norma.

Però Brahms va ser l’excepció, perquè la resta de compositors que es varen interpretar són tots del segle XX, i alguns d’ells d’una joventut aclaparadora, com és el cas de Javier Fajardo (1992), de qui varen interpretar una Ave María exquisida, eclèctica, entre la convencionalitat i la contemporaneïtat. La composició del nord-americà Dan Forrest (1978) va ser l’encarregada d’iniciar el concert, amb Good night, dear heart, que d’alguna manera marcava l’idoni tarannà del que vindria després. Per exemple l’ Only in sleep del letó Eriks Esenvalds (1977), que va tenir com a solista Esther Barceló, que va mostrar les virtuts a la part alta del seu registre. També hi va haver lloc per al més mediàtic dels compositors corals contemporanis, Eric Whitacre, i les precioses Five Hebrew Love Songs en la versió per a cor, piano i violí, que propicià la intervenció de la sempre impecable i passional Nina Heidenreich, que va interpretar la segona cançó, Kalá Kallá, com a segon bis. El primer no cal dir que va ser l’ Aubada, indiscutible senya identitària de la formació coral. Després del Dirait-on, de Les chanson des Roses, de Morten Lauridsen (1954), hi va haver un moment fins i tot més especial. Sempre és així, o així m’ho sembla, quan interpreten el Pulchra es, et decora, d’Alejandro Yagüe, a tres cors, amb el significatiu canvi de posició dels integrants de la Coral, que ajuda a augmentar l’estereofonia de la composició, una petita gran meravella.