J. A. Mendiola : “Sense espectadors, l’art perd sentit: només és onanisme”

PalmaJosep Antoni Pérez de Mendiola Roig (Palma, 1953) té una relació polivalent amb la cultura. A l’ARA Balears, exerceix de crític musical i de teatre. També és l’autor -amb el pseudònim Res- dels acudits gràfics que, a les pàgines d’aquest diari, expliquen la realitat amb un humor entre estupefacte i mordaç. A més, ha estat crític de cinema, articulista, autor de llibres i comissari d’exposicions. Dijous inaugurà a la capella de la Misericòrdia una nova exposició, comissariada per Biel Amer. Titulada Seven views, la formen set escultures, una figura geomètrica de metall i dos miralls llargs i enormes. Amb aquests elements, distribuïts d’una manera escenogràfica, Mendiola converteix l’espai de la capella de la Misericòrdia en una obra d’art que convida a reflexionar sobre la condició de l’espectador i la seva relació amb les peces artístiques en l’art contemporani.

En aquesta exposició feis que l’espectador no sigui el que observa sinó el que és observat.

Faig que l’espectador sigui la peça. Fins i tot és espectador d’ell mateix, quan es mira als miralls de les parets laterals i que el reflecteixen.

Com se us va ocórrer muntar una exposició en què l’espectador ocupa la centralitat de l’espai?

El que fas és fruit del que has fet anteriorment. En aquest sentit, som un espectador compulsiu i, quan vaig a una òpera, a un concert, al cine o a la representació d’una obra de teatre, m’agrada molt mirar els espectadors. Crec que formen part de l’espectacle. Mirar el públic és un exercici sociològic brutal. Que un espectacle es faci en un lloc o en un altre fa que hi vagi un tipus de públic o un altre, que vesteix més formalment o més informalment, etc. És un tema al qual em voldria dedicar més, aquest: com les masses es mouen depenent dels llocs i no dels espectacles que volen veure.

Quin tipus d’espectador teníeu en ment quan vàreu concebre Seven views?

No ho sé. En realitat, els espectadors ja hi són. El que no sé és quin tipus de peces vindrà! És una mostra amb moltes lectures, segurament.

Volíeu convocar un aire d’amenaça, d’intimidació?

En absolut. Es pur voyeurisme.

Per la força escenogràfica, s’hi nota influència del cinema i el teatre.

Sí. En un moment de la meva vida, pensava que volia dibuixar d’una manera, fer acudits gràfics d’una altra, fer escultures d’una altra i escriure encara d’una altra. Ser un heterònim de veres, amb totes les conseqüències i en totes les disciplines. Però ha estat impossible. Hi ha uns lligams tan forts entre el teatre, la música, el cinema, l’escultura, el dibuix i la literatura que no es poden posar en compartiments estancs. Quan fas feina en una cosa, es nota la influència de les altres. A més de cinema i teatre, hi ha arqueologia, per exemple: em varen atreure molt les figures de Pompeia.

Aquesta naturalesa escenogràfica fa que tota la sala sigui una obra.

Totes les peces de l’exposició, menys una, són fetes a posta i estan concebudes perquè vagin exactament allà on van. Una escultura és a l’absis, unes altres a les balconades i unes altres al cor, i totes observen un paral·lelepípede, que està als seus peus, just al centre de la sala, per on es mouran els visitants.

Aquesta estructura geomètrica central té cap sentit definit?

És un MacGuffin. Té el sentit que se li vulgui donar, però per mi és un MacGuffin perquè, quan la sala sigui buida, les escultures tinguin algú a qui mirar. És una figura que també pot remetre a l’element geomètric i misteriós que surt a 2001: Una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick. A la mostra, hi ha un contrast entre aquest símbol perfecte -geomètric, de metall- i les escultures, que semblen de carn i os, i fan l’efecte d’estar una mica deteriorades.

És molt conceptual. Permet, per exemple, teoritzar sobre la condició i el paper de l’espectador en l’art contemporani.

En tot tipus d’art, tant és si parlam de literatura, dibuix, música, cinema o teatre, l’espectador ha tingut un paper fonamental a la història de la cultura. Sense espectadors, l’art perd el sentit. És simplement onanisme. Puc tocar el piano tot sol, i ho faig, però fins que no toqui davant algú, el sentit de la música que en surt no serà complet. Com que pensava que l’espectador era tan important, vaig decidir que, aquí, li donaria la dimensió que li pertoca. Per això he buidat l’espai on normalment hi ha les peces i hi he posat els espectadors, que de cop es converteixen en peces. En un museu, els espectadors solen ser invasius per a les peces que s’hi exposen. Aquí, el que faig és girar la truita.

Per què els miralls que hi ha a les parets laterals són còncaus i convexos? I per què les escultures són deliberadament imperfectes?

Perquè no crec que a la vida hi hagi homes i dones de Vitruvi -aquell home del famós dibuix de Leonardo sobre les proporcions del cos humà-, ni tampoc Davids de Miquel Àngel. El que hi ha, sobretot, són persones baixes, culgrosses, grasses, lletges... El mirall és perquè ens vegem tal com som. També els he posat perquè som fan de Valle-Inclán.

Crec que ja ha quedat clar que la vostra relació amb la cultura és molt polivalent...

Un amic meu sol dir que no som transversal, sinó dispers.

Si fóssiu dispers, potser no seríeu tan productiu.

Una cosa és ser dispers i l’altra és ser feiner.

Vós que anau a tants espectacles, concerts i exposicions, com descriuríeu l’estat de la cultura a Mallorca?

La cultura està bé. El que està malament són els espectadors. El poc públic que va a veure el teatre i les exposicions: aquest és el problema. A la gent, aquí igual que pertot, li interessa el futbol, no la cultura. La cultura implica esforç, i la gent tendeix a la comoditat. Per això cerca un pur entreteniment mal entès. Per això converteix el futbol en metafísica.

No us agrada el futbol?

No. Som un espectador compulsiu i els esports són l’únic que no m’interessa. De tant en tant, escric un dietari. No el publicaré mai, però té títol: Dietari d’un espectador compulsiu.

Hi havia molta cultura, a ca vostra, quan éreu petit?

Hi havia llibres i música, i jo anava molt al cine. El padrí jove era un lector estrany, no era culte però tenia llibres. Gràcies a ell vaig llegir Madame Bovary, El padrí de Mario Puzo, El filo de la navaja de Somerset Maugham -brutal, brutal, la dec haver llegida sis o set vegades-... A més, a mon pare li agradava molt l’òpera. I jo anava molt, com he dit, als cines del meu barri, la Paloma, on hi havia el Doré, l’Hispania i el Metropolitan. També hi havia llibres a la casa, on cinc ties fadrines vivien amb la seva mare. No us podeu fer una idea de com era, allò. A mi, La casa de Bernarda Alba sempre m’ha semblat una comèdia.

De què feien feina els pares?

Mon pare era empleat del Banc d’Espanya i ma mare era mestressa de casa. Mon pare hauria volgut ser mecànic. Dibuixava molt bé. I era un manetes sense impossibles.

Vós també heu fet feina a la banca.

Jo de jove volia ser mariner. M’agrada molt la mar. Però mon pare no ho veia gens clar. Em deia que els mariners només tenien ganes d’arribar a port i desembarcar, i que, per tant, no devia ser una feina tan bona. A la fi, vaig decidir que entraria al banc i que un dia ho deixaria per estudiar per ser mariner. No ho vaig fer mai, però navegar sempre m’ha agradat.

Us penediu de no haver-vos dedicat exclusivament a la cultura?

No. En realitat, el temps que un ha de dedicar a cercar finançament per tirar endavant un projecte, jo l’he dedicat a fer la meva feina alimentària. I la resta del temps ha estat tot per a la cultura. Per tant, jo sent que m’hi he dedicat en exclusiva.

Haver fet feina al món de la banca us deu haver permès entendre millor la crisi econòmica.

Quan vaig entrar a fer feina al banc, el bancs funcionaven d’una manera claríssima: tenien doblers i els venien o en compraven. Quan vaig deixar-ho, jo no sabia ben bé quin era el paper de la banca. Encara ara no ho sé. A moments, la banca em semblava un casino. El problema de la crisi és que han acabat pagant els mateixos de sempre. Hi ha un fet incomprensible en tot plegat: si els ciutadans no tornen els crèdits als bancs, són desnonats, mentre que els bancs poden no tornar-los i no passa res. Això és inversemblant.

Els lectors de l’ARA Balears els coneixen bé perquè els veuen i llegeixen cada cap de setmana, però, com explicaríeu els acudits gràfics a algú que no els hagués vist mai?

Em veig com un que fa aforismes amb dibuixos. Amb els acudits, dic el que pens d’un tema o d’una situació d’una manera que no podria fer-ho només amb paraules.