Martine Lusardy: “Hi ha una follia no patològica que és necessària per progressar”

PalmaMartine Lusardy és especialista en Art Brut. Directora del Halle Saint Pierre (París), ha vingut a Mallorca per participar en unes jornades organitzades per Es Baluard en relació amb l’exposició Alma. Mèdiums i visionàries, que es va inaugurar aquest dijous.

De què parlam quan parlam d’Art Brut?

És una noció inventada per Jean Dubuffet després de la Segona Guerra Mundial i que engloba totes les produccions i obres realitzades per persones diguem-ne alienes al món de l’art. Sempre n’hi ha hagut, d’aquest tipus d’art, però se l’anomenava art naïf o art fet pels bojos, i fins i tot art popular... Dubuffet va posar-ho tot sota un mateix vocable. L’Art Brut, així, engloba des de les peces fetes per persones ingressades en hospitals psiquiàtrics fins a obres de visionaris i de mèdiums, passant per tota mena d’excèntrics i místics autodidactes. D’aquestes produccions fetes per persones sense una formació ni un propòsit clarament artístic, nascudes d’una necessitat irreprimible de crear, se’n deia que eren alienes a la cultura.

Dubuffet no hi estava d’acord, no?

Va canviar el paradigma. Va deixar d’aplicar a aquestes obres un paradigma psicològic i va passar a aplicar-n’hi un de cultural. Dir d’una obra que és aliena a la cultura és una idea controvertida, perquè tot és cultura. Dubuffet considerava que la cultura i l’art dominants, amb tota la seva herència patrimonial, el seu bagatge d’història i de tradició, la seva legitimació d’unes maneres de fer i d’uns reconeixements, eren només per a una elit, i que això era asfixiant. De fet, alguna gent pensava que el concepte d’Art Brut era un oxímoron, mentre que Dubuffet creia que és un pleonasme.

La col·lecció d’Art Brut que va fer Dubuffet, i que pot veure’s a Lausana, diuen que és molt interessant.

Va fer una gran recerca per configurar-la. Va cercar entre persones que no tenien cap formació artística i en indrets que estaven als marges i no tenien cap vincle amb el món de l’art: en hospitals psiquiàtrics, entre mèdiums i personatges excèntrics... El seu criteri era que fos un art dominat per l’espontaneïtat, que no respongués a vells conceptes de la tradició artística ni estigués sotmès a les normes de la cultura i la societat. És una història sense fi, la de l’Art Brut, sempre oberta i dinàmica, perquè, en totes les cultures i societats, hi ha persones que, sense disposar d’una formació tècnica i intel·lectual, tenen la necessitat d’inventar un nou món i de fer-se sentir.

Actualment, aquest tipus d’art ocupa un lloc important en el món de l’art -crítics, comissaris, col·leccionistes i museus el tenen en compte- o bé està en un racó, més o menys marginat?

Ocupa un lloc important i alhora està en un racó. L’Art Brut no és un moviment ni una escola. I, com que la història de l’art és una història de moviments, filiacions i ruptures, una dialèctica de successions, herències i refusos, l’Art Brut en queda fora. No saben on posar-lo. Els historiadors el posen després de la Segona Guerra Mundial, però per què no amb els surrealistes, o al costat de l’art popular, o vinculat al Palais Idéal de Facteur Cheval, o...? Per molts, és tan inclassificable que no saben què fer-ne. Així i tot, avui l’Art Brut té una presència en museus, en mitjans de comunicació, en el mercat de l’art i a la universitat. En el passat, no era així.

Les obres d’Art Brut es poden valorar amb els mateixos criteris que una obra d’art (perdó per l’adjectiu) normal?

Una obra d’Art Brut i una obra d’art d’un artista tenen el mateix valor humà, però no es poden valorar igual artísticament, de la mateixa manera que una màscara africana no es pot valorar igual que una obra de Picasso. L’obra de Picasso té una certa intenció expressiva, mentre que la màscara parla als ancestres, als esperits. Una obra d’Art Brut i una d’art contemporani no poden ser comparades, ni artísticament ni èticament. La motivació, la raó de ser i l’origen de cada una no tenen res a veure. Això fa que per mi l’Art Brut sigui una cosa a part.

En quin sentit?

En el creador d’Art Brut, s’hi pot veure la nostra humanitat perduda. Els bojos, els excèntrics, els diferents i els éssers marginals són portadors d’una veritat i d’una realitat que la majoria hem perdut. Hi ha una follia no patològica -les malalties mentals, amb una causa neurològica, són tota una altra qüestió- necessària per transformar-nos i progressar. El concepte de bogeria canvia segons les societats i les èpoques. És cultural: no hi ha un gen de la bogeria. De Facteur Cheval, que era carter, la gent pensava que era boig i que per això va fer el seu palau, però va ser perquè va fer el palau que la gent va pensar que era boig. Si un esdevé presoner de la norma social, també és un boig, un malalt.

Sou a Mallorca per parlar de “visionàries i dones mèdium” en l’art.

Al segle XIX, les dones no podien fer art. Podien relacionar-se amb l’art, però no com a artistes, sinó com a muses. Quan practicaven una activitat plàstica, era utilitària. El geni i la creativitat eren cosa d’homes. L’única cosa que podien crear les dones eren fills, i ho feien amb el seu cos, no amb el seu cervell i el seu talent. Se’ls negava l’accés a tot allò que era simbòlic. Presentar i representar el món era cosa d’homes. En aquest sentit, les dones han jugat un gran paper dins l’Art Brut, perquè és l’art dels exclosos de la societat, i les dones n’han estat sempre excloses.

Les artistes mèdium que creaven a partir d’allò que els dictava l’ocult i els esperits, hi creien realment?

L’espiritisme va ser un substitut per a aquella gent que, perduda la religió, va voler o va necessitar continuar tenint creences. L’espiritisme oferia un consol per a la vida present i, a través del diàleg amb els morts, retrobava el fil de la tradició ancestral. Si tu em demanes si jo crec en l’espiritisme, et diré que no, que som racionalista i que no crec que hi hagi esperits. Moltes dones mèdium segur que hi creien, però per altres potser era només una coartada. Usaven l’espiritisme per justificar unes creacions artístiques tan inquietants i terribles que, si haguessin dit que eren pròpies, els hauria fet semblar boges a ulls de la majoria, cosa que volien evitar.