Mallorca serà capital de les festes de foc a la Mediterrània

L’illa acollirà, a final de l’any vinent, el cinquè Simposi Internacional, que es dedicarà a explorar la figura festiva del dimoni

Trobam foc en festes i celebracions de qualsevol racó del planeta i des de temps tan antics que sovint se’n desdibuixen els inicis. Sí que se sap que aquí, a les terres llepades per la Mediterrània, l’origen d’aquestes festivitats és pagà i està relacionat amb rituals de purificació, que després el catolicisme adapta. “Les de la Mediterrània són festes de carrer, faci fred o calor, i el foc és, històricament, el centre de la reunió”, diu Salvador Palomar, membre de l’Associació Cultural Carrutxa, entitat que va organitzar a Reus el II Simposi Internacional de Focs de la Mediterrània, una trobada entre entitats i persones relacionades amb el món del foc en la cultura popular. La primera edició es va dur a terme a Vic, la tercera a Gandia i aquest cap de setmana les flames viatgen fins a Andorra, seu del 2019, on representants del Consell de Mallorca recolliran el testimoni perquè l’illa sigui l’epicentre del foc festiu l’any vinent.

El primer any la festa es va dedicar als focs de Sant Joan i les falles pirinenques (recentment declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat); el segon, es varen analitzar les celebracions del cicle hivernal, amb la festa de Sant Antoni com la més destacada i estesa pel territori; la tercera es va centrar més en la pirotècnia a les festes, i enguany, a Andorra, s’explora la simbologia del foc, en els rituals pagans, al calendari festiu cristià i en la quotidianitat. “La idea per a l’any que ve és dedicar-la als dimonis, amb foc i sense foc”, revela la directora general de Patrimoni del Consell, Kika Coll. En principi, s’organitzarà una part més de debat i anàlisi, i una altra de mostres i espectacles. Com destaca Coll, “és una trobada a l’àmbit mediterrani i és interessant que es faci a Mallorca perquè en temes de foc tenim moltes coses a dir”.

Què tenim en comú?

El foc ha estat històricament present en tot el calendari festiu a Mallorca, però no només aquí. A altres indrets de la Mediterrània es repliquen moltes festes, amb interpretacions i adaptacions segons el territori: Sant Antoni, Sant Joan; Carnestoltes i Carnaval; bèsties de foc, dimonis o diables, o el foc relacionat amb l’àmbit religiós, en rituals com la processó. En aquest sentit, el simposi habilita espais per conèixer què es fa més enllà de les tradicions pròpies, enfortir lligams culturals i reflexionar sobre un patrimoni que està viu i es transforma. A l’esdeveniment es troben entitats, associacions i estudiosos de Catalunya, València, les Balears o Andorra, però també d’Occitània, Andalusia i fins i tot Itàlia, “on vàrem descobrir que, per exemple, també hi havia una tradició de fogueres a Sant Antoni molt arrelada”, assenyala Palomar.

Potser el fenomen que s’ha estès més les darreres dècades són les colles de foc i la pirotècnia. Salvador explica que l’expansió dels diables comença als anys vuitanta des de comarques catalanes com l’Alt Camp, el Penedès o l’Anoia i que s’ha d’entendre en el context del final del franquisme, quan es retorna a les festes col·lectives i de carrer. “També a la necessitat de crear nous elements en la cultura popular, moltes vegades utilitzant figures tradicionals”, afegeix.

A Mallorca, les colles, els correfocs i els tabalers són molt recents, apunta l’antropòleg i professor de la UIB Andreu Ramis. De fet, l’any 1992 va publicar, juntament amb altres estudiosos, el Calendari de festes de les Illes Balears i les Pitiüses i, en aquell moment, “no hi havia colles de foc, ni agrupacions col·lectives de dimonis”, assegura. Afegeix que, naturalment, existia la figura del dimoni, però en un sentit més contingut i restringit: “Trobam dimonis en moltes festivitats, però n’eren un o dos, i des d’un plantejament més discret”, assegura. En aquest sentit, Ramis assenyala que les celebracions relacionades amb el foc, en general, eren més modestes. “En la societat preturística, hi ha manifestacions intenses, molt participades, però no amb aquesta expressió d’espectacularitat que sí que hi ha ara”, diu, i assenyala que no és “res ni bo ni dolent, sinó una constatació”.

Allò important, per a Ramis, és que “les festes siguin una expressió col·lectiva en què la gent es reconegui, i això està passant”. Salvador argumenta, en el mateix sentit: “Han ajudat i ajuden a cohesionar la societat, i avui dia el foc també fa veure als joves que hi ha coses interessants més enllà de les pantalles”. Així i tot, hi ha alguns debats que s’han de plantejar i el Simposi n’és un escenari. Es tracta de qüestions tan importants com l’equilibri entre les normatives de seguretat i la pirotècnia i les festes en què es fa servir foc de combustió, o la massificació d’algunes celebracions que, com diu Ramis, “poden fer que morin d’èxit”.

El calendari festiu

El testimoni més fiable de la centralitat del foc en el cicle festiu mallorquí és el calendari folklòric del pare Rafel Ginard. A banda de les dates més emblemàtiques, com les revetles d’estiu, Sant Antoni o Sant Joan, hi havia molts altres rituals lligats a cada estació. Per exemple, en aquesta època, trobam la Cremada de Foguerons de Santa Catalina, el 25 de novembre. Andreu Ramis explica que, tradicionalment, s’encenia una gran foguera al Morro del Moll i les poblacions del voltant -com Campos i Llucmajor- responien amb uns altres foguerons. Un altre exemple possible el trobam a la Setmana Santa, amb el Llum Nou, una festa d’origen pagà estesa a tota la Mediterrània, adaptada pel catolocisme, i que avui dia ha quedat restringida a l’àmbit religiós. Antigament consistia que l’Ésglésia encenia el primer foc del dia, i després els infants sortien amb espelmes tocant la porta de cada casa -a les fosques- per dur-los la llum nova.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF