‘Love, death & robots’: Netflix s’anima

BarcelonaNetflix aspira a captar tots els públics possibles de l’audiovisual. L’estrena de Love, death & robots, una antologia de curts animats creada per Tim Miller (el director de Deadpool ) i produïda, entre d’altres, per David Fincher, confirma que la plataforma digital també vol esdevenir el canal de referència dels aficionats a l’animació adulta, que fins ara s’havien de conformar amb títols escampats per una cadena o una altra, o amb franges de programació fora del prime time com Adult swim a TNT.

Love, death & robots s’ha promocionat com qualsevol altra gran estrena de Netflix i no pas com un contingut marginal o específic. De fet, el servei de streaming fa temps que ha sabut reconèixer en els fans d’una altra modalitat dels dibuixos animats, l’ anime, un tipus d’espectador fidel i cada cop més nombrós a qui surt a compte cuidar. Una de les sèries de Netflix més elogiades l’any passat va ser Devilman Crybaby, la creació de Masaaki Yuasa que considera l’audiovisual animat com un espai per a l’excés i el deliri. Una idea que s’estén a Love, death & robots, concebuda com un mostrari de peces curtes que, per una banda, fan paleses les possibilitats estètiques i la diversitat d’estils de l’animació contemporània d’arreu, i, per l’altra, comparteix la pràctica de l’animació per a adults com un territori on es conreen temes i registres absents en les sèries per a tots els públics.

Les divuit peces que formen Love, death & robots se situen la majoria en un context propi del gènere fantàstic o la ciència-ficció. Això permet que els animadors es llueixin a l’hora d’explorar el potencial de la seva disciplina en la creació d’imaginaris més enllà del realisme, des d’ambients rurals on tenen lloc batalles pròpies de Transformers com el de Trajes, de Franck Balson, fins als paisatges orientals amb elements steampunk de Buena caza, d’Oliver Thomas, passant per l’odissea espacial d’estètica fotorealista de Más allá de Aquila de Léon Bérelle, Dominique Boidin, Rémi Kozyra i Maxim Luère.

Cal destacar que tres dels curts més originals els firma el tàndem format per Víctor Maldonado i Antonio Torres, que juntament amb Adrián García van fundar a Barcelona l’estudi d’animació Headless. Les tres peces que presenten a Love, death & robots són alhora les que millor integren l’humor i també les que més es distancien de certes rutines de l’animació adulta. A Robots segueixen tres androides ben diferents que volten per una Terra postapocalíptica; a Yogur al poder, el més divertit de tota l’antologia, imaginen què passaria si el món fos governat per una versió avançada de la llet amb ferments; i Historias alternativas reincideix en el motiu ucrònic per excel·lència, la mort prematura de Hitler, a partir del joc de combinatòries narratives.

Love, death & robots parteix del desig que compartien fa temps Miller i Fincher de dur a terme una nova versió de Heavy Metal (1981), l’antologia cinematogràfica que homenatjava la publicació homònima de referència en el còmic dels anys 70 i 80. Això explica en part que molts dels curts responguin encara ara al tòpic d’aquesta mena d’animació com a plasmació de fantasies masculines pròpies d’adolescents del segle passat, amb imaginaris curulls d’imatges estereotipades de les dones o de violència testosterònica. Costa més d’entendre que ara mateix en un conjunt de divuit peces no se’n trobi cap de firmada per una directora.

Una antologia impulsada per David Fincher. En emissió a Netflix