Lletra

Tu i jo teníem l’obligació de ser tu i jo, tal com som, tal com hem estat, tal com serem

Artigues, amic meu, germà meu, pare meu, no m’ha costat mai d’escriure’t, ni per a dir-te què trobava d’una cosa o d’una altra, ni d’una persona o d’una altra, ni d’un poema o d’un altre. Ara tampoc no em costa, però ho faig amb l’estranyesa que t’has mort i que no hi ha més diàleg. Tinc ben present el dia, fa anys, que es va morir Nadal Batle. Blai Bonet li va fer un escrit que començava dient “Nadal, ara que ja hi veus clar…”. Tu, Antoni, ara ja hi veus clar. Només pel fet de ja no ser-hi, de ja no respondre, ja hi veus clar. Hi veus clar perquè pots mirar a través dels ulls nostres, que són teus perquè tu ens els has encaminat, ens has ensenyat a mirar i ens has ensenyat a veure-hi. No sé si aquí és el lloc adient per a parlar d’això, Artigotes, però d’ençà que t’has mort em fa l’efecte com si ara jo estigués més complet que abans, com si hagués d’ocupar l’espai humà, real, quotidià, que ara ja no ocupes tu. Cadascú té, si la té, la seva quimera. Cadascú té, si el té, el seu projecte. El teu és viure i fer viure dins la poesia. Per a tu la poesia no és una activitat d’hores buides, una dedicació de cap de setmana. Per a tu la poesia és la transformació radical de la persona que, un dia, decideix què vol ser i com hi vol arribar. I s’hi afua a les totes. La poesia és un estat de revolta permanent. Per això tu has cregut a ulls clucs en les paraules veres que uns altres menystenien. Per això menystenies tot sovint els qui ens menystenien. I cercaves el bull i el silenci, la companyia i la solitud, el col·lectiu i l’individu. Per això lluitaves constantment entre la concepció jo i la concepció nosaltres. Amb tu, Artigues, puta Artigues, em passava una cosa que em passa amb molt poques persones: que tu i jo teníem l’obligació de ser tu i jo, tal com som, tal com hem estat, tal com serem. Si jo et mentia, tu no em creies. Si tu em menties, jo no et creia. Si tu no m’agradaves, jo no et mirava. Si jo no t’agradava, tu no em miraves. Si no ens agradàvem, ens menysteníem. Si ens miràvem, era perquè crèiem l’un en l’altre. Si ens miràvem era perquè ens miràvem amb els ulls de la poesia: els ulls que volen transformar la debilitat, la deformació, la monstruositat…, i en volen fer amor, joia: córrer descalç per damunt una herba fresca, jaure i descansar a l’ombra d’un arbre molt viu. Antoni Artigues, tu ens has ensenyat a ser irreverents, a ser espontanis, a llegir amb ulls de foc, a ser humils, a rebre pedrades i a agafar una pedra, a ser estimats, a no ser estimats. A dir un poema i que tothom calli. A dir un coverbo i que ningú no rigui. El que no ens has ensenyat, però, és a no estimar-te. No ens has ensenyat que no ens estimis. Aquestes coses fan de mal dir quan ja no hi ets, però l’altre dia, que parlàrem llarga estona a casa teva, amb el foc de la xemeneia que ja era caliu, tu assegut al balancí, jo et vaig dir que venien temps difícils, que els fatxes estan molt encesos, que haurem de menester robar molt de foc als déus per a repartir-nos-el entre els homes, i tu em digueres que te n’anaves conhortat perquè nosaltres hi som. Vas dir que si nosaltres hi érem tu estaves tranquil. En aquell moment vaig veure que la teva lluita entre ‘jo’ i ‘nosaltres’ ja s’havia acabat, que estaves preparat per a veure-hi clar. Gràcies, Antoni, per abraçar-me, per besar-me als llavis, per haver-me ensenyat a viure en revolta constant. Gràcies per haver-me abraçat com l’amic i haver-me decantat com el pare que amolla el mac perquè aquest nosaltres ha esdevingut una munió de jo. Se’m fa estrany, et dic, d’escriure’t aquestes paraules que sempre ens hem dit mirant-nos als ulls. Ara hem d’existir fins que ens morim. Passar gust d’existir. Vet ací la qüestió. Com em digueres diumenge passat: “Besades. No em digueu res pus”. Pus, Antoni. Però ara tu sempre ets en mi. Memòries a en Blai, en Brossa, en Palau, na Marçal, en Bauçà, en Manel Marí i a tots els altres. Besades.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF