Júlia Colom: “El passat no s’ha de conservar tancat i ple de pols, s’ha d’orejar sense por”

La cantant lluita per recuperar la música d’arrel de les Balears

Protagonitzarà la cloenda de l’Atlàntida Film Fest el proper 2 d’agost a les Voltes. A només 22 anys i quan encara somia i sobretot treballa per publicar l’any que ve el seu primer disc, Júlia Colom (Valldemossa, 1997) ja té un documental dirigit per Joan Porcel, Sempre dijous, que gira al voltant dels inicis de la seva trajectòria com a cantant, que recupera la música d’arrel de les Balears. Llicenciada fa poc per l’Escola Superior d’Estudis Musicals (ESEM) de Barcelona en l’especialitat de cant de jazz, també participarà amb Toni Vaquer en el festival de sa Pobla, el 18 d’agost. L’estiu d’aquesta cantant singular, que ja s’ha fet sentir a Nova York, Portugal, Berlín, l’Índia i Barcelona, només acaba de començar.

Sempre dijous us situa al començament del camí com a cantant. 22 anys són pocs per explicar la història, ni que sigui incipient, d’una cantant?

Certament, són pocs. Som molt jove, i més si tenim en compte que fa un any que vàrem començar a fer aquest documental, a 21. Però m’ho varen posar fàcil. No havia d’inventar cap història ni fer-me passar per res més del que som. La premissa va ser contar allò que faig i ja està. El començament és també una història.

Per què el títol Sempre dijous?

Perquè ens vàrem adonar que sempre estic entre dos llocs: entre Mallorca i Barcelona, però també entre el passat i el present, entre l’acadèmia i l’espontaneïtat del camp, amb la música d’arrel sense deixar d’estar en contacte amb la realitat musical de la meva generació. I el dijous, a més d’estar al mig, és el que obre la mirada cap al cap de setmana.

Deis que no us heu de fer passar per allò que no sou. Com definiríeu el moment en el qual us trobau?

Diria que estic en un punt de recerca d’un llenguatge propi i per això és un lloc d’incertesa. En tot cas, encara que no ho puc haver experimentat, no tenc clar que les incerteses s’esvaeixin amb el pas dels anys. O això diuen, que no minven amb l’edat. Per això, m’estim més avesar-me a viure amb la incertesa.

No és habitual a 20 anys beure de la música del cançoner tradicional de les Balears i recuperar-la. Li voleu donar una volta? Què creis que hi podeu aportar?

Jo des de nina tenc un vincle amb la música d’arrel, però no som una friqui. Estic al dia de les tendències actuals i molt en contacte amb la realitat musical de la meva generació. I no hi veig cap incompatibilitat, entre els distints estils. Jo necessit que també hi hagi un espai per a aquesta música d’arrel que per mi ha estat tan important des que el meu padrí, quan jo tenia set anys, em va ensenyar a cantar la Sibil·la.

Per cert, quina importància té el vostre padrí, Nicolau Colom, en la vostra trajectòria?

La veritat és que el meu padrí és qui em va obrir la porta al cant. Ell no és músic professional, però viu la música com es vivia abans, no com un llenguatge elitista, sinó com a part importantíssima del dia a dia de molta gent. De fet, amb ell vaig cantar per primera vegada des de la consciència, assaborint la dificultat de fer-ho i el plaer alhora. Li estic molt agraïda, perquè és ell qui sobretot m’ha obert la porta a poder viure d’aquesta manera. I també agraïda a la música, que ens ha facilitat aquest vincle tan fort entre nosaltres.

No ens heu acabat de dir què voleu o podeu aportar al cançoner tradicional des de la vostra joventut.

És evident que jo conec tot aquest repertori a través d’altres. No he anat a tomar oliva, no he après a cantar mentre faig feina al camp... Ara bé, he pres consciència que la identitat musical de les Illes és molt forta i jo no voldria que es perdés i que, per culpa de la globalització, tot acabi sonant igual. Atès que tenim molts matisos que fan que siguem com som, els hem de treballar i recuperar aquest patrimoni. He escoltat molt Madò Buades i cantadors i cantadores vius que m’han transmès el seu saber. Crec de ple en el poder de la transmissio oral, i això que en estudiar perds la sensació que la música sobretot es transmet oralment.

Fins a quin punt ha estat important la vostra formació com a cantant de jazz?

M’ha beneficiat moltíssim. Tot i que el món acadèmic és complicat i ple de contradiccions, a mi el fet d’haver de passar pel tub i de sentir-me controlada m’ha anat molt bé per guanyar constància i capacitat per suportar la frustració.

A Sempre dijous us sentim a dir que “el passat és inevitable i no ha de ser anacrònic”. Us allunyau així de la nostàlgia?

És molt fàcil caure en la nostàlgia del passat. El discurs sol ser que perdem patrimoni, que avui tot està globalitzat, que les nostres arrels s’obliden... Jo no em vull instal·lar en aquest discurs. Si tenim el passat tancat dins vitrines, s’omplirà de pols i no en farem res. El passat no s’ha de conservar tancat i ple de pols, s’ha d’orejar sense por.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF