José Sacristán: “És imperdonable que l’esquerra no veiés el ressorgiment d’aquesta dreta cavernícola”

L'actor parla dels seus nous projectes i de la situació espanyola actual

José Sacristán encarna un Miguel Delibes que acaba de perdre la seva dona, a Señora de rojo sobre fondo gris, que omplí el teatre Principal de Maó dijous passat. “El dolor immens que expressa Delibes és commovedor, perquè és com si la memòria de l’amor vencés la mateixa mort”, assenyala Sacristán. Entrevistam un dels actors més importants del cine hispanoparlant, amb sis dècades de trajectòria a les espatlles i una llista de títols llarguíssima i amb films que varen marcar una època, com l’ Asignatura pendiente de José Luis Garci o La Comena de Mario Camus. A 82 anys, continua treballant. I molt amb gent jove. Un dels darrers projectes és Muñeca de porcelana, de David Mamet.

Us va costar molt que Delibes us deixàs utilitzar aquest monòleg.

Sí. En principi Miguel [Delibes] no va en voler donar els drets. Es publicà l’any 1991, quan jo estava fent una obra de Delibes també, Las guerras de nuestros antepasados, i vaig quedar fascinat amb la novel·la. Però Miguel no volia que es dugués al cine o al teatre, perquè deia que no volia que ningú posàs cara a aquell personatge, perquè ni tan sols ell n’hi va posar, ja que a la funció el personatge és un pintor, que es diu Nicolás. Finalment, dos anys abans de morir, Delibes ja va consentir que se’n fes una lectura dramatitzada, d’un parell de passatges. Després, hem aconseguit l’autorització dels fills.

Com deis, Delibes es posa darrere del personatge d’un pintor. Creis que allunyar-nos, en certa manera, ens ajuda a treure allò que tenim dins?

Això li ho hauríem de preguntar a ell, però ell era molt curós de la seva intimitat. Per això fins i tot altres personatges que surten a la història no duen el seu nom vertader. Ell es va protegir d’aquesta manera, precisament perquè era molt gelós de la seva vida íntima.

Com viviu el fet d’interpretar aquesta obra, havent-ne conegut l’autor?

Per una banda, és un personatge meravellós. És un regal per a qualsevol actor. I, després, el valor afegit d’haver conegut Miguel i estar explicant, en certa manera, la seva vida. I retent-li un homenatge, perquè ell era un home íntegre, formidable. I el que conta a través del dolor immens que pateix amb la mort de la seva dona és commovedor, perquè és com si la memòria de l’amor vencés la mateixa mort.

Dèieu en una entrevista que el que manifesta Delibes és “un dolor esperançador”. A què us referíeu?

Sí. Perquè, efectivament, mentre algú ens recorda, no desapareixem del tot. Desapareixem quan ja ningú sap res de nosaltres.

L’obra parla del dolor, de la pèrdua, del dol. Qüestions a la quals la societat viu bastant d’esquena.

Aquesta por no és nova. La mort i el dolor ningú no els vol, fotre. El que passa és que hi són, naturalment. Tampoc sé si hi vivim més d’esquena ara que abans. Jo tenc l’edat suficient per recordar un temps en què, en aquest país, la precarietat, el dolor i el miserable estaven a l’ordre del dia. Jo crec que el dolor de veritat no es manifesta en dols. El dolor autèntic es demostra sabent el que sents, i punt.

Recordau el moment en què us començàreu a sentir actor?

Sent un nin, encara que al principi no sabia què era això de ser actor. Però tenia vuit o nou anys quan tenia la idea clara que allò que volia era dedicar-me a jugar i a fer creure a l’altre que era el que no som.

Hi és, aquest nin, en vós, encara?

Sí, totalment! No en prescindesc per a res. Quan som a l’escenari o em pos davant una càmera trec el nin que vaig ser. La base fonamental, i moral, per la qual em dedic a això és el que té de joc. Un joc del qual s’han de conèixer les regles i respectar-les, però és jugar, com quan era el mosqueter, el gàngster, el pirata...

Hi ha personatges que us acompanyen més que uns altres?

No. Quan els acab de fer allà queden. Tenc la sort de poder escollir el meu treball. L’últim que he fet ha estat Muñeca de porcelana, que està a les antípodes del Nico de Senyora de rojo, i també m’ha proporcionat grans satisfaccions. I quant al cine o televisió, uns tenen més interès que uns altres, però els assumesc tots.

Sentiu enyorança per algun temps del passat?

No. Però jo tenc memòria, som memòria i m’importa moltíssim de qui i d’on venc, en tots els aspectes, en el professional i en el personal. Assumesc i em reconec en totes i cadascuna de les meves actuacions i de la meva vida, però mir cap endavant. I tenc la sort de poder treballar amb gent jove, que és collonut.

Com viviu la situació política del país? La coalició Podem-PSOE?

No hi confii. Hi ha massa interessos enmig. L’esquerra s’hauria d’haver posat d’acord molt abans. És imperdonable que no veiés el ressorgiment d’aquesta dreta cavernícola. Ja va ser totalment imperdonable que es fessin unes altres eleccions pel maldestre i mesquí comportament de l’esquerra. I en tot això, el senyor Torra i els seus sequaços, que són uns impresentables. No per sediciosos o per colpistes, sinó per matussers. Perquè són uns simples i vulgars matussers. Perquè, encara que sigui per respecte a la paraula ‘república’, haurien de procedir d’una altra manera.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF