John Williams i Ennio Morricone, dos mestres per a un sol Princesa d'Astúries de les Arts

BarcelonaJohn Williams i Ennio Morricone sumen 179 anys, prop de dos segles. Una xifra que delata l'experiència acumulada del dos mestres vius més importants de la música de cinema, autors d'algunes de les bandes sonores més importats de la història i responsables en bona part de l'èxit artístic i popular de pel·lícules com E.T. l'extraterrestre, Hi havia una vegada a Amèrica, La guerra de les galàxies, El bo, el lleig i el dolent, A la recerca de l'arca perduda i Cinema Paradiso. Són dues institucions del seu àmbit, amb un prestigi tan indiscutible que és comprensible que el jurat del premi Princesa d'Astúries no hagi volgut triar entre l'un o l'altre i hagi decidit distingir-los tots dos amb el premi de l'edició 2020 del Princesa d'Astúries de les Arts. No és només un premi a dos músics genials, sinó un premi a l'art de la banda sonora.

Des que el 2011 va ser premiat el director d'orquestra italià Ricardo Mutti que el Princesa d'Astúries de les Arts no distingia creadors de l'àmbit musical. En el passat el van rebre també Bob Dylan, Paco de Lucía, Barbara Hendricks, Joaquín Rodrigo i Jesús López Cobos. El jurat ha justificat el premi als dos compositors per "haver enriquit amb el seu talent centenars de pel·lícules" i ha subratllat com a vincle comú "la seva enlluernadora capacitat per traspassar gèneres i fronteres". El veredicte també elogia el seu "domini absolut de la composició i la narrativa, entrelligant emoció, tensió i liricisme al servei de les imatges cinematogràfiques", i la capacitat de les seves creacions per transcendir i "sostenir-se per elles mateixes com a magnífiques obres simfòniques que es troben en el repertori habitual de les grans orquestres".

Si bé l'estatura artística de Williams i Morricone està fora de dubtes, el currículum de premis dels dos mostra la influència que té néixer als Estats Units i haver treballat principalment a Hollywood: Morricone ha sigut nominat set vegades a l'Oscar i n'ha guanyat dos, el primer honorífic i el segon amb regust d'homenatge pel seu treball a Els odiosos vuit; Williams, en canvi, ha guanyat cinc Oscars, i amb 52 nominacions és la segona persona més nominada de la història dels premis de Hollywood, només superat per Walt Disney.

Williams és el compositor que va recuperar la grandesa del simfonisme vienès en el Hollywood dels 70. Considerat l'hereu d'autors clàssics com Max Steiner, Alfred Newman i Bernard Herrman –amb aquests dos últims hi va arribar a treballar–, en els seus inicis es va especialitzar en la música de comèdies com Com robar un milió i..., però la seva carrera va fer un tomb quan es va creuar en el seu camí Steven Spielberg, atret pel seu treball a The reivers i The cowboys. Williams ja havia triomfat amb el seu oscaritzat treball d'adaptació d'El violista sobre la teulada, però la glòria arribaria amb Tauró, Encontres a la tercera fase, A la recerca de l'arca perduda, Parc Juràssic, La llista de Schindler... Spielberg sempre ha reconegut la gran aportació del compositor: "La imatge d'E.T. i Elliot retallada contra la lluna potser va agradar els espectadors, però va ser la música del John el que els va fer emocionar".

Williams també ha sigut el compositor galàctic oficial. George Lucas el va fitxar per escriure la famosa partitura de La guerra de les galàxies i ha seguit escrivint les bandes sonores de totes les pel·lícules de la franquícia fins a L'ascens de Skywalker, de l'any passat, quan Lucas ja s'havia desvinculat de la saga. Però el segell de Williams ha estat present en pel·lícules de tots els tipus, des de sagues fantàstiques com Harry Potter i Superman fins a thrillers (Presumpte innocent), comèdies (Sol a casa) i melodrames (Memòries d'una geisha).

En la carrera de Morricone no hi ha una aliança tan llarga com la de Williams i Spielberg, però sí una relació clau en els inicis del compositor italià, a qui va llançar a la fama el seu treball en la Trilogia del dòlar de Sergio Leone. La música dramàtica i expressiva d'aquelles pel·lícules ha quedat tan lligada a la identitat estètica de l'spaghetti western com els primers plans de la cara dels actors. Morricone va fer més pel·lícules amb Leone, però, amb prop d'un miler de bandes sonores, la carrera de Morricone és inabastable i travessa continents i gèneres amb una versatilitat extraordinària. De Leone és la melodia universal de Cinema Paradiso, el dramatisme d'Els intocables d'Elliot Ness i l'aventura èpica de La missió, però també el terror sense nom de La cosa o l'emoció pura de Novecento.