Joan Bibiloni: “M’agrada l’estudi, on el músic Pot plorar sense fer teatre”

PalmaPer a l’entrevista, Joan Bibiloni em cita a la cafeteria d’una betzinera a l’entrada de Manacor. Està tancada, l’esper a fora. “Aquí no la farem. On anam?”, li dic després de saludar-nos. “Vine darrere amb el teu cotxe, anirem a l’altra benzinera”, resol el músic. Mentre el seguesc, em deman què deu tenir amb les benzineres qui, com a guitarrista, com a compositor o com a productor musical, ha estat o està lligat a Sting, Kevin Ayers, Antonio Vega, Jon Anderson, Larry Coryell, Celia Cruz, Jorge Pardo i, entre molts d’altres, John Cale; qui, el 1982, amb el disc Joana Lluna contribuí a posar els fonaments del rock català; qui el passat mes desembre va rebre el premi Enderrock de la Música a les Balears per la seva trajectòria, i qui ha editat i produït Cinema per a tres (Satie Produccions), amb Andreu Riera al piano i composicions de Rafel Aguiló, que presentaran en concert el 2 de febrer al teatre Xesc Forteza de Palma.

Per què anam de la cafeteria d’una benzinera a la d’una altra benzinera?

M’agrada la perifèria.

La de Manacor?

A Manacor hi ha carnassa més que suficient per no sortir-ne. Quan vaig fer el monòleg Damunt sa roca (2014), amb l’actor manacorí Toni Gomila, deia que està comprovat que aquesta ciutat irradia una energia que l’ha duita a ser la de l’Estat espanyol que proporcionalment té més artistes, escriptors, esportistes i altres celebritats. Jo vaig tornar a viure a Manacor quan vaig veure que els pares em deien que se n’anaven. La meva feina m’ho permetia. I és més fàcil tenir cavalls al pla de Manacor que a la serra de Llucalcari. No em vull moure d’aquí més que el que sigui estrictament necessari. Si del pla a les quadres cau una bomba, podeu comptar que seré mort.

Amb el temps heu canviat les prioritats, la música pels cavalls?

Per sort, la nostra capacitat d’estimar és infinita. Estimar i ocupar-te del que estimes: la música, els cavalls, la cuina, la família, i no necessàriament per aquest ordre. No hi ha prioritats. Això sí, m’agrada fer-ho tot de manera creativa. I si dic que no crec que deixi Manacor és perquè el meu dia a dia té un volum gros: un cavall pesa molt.

El que sembla que heu deixat en un segon pla són els directes. Com a músic, us trobau millor a l’estudi d’enregistrament?

Sí, m’agrada més l’estudi, on el músic pot plorar sense fer teatre. També és on pot pegar un crit, si no li surt bé. Ni més ni manco que com fa un pintor, un arquitecte o un cuiner. Els músics som artistes com els altres. No som bufons. Com tots els artistes, necessitam la solitud, que afavoreix que surtin peces úniques.

Fa poc us donaren el premi Enderrock de la Música balear per la vostra trajectòria. Ha fet 50 anys que vàreu treballar per primera vegada en un estudi. Com ho recordau?

Jo record més l’olor de l’estudi, de màquines, l’avió Caravelle que em va dur de Mallorca a Barcelona als estudis EMI, i el dinar que vàrem fer després amb el representant del Grupo 15, el desaparegut Paco Vicens. Tot això ho tenc més present que no la participació en l’enregistrament. Jo tenia 15 anys.

Com percebeu els canvis en els processos d’enregistrament?

Als estudis ha canviat la litúrgia. L’estudi era un espai de convivència. Ara, pràcticament no n’hi ha de convivència. És una altra manera de cuinar. De fet, Anatomía de una ola, d’Antonio Vega, és el darrer treball que tenc la sensació d’haver produït com crec que s’han de fer les coses a l’estudi.

Enyorau els processos analògics?

El sistema analògic per a l’enregistrament del so és una meravella. Ara bé, el digital és una meravella en el moment de l’edició. La convivència de l’analògic i el digital és necessària.

I per escoltar, un vinil o un compacte?

Si els vinils tornen a agafar força és perquè sonen millor que els compactes. Jo som un usuari del so, tenc les orelles preparades per ser-ho, i he detectat de manera auditiva que la reproducció a través del vinil ofereix un so més rodó, més sencer, sense perdre res de l’equalització. És més precís. Hi ha més vincle entre totes les ones, s’acompanyen millor. El so del vinil t’abraça per tot, t’acarona. Si us pos un bon vinil, em direu “no sé perquè, però m’ha agradat molt”. Jo sí que sé perquè us ha agradat tant.

D’Holanda a Japó, dels Estats Units a Catalunya, a Mallorca o a Manacor. Des de Joana Lluna als darrers treballs, discs i bandes sonores, la vostra música, amb una clara identitat, és arreu sense fer gaire soroll. És aquest un posicionament vital?

Jo estic sempre amb les minories, allà i aquí. I des del punt de vista vital, vaig decidir que vull tenir present que som d’aquí, de Manacor, que sempre he sortit d’aquí i hi he tornat. És una elecció amb molts factors en contra, però amb molts d’altres a favor, i aquests no són per fer-ne propaganda ni postureig, sinó per passar-hi gust. De les coses que més gust he passat a la vida és d’una plorada acollonant davant una poltra d’un any al corral de casa. Passar gust és tenir la sensació que estàs vivint.