Joan Andreu Juan: “Fer un Winter Pie? Per a mi, enguany, però no és tan fàcil”

PalmaEl pati d’Es Baluard acull aquest cap de setmana la setena edició del festival per als amants de la música americana, un estil que defineix una mescla de pop-rock, folk i country. El Summer Pie Festival, organitzat per la promotora Pecan Pie, compta enguany amb un cartell liderat per l’enfant terrible del nou country americà, Frankie Lee, que actuarà avui vespre, i els gegants del pop britànic The Magic Numbers, que obriren la jornada anit, acompanyats pels americans però residents a Anglaterra Loud Mountains, juntament amb les bandes locals Los Valendas i L’Espinale. El cartell d’avui el completen la nova sensació del bluegrass, els anglesos Flats and Sharps, i les bandes mallorquines Ombra i Jane Yo.

Joan Andreu Juan és l’home que hi ha darrere la promotora Pecan Pie, una associació cultural que des de la modèstia i la feina constant, fa 13 anys que du els millors talents de la música americana a l’illa. Parlam amb ell del festival, dels plans de futur i de l’actualitat cultural.

Què destacaríeu d’aquesta setena edició del Summer Pie?

Aquesta vegada, la selecció de totes les bandes està feta pensant en nosaltres, perquè passem gust. Hem triat el que més ens agrada, tant de local com d’internacional. Feia anys que anava darrere L’Espinale i em fa molta il·lusió; Ombra també m’agrada molt, i era molt fan de Los Valendas quan sortien, quan era més jove. I de la part internacional, Frankie Lee, per a mi, és el puntàs d’aquesta edició. Magic Numbers són molt coneguts i els Loud Mountains i Flats and Sharps són grups de directe boníssim. Ens hem donat un gran gust. Aquesta és l’edició d’enguany.

Què oferiu a les bandes perquè vinguin a Mallorca?

El que podem! [riu] Perquè les capacitats són bastant reduïdes. Jo els explic un poc de què va això. Ara és molt més fàcil perquè els puc explicar que hi han vingut els Dreaming Spires, Emily Barker... i ja veuen una mica de què va la cosa.

Alguns queden el cap de setmana a la Ràpita, que és un bon al·licient.

Això és Frankie Lee. Com que ve tot sol des dels Estats Units i li hem hagut de muntar la banda amb la de Toni Montserrat, ell em va dir que li cercàs alguna cosa per la seva zona per dur-lo a la platja, i vàrem trobar un lloc a la Ràpita bastant econòmic i que està molt bé, devora la mar... En un principi, Frankie Lee no sabia si havia de venir o no i jo li vaig dir: “Tu estàs segur que no vols venir a Mallorca el mes de juny? Fes una cosa: investiga una mica de què va això de Mallorca”. I tot d’una em va dir: “Saps què? Sí que venc”.

Habitualment creau aquests lligams entre artistes, alguns de fora toquen amb una banda d’aquí.

Al principi, ens sorprenia la capacitat que tenen aquests artistes que es mouen molt de ser flexibles, et diuen que venen tots sols però que si hem de fer alguna cosa amb banda, cerquem uns músics. Són més flexibles, jo diria que estan més segurs d’ells mateixos i el que cerc és gent d’aquí que s’hi adigui i Frankie Lee s’entén amb Toni claríssimament. Quan vaig demanar a Toni a veure si volien fer de músics de Frankie Lee tot d’una em va dir que era un mal moment. Jo li vaig dir que com a mínim l’escoltàs i no havien passat dues hores quan em va cridar: “Ho feim!”. Jo ho veia claríssim i pot quedar molt bonic i ell ho va veure amb els mateixos ulls que jo.

Després de tants anys promovent concerts, què és el millor amb què us quedau?

El millor és aquest sentiment de “ho he aconseguit” quan els Parson Read Heads són damunt l’escenari o els Stornoway, els quals també tenia entre cella i cella, o Rayland Baxter, o, enguany, Frankie Lee. És això de dir “ostres, he aconseguit una cosa que no pensava que fos possible i l’estic vivint”. Aquest és el meu sentiment principal. Després n’hi ha d’altres, en aquests set anys. Summer Pie ja no som jo tot sol, ara hi ha un grup de gent amb qui, a més a més, hem fet colla, que m’ajuden. Els he conegut gràcies a això i és molt divertit.

I el pitjor?

Hi ha dues coses que em venen al cap. Per una banda, tractar amb gent interposada: mànagers, agents, persones a les quals els importa un rave allò que tu estàs fent. Ells tenen un sou per fer una feina i, si no compleixes, fora. Gent tan freda, tan del bussiness. Jo no som del bussiness, si ho fos estaria arruïnat. Això és horrible, no ho puc suportar, i és una part de la feina.

I quina és l’altra?

El festival és un 70% deficitari, és a dir, si recuperam un 30% del que hem gastat ja és correcte. Aleshores, per lluitar aquest 70%, haver d’anar a l’Ajuntament de Palma, haver d’anar aquí i allà, haver de fer uns expedients per aconseguir unes subvencions, llarguíssims, ridículs a vegades, i trobar-te amb una incomprensió bastant grossa. Que al final ho aconseguesc, però aquesta feinada és un conyàs. És una feina ingrata però al final les peles són les que donen vida al festival. És una feina productiva a escala econòmica, però a mi el que m’agrada és triar grups, escoltar-los, encara que això altre també s’ha de fer.

Sempre muntau concerts paral·lels al principal. Avui migdia toquen Loud Mountains i Lael Neale a Can Balaguer.

Això de Can Balaguer és una proposta que em varen fer els meus socis de fer alguna cosa en un lloc públic on no només vagin els que hi volen anar, sinó que pugui enganxar gent que passi per allà. De fet, la idea original i que jo volia fer era al Born, ja ho tenia parlat amb l’Ajuntament, però per a aquestes coses surrealistes de l’administració pública no s’ha pogut fer al Born, i al darrer moment ens varen oferir Can Balaguer i ho farem allà. La idea era fer-ho en un lloc de pas. De fet, jo fa temps que parl amb el Consell de Mallorca i tampoc no me'n surt per fer un festival a l’hivern als jardins de La Misericòrdia.

Interessant...

Sí, però no hi ha manera. Em diuen de fer-ho al pati aquell tan gros de darrere, però no m’agrada. Diuen que als jardins molestam la biblioteca i jo els dic que cercam un horari que no molesti. Res. No hi ha manera. Perquè la meva obsessió és que la música vagi a cercar més gent. Jo pens que si això és tan bo, o jo ho consider, perquè tan poca gent va als concerts en directe? I m’agradaria cercar maneres d’acostar-me més a la gent, sobretot a aquella que no va a un concert.

I creis que amb el producte que oferiu ho podeu aconseguir?

Jo pens que sí. Potser semblaré poc humil, però jo consider que els concerts que preparam són molt bons i molt accessibles, no són gens experimentals. Estam parlant d’una cosa molt clàssica: veus, guitarres... Crec que això ha de tocar la fibra a la gent.

De públic n’hi ha, perquè, per exemple, al Mallorca Live hi varen anar 24.000 persones.

Jo diria que el Mallorca Live o qualsevol esdeveniment que tingui una capacitat, un armament propagandístic d’acord amb un gran pressupost, aconsegueix arribar a la gent. Jo no em puc permetre pintar els autobusos amb propaganda del Summer Pie Festival. Però, de fet, tampoc no m’interessa, no vull perdre el concepte del Summer Pie, encara que sí que m’agradaria que en lloc de ser 250 fóssim 500 i omplíssim el pati d’Es Baluard, això em semblaria molt bo. La meva satisfacció seria augmentar un poquet el públic, però si quedàs petit Es Baluard ja començaria a pensar que això s’està complicant massa.

Idò no teniu vocació d’arribar a altres públics com la Península o el Regne Unit?

Ni parlar-ne. Aquí, dos dies i prou. El que sí que m’agradaria és passar-me a l’hivern perquè l’estiu m’esgota molt. Trob que s’hi amunteguen les coses, hi ha moltíssimes propostes, cada cap de setmana hi ha quatre coses. Els avions, els hotels... tot és caríssim. Si això ho féssim el més de gener o al desembre, que a l’illa s’hi està de puta mare i tot és més barat, m’ho estimaria més, però fins ara no ho hem aconseguit.

Winter Pie. Quan?

Per a mi, enguany, però no és tan fàcil com sembla.

Aquest cap de setmana es parlarà molt de la llibertat d’expressió. Què en pensau, de tot això que estam vivint?

Em sembla absurd i trob que, darrerament, la democràcia està una mica en hores baixes. Els rapers, els poetes, els músics i els senyors que estan a ca seva han de poder dir el que vulguin. Ja sabem tots quins són els límits, no direm coses contra la infància, per exemple, hi ha coses que no s’han de dir. Però, contra un règim polític? O contra uns dirigents? Només faltaria! Ells han d’estar al nostre servei, no al contrari. Criticar els dirigents és el mínim que podem fer i és el mínim que ells han d’acceptar. Dir que el rei és un lladre, evidentment és una opinió, però això no t’hauria de poder enviar a la presó. És ridícul.

Com a agent de la cultura, com viviu els canvis en política cultural: ministres que duren set dies, promeses de rebaixar l’IVA cultural que mai es materialitzen, etc.?

Amb un cert interès. Això que ha passat és com un vodevil, això del ministre que ha entrat i ha sortit. Està bé que se n’hagi anat, perquè, si no complia les seves obligacions, com a mínim podria haver avisat abans el seu cap. O jo, com a mínim, li diria: “Però tu ets beneit o què?” Tot allò que sigui cultural ho visc amb bastant d’interès, per ventura més allò que és d’òrbita local que no d’òrbita estatal.

Com veis la situació a l’àmbit local?

Sincerament, és molt millorable. I ja que m’ho demanau, us diré que hem tingut, i dic hem tingut perquè només els queda un any, uns gestors culturals covards, perquè han fet la feina mínima per no ser tan desastres com els anteriors, però realment no s’han posat les piles per canviar el model, que és el que crec que s’hauria de fer. Això em resulta molt decebedor.