Teatre Principal.- A teatre ple va arribar la versió tetral de Jane Eyre, la famosa novel·la de Charlotte Brontë, dirigida per Carme Portaceli i interpretada per Ariadna Gil i Abel Folk com a personatges principals, o sigui Jane Eyre i Edward Rochester. No era gens senzill i per tant un acte de gosadia, en el millor sentit, per part d’Anna Maria Ricart, encarregada que la translació a l’escenari no perdés pel camí el tarannà dels personatges i la corresponent contextualització. Carme Portaceli opta per una atemporalitat mesurada per contar la història d’aquesta noia tan desventurada com decidida, tan condicionada per les circumstàncies que l’envolten des de la infantesa. Potser en aquest punt inicial, amb la presentació del personatge i les situacions que la condueixen a ser com és, l’adaptació ha de fer un recorregut potser massa ràpid, una mica forçat pel gran nombre d’el·lipsis amb les quals ha d’anar sortejant un període de temps molt llarg fins a arribar al bessó de la història. Per una altra banda, quan aquests petits, molt petits, entrebancs de la narració es veuen superats, la història guanya fluïdesa, i el nivell d’intensitat que necessita perquè el personatge assoleixi l’energia i la vehemència justes perquè sigui creïble en aquest paper de bressol de l’emancipació de la dona. Però no només això. Ricart ha jugat encara més fort i hi ha posat collita pròpia, potser en el moment més brillant de l’adaptació, pel fet de posar veu a Bertha Mason, la boja esposa del protagonista, empresonada i enfollida que fins i tot fa trontollar el final tan blanc amb una sèrie de pinzellades, de gris fosc, que donen una altra dimensió a la història, gosaria a dir que molt més profunda que l’original.
Per una altra banda, els dos personatges principals potser necessiten més matisos, sobretot Ariadna Gil, molt intensa, però una mica massa similar en totes les seves intervencions, en què mostra el mateix poderós registre, sense transició en els diferents estats d’ànim. Està clar que vol explicar com és d’independent i coherent, però són massa peculiars les fases de la seva existència perquè no hi hagi, com a mínim, una metamorfosi, encara que sigui molt subtil, o cap moment de dubte, de reflexió que la humanitzi, en comptes d’exhibir tan sols aquest perfil gairebé èpic i transcendent. Alguna cosa semblant passa amb Abel Folk i el seu Rochester, un home amb moltes zones obscures que no es transmeten en el dibuix del personatge. La relació de la parella, des del primer moment, tampoc no canvia la seva tonalitat, ni al principi ni tampoc en els moments en què teòricament tot se n’anirà en orris. El joc és inexistent. Aquests petits detalls no obscureixen el conjunt, ni la interpretació. Bon ritme. Dues hores que passen aviat amb un espectacle de primer nivell.
