Irene Reig: “En el món del jazz, les dones hem de batallar més que els homes”

PalmaIrene Reig (Barcelona, 1993), saxofonista, es va iniciar en la música clàssica i posteriorment va passar al jazz. Ha format part de la Sant Andreu Jazz Band i la Star Wood Band. Instal·lada a Amsterdam, ve a Palma a presentar el seu primer disc com a compositora, Views, i participarà en algunes de les activitats paral·leles programades a l’Alternatilla.

Anit presentàreu el vostre disc Views, en format quintet. Què pot trobar el públic en aquest treball?

És un disc que té l’essència del jazz juntament amb l’essència del swing, del hard-bop o del be-bop, que són els estils de jazz que més m’han influenciat, a banda de ritmes més semblants a bossa nova, a latin i diferents grooves o ritmes que provenen d’aquesta tradició de la música afroamericana.

Participareu en el concert Ménage à Jazz. En què consisteix?

Des del festival proposen ajuntar músics de diferents gèneres que potser no han tocat mai junts. És una experiència esplèndida, perquè no només coneixes gent nova i músics nous, també en coneixes les creacions.

També formau part de l’activitat Femme Jazz, un homenatge a les figures femenines del gènere.

Juntament amb Pere Bujosa i Joan Terol, hem triat dues dones músiques i a partir d’aquí hem creat un repertori que considero que ens ha quedat bastant interessant.

Quines autores heu triat?

Són dones representatives de cada període de la història del jazz. Per exemple, Mary Lou Williams, de la qual hem triat les composicions més be-bop; Ella Fitzgerald, que representa més el swing, i Lil Hardin, que representa el jazz més tradicional, entre d’altres. Ensenyam el paper de la dona dins el jazz i alhora fem una mica de cronologia.

El jazz és un món d’homes?

Sí que veig aquesta diferència entre gèneres, sobretot quan treballes en grup. M’he trobat amb comentaris per part d’algú amb estatus de poder, com un professor o el líder d’un grup, sobre la meva manera de vestir, tot i que no ve al cas. A part d’això, he tingut molta sort, si és que de la normalitat se’n pot dir sort. Sí que has de batallar més que els homes.

El públic fa diferències de gènere?

A mi, per ser una dona que toca el saxo, m’han fet comentaris de l’estil de “ah, però ja tens prou bufera?”, i ja te’ls prens a broma. Ara està canviant la cosa, però sempre es troben a faltar més dones.

Us referiu a més dones músiques?

Jo he format part d’una big band en què les úniques noies érem Alba Pujals, que toca el trombó, i jo. Es troba a faltar quan veus que a una big band de 15 persones només som dues noies. I sempre és així. Però al final t’hi acostumes, suposo.

S’ha de viure a l’estranger per triomfar en el jazz?

Darrerament veig que cada vegada n’hi ha més coses a Catalunya, a les Illes i a l’Estat. Abans pensava que als Països Baixos hi havia molta més oportunitat, i en alguns aspectes continua sent així.

Quin és el problema perquè la majoria us n’aneu?

Crec que té a veure més amb el funcionament en facturació i contractació que no pas amb l’oferta o demanda en concerts de jazz. Com a exemple, l’IVA cultural als Països Baixos és d’un 6% i a Espanya, del 21%. Supòs que això també fa que músics i artistes marxin.