Teatre Principal.- Sanzol va omplir la sala Gran amb La ternura, el seu darrer muntatge. No era per a menys. L’obra que signa i dirigeix el mateix Alfredo Sanzol és d’una habilitat indiscutible que, a sobre, ve precedida d’un gran èxit de públic que l’ha feta mereixedora de no pocs cartells d’entrades exhaurides a la porta dels teatres on s’ha interpretat per part de Juan Antonio Lumbreras, Elena González, Javier Lara, Natalia Hernández, Paco Déniz i Eva Trancón. Sanzol és d’alguna manera el director i autor de moda del teatre espanyol i amb aquesta obra ha estat guardonat amb el Premi Valle-Inclán, que no és poca cosa. El que demostra Sanzol amb La ternura és domini absolut dels mecanismes teatrals perquè una funció no minvi la seva intensitat argumental ni un sol instant al llarg de tota la representació. Dues hores, ni més ni menys, amb el llistó on ha començat. No hi ha in crescendo. L’obra s’inicia amb el nivell molt alt i no baixa ni un sol escaló, cosa que no deixa de ser un risc que l’autor i director salva com si tal cosa. Cert que els protagonistes hi posen la seva part perquè sigui així en aquesta hàbil trama que beu de Shakespeare sense treva. El que Sanzol ha fet ha estat agafar un parell mallorquí de les més famoses comèdies del geni d’Stratford-upon-Avon, La tempesta, Molt soroll per no res, somni d’una nit d’estiu … que, agitades dins una coctelera màgica, han pres vida pròpia i el que podria semblar un ‘copiar-aferrar’ queda convertit en una obra que fins i tot pot semblar original. No sé si original seria un bon adjectiu, però del que no hi ha dubte és de la seva habilitat per fer riure de valent el respectable, fins i tot quan d’una manera no gaire políticament correcta fa dir a un dels personatges masculins que ja s’ha curat de la malaltia quan descobreix que no s’havia enamorat d’un home com ell pensava. Per una altra banda, el retrat de la lluita de sexes no deixa ni uns ni els altres gaire ben parats i la condició humana queda reflectida amb tant d’humor com eficàcia i intemporalitat.
Teatre Principal.- La cantata El rei en Jaume I és una composició d’Antoni Parera Fons amb textos de Guillem Frontera, encarregada pel Consell Insular l’any 2008 per commemorar el 800è aniversari del naixement del conqueridor que dona títol a l’obra. Deu anys després es torna a interpretar per celebrar el 35è aniversari de la fundació del Cor del Teatre Principal. Cert que d’aquesta circumstància en concret no s’ha fet gaire aldarull, ni tampoc no hi va haver cap introducció abans del concert per part de cap integrant del cor o de la institució que incidís en la commemoració. Tan sols el programa de mà hi feia referència silenciosa. Una altra cosa és que fos el més adient com a raó de ser de l’esdeveniment. Pens que sí per diversos motius. El primer, perquè el cor té una importància cabdal en la composició; un altre és el fet que també hi intervé el cor Infantil i, en tercer lloc, perquè poder escoltar-la de bell nou sempre és una bona raó. Però no tan sols això. El repartiment de solistes per a l’ocasió l’encapçalà un estratosfèric Àngel Ódena, de veu sòlida, manejant bé els tempos, potent i amb molt color. Al baríton l’acompanyaren Maia Planas, Antonio Aragón i Tomeu Bibiloni, que ja havien intervingut el dia de l’estrena i que no varen desmerèixer en absolut el ‘monarca’. A més, hi varen intervenir Jorge Tello, José Manuel Sánchez i Pablo López. Cadascun amb el seu leitmotiv musical com a segell identificatiu, cadascun amb un discurs molt definidor del seu paper a la conquesta. Frontera, amb uns textos molt acurats, no fa concessions en el retrat dels nobles que es repartiren el botí i que més que una metàfora és una realitat cíclica que d’alguna manera constitueix una panoràmica de la nostra existència, com també ha quedat palès en un bon documental dirigit per Antoni Maria Thomàs amb el títol 1229. El rostre ocult. Tot i això, no crec que es canviï la lectura oficial dels victoriosos i sagnants fets protagonitzats pels heroics cristians. Pel que fa a la partitura, Parera és molt hàbil en la combinació dels diferents tipus de músiques, des de les orientals fins a les tradicionals, amb puntuals atonalitats que li donen un caire molt contemporani, precís en l’exposició, amb gran eficàcia en els moments de les batalles i conceptualment molt descriptiu, que converteix la seva música en fonamental per esbrinar el discurs, per entendre la història, la d’Abû Yhayâ, la del Kitab Ta’rih Mayurqa.
