Guillem Clua: "A Barcelona hi ha un menyspreu del teatre popular"

El director i dramaturg estrena 'Smiley. Després de l'amor' al teatre Aquitània

El dramaturg Guillem Clua (Barcelona, 1973) ha fet una verdadera cursa d'obstacles fins a poder estrenar aquesta setmana al teatre Aquitània la seva nova obra, Smiley. Després de l'amor, la continuació d'una de les seves obres més populars, Smiley. Va rebre un "cop molt dur", com diu ell mateix, quan el covid va obligar a cancel·lar les funcions del seu debut, Justícia, a la Sala Gran del TNC, amb totes les entrades venudes. Durant el confinament es va refugiar en l'escriptura de l'adaptació cinematogràfica de la seva obra La pell en flames i d'un altre guió adaptat, el de la novel·la de Torcuato Luca de Tena  Los renglones torcidos de Dios, amb el cineasta Oriol Paulo . 

Amb la previsió d'estrenar  Smiley. Després de l'amor al Teatre Capitol al maig, va començar a assajar amb els protagonistes, Ramon Pujol i Albert Triola, per Zoom. Però la sala va tancar. Per sort van poder recuperar el projecte i posar-se a assajar a l'agost. Encara que sembli difícil de creure se n'han sortit, i trenca amb nota la regla que les segones parts són dolentes. Es pot entendre  Smiley. Després de l'amor sense haver vist la predecessora, i tant de bo que la segona onada del covid permeti que els teatres no hagin de tornar a abaixar la persiana.

Guillem Clua confronta les identitats d'una família pujolista al TNC

¿ Smiley és l'obra més petita, pel que fa al format, i alhora la que ha tingut un èxit més gran?

Depèn. Sí que és la que ha tingut més èxit aquí, ha tingut més recorregut en el temps des que la vam estrenar, el 2012, fins que vam acabar la versió catalana el 2015, i a Madrid va estar una temporada en cartell. En l'àmbit internacional, és de les que han tingut més èxit, però s'han fet més produccions internacionals de La golondrina, que es va estrenar a Madrid i que va fer gira per Espanya. Però Smiley és potser la més inesperada. Va néixer d'una manera molt petita a la Sala Flyhard, i no esperàvem ni que saltés al Lliure ni al Capitol ni que estigués tant de temps als escenaris. Sí que ha sigut el boom més gran.

Fer la segona part d'una obra tan exitosa és tot un risc. Què el va fer decidir a fer el pas d'escriure  Smiley. Després de l'amor?

Vaig fer el clic quan se'm va plantejar tornar a fer Smiley a Barcelona en un moment en què se n'estaven fent moltes produccions internacionals. La vaig rellegir: segueix funcionant després de tants anys, al novembre s'estrena a Austràlia, i després a Singapur. Però notava que estava superada. Estava tan enganxada al moment en què la vaig escriure que ara hi ha coses que sonen fins i tot antigues. Els referents havien quedat una mica obsolets, i de seguida la idea d'escriure una obra nova em va semblar molt atractiva. Soc un gran admirador de la trilogia formada per  Abans de l'alba, Abans de la posta i Abans del capvespre on Ethan Hawke i July Delpy es van retrobant cada deu anys o vuit. Sempre m'ha fascinat i aquí he tingut l'oportunitat de fer-ho. Si Smiley. Després de l'amor té tant d'èxit com la primera, no descartem fer-ne nua tercera d'aquí set o vuit anys per reflexionar sobre què significa ser gai amb cinquanta i escaig anys i com està aquesta parella, seria meravellós.

¿Smiley  va sorgir de la manca de personatges homosexuals no criminalitzats al cinema i el teatre? Sovint els personatges LGTB acostumen a estar relacionats amb el món de les drogues o són castigats moralment.

Això va ser més una conseqüència. Que una obra que explica una història d'amor gai saltés al mainstream d'una manera tan exitosa no va ser planejat. Sempre explico que la vaig escriure per al Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta. Originalment era una obra de 45 minuts, i quan em van dir que m'havia d'enfrontar a Jordi Galceran [va guanyar el torneig Galceran amb El crèdit, que després es va convertir en un fenomen teatral], em vaig dir que havia d'escriure una comèdia. No n'havia escrit cap mai, era la meva primera comèdia. En aquell moment l'únic que creia que podia fer, honestament i parlant amb propietat, per escriure una comèdia era explicar la meva vida sentimental, gai, lògicament. No va haver-hi un acte de militància de trencar amb unes dinàmiques narratives que estaven marginant la comunitat LGTB. Va ser un acte natural que es va traduir en això: va conquerir el mainstream, cosa que és magnífica que passi, perquè la millor eina per canviar una societat és conquerir el mainstream amb una obra entre moltes cometes subversiva o que trenca el paradigma de relacions heterosexuals. Per a mi el gran èxit va ser que Smiley, que naturalitza i visibilitza una relació gai, es convertís en una referència per a tota la societat, sigui quina sigui la seva orientació sexual. 

¿Aleshores considera que altres obres com ara  La golondrina i Justícia, que mostren la pandèmia del VIH a la Barcelona dels anys 80 i 90 , entre altres qüestions, són més militants que Smiley?

Sí, rotundament, sobretot La golondrina, que és una resposta explícita a un atemptat a la comunitat LGTB. Justícia lògicament també.

S'han fet produccions de  Smiley arreu del món. ¿L'ha sorprès com la van rebre en algun país?

Com que és una obra que tracta aquest tema tan particular, la recepció a cada país ha sigut diferent. He vist algunes produccions de fora. En llocs com ara Miami o Nova York no va haver-hi cap problema i va ser rebuda d'una manera molt festiva. Però quan es va posar en escena a Xile la van intentar prohibir perquè la consideraven molt ofensiva, i de cop i volta fer Smiley es converteix en un acte polític. A Nàpols el teatre on es va fer era una antiga església i això va crear molta controvèrsia. En el moment que veig que es pot convertir en una eina política, l'any passat vaig decidir donar gratis els drets de representació a les companyies d'aquells països on els drets LGTB estiguessin atacats, sobretot a l'Europa de l'Est. Vaig tenir alguna bona resposta, però això s'ha aturat amb la pandèmia, tot i que no descarto que en el futur es pugui representar.

La golondrina sorgeix de l'atac terrorista a la discoteca Pulse a Orlando el juny del 2016. ¿Per quines altres raons creu que cal seguir fent un teatre militant i activista?

En el meu cas, crec que l'art ha de ser una eina de transformació social, i crec molt en el teatre popular i el teatre mal anomenat comercial com una eina de transformació social, perquè com més gent atreguis al teatre, més gent veurà el teu discurs i veurà teva tesi, alhora que s'ho passa bé, gaudeix, i riu i plora, i veu una obra com una comèdia romàntica. I quan surten d'allà potser, com en el cas de  Smiley i Smiley. Després de l'amor, has aconseguit fer que es plantegin com és la realitat d'unes parelles que no coneixen en el seu entorn habitual, en quins conflictes es troben, si hi ha discriminació per orientació sexual o identitats de gènere que tu has plantejat en una història. És una història fàcil, comercial, que fa riure, sí. Però el discurs segueix estant allà, l'estàs visibilitzant. Crec que tots els autors, tots els creadors, tenim aquesta responsabilitat, especialment avui, en un moment que estem tirant enrere en els drets civils en molts aspectes, que existeixen partits d'extrema dreta que volen negar la nostra existència. Entenc el teatre com un arma contra tot això, i per això escric.

Guillem Clua: “Els amics formen part del que som i ens defineixen“

Diu que Smiley és molt filla del seu temps i que la Barcelona de  Smiley. Després de l'amor ha canviat molt. ¿En què creu que ha canviat?

Amb la despersonalització, per començar. Les aplicacions van començar a prioritzar l'encontre virtual, més enllà del personal. El fet que puguis trobar parelles sexuals i afectives amb una aplicació ha fet molt mal als bars i les discoteques, i ha anat a més. Smiley era més una reflexió sobre les maneres de lligar i Smiley. Després de l'amor ho és sobre les maneres d'intimar, de construir una parella, de fer que perduri, si és que perdura, i de fugir una miqueta de la síndrome de Peter Pan, que a vegades existeix dins la comunitat de LGTB, de no voler créixer, de voler estar amb el mateix estil de vida que teníem als 20 i els 30 anys. Quan arribes als 40 t'ho has de començar a replantejar una mica. No és que Barcelona hagi canviat, és el món occidental, les grans ciutats, que han canviat en aquests anys. Des del model neoliberal se'ns fa creure que podem aconseguir el que vulguem si ens esforcem prou, sobretot si tenim prou diners per aconseguir-ho, però sempre és mentida, no tot està al teu abast per més que et venguin la moto que sí. Aquesta obra reflexiona sobre això, sobre temes molt més profunds, madurs i adults que la primera. Segueix sent una comèdia romàntica que parla sobre l'amor, és divertida i la gent es pixa, però tractem aquests temes que li donen un contrapunt fosc. És una obra una miqueta més fosca.

Smiley. Després de l'amor és molt crític amb "el parany de l'amor romàntic".

Hi una discussió explícita entre els dos personatges en un moment de l'obra sobre el discurs que transmeten les comèdies romàntiques sobre la idea del príncep blau, la mitja taronja o el fil vermell del destí, que es repeteix constantment com un dels referents culturals d'un dels dos personatges. Impliquen que hi una persona destinada a tu, i si no l'aconsegueixes potser seràs un desgraciat tota la vida o et conformaràs amb una cosa que no et pertoca. Hi ha una reflexió sobre si això és una idea tòxica o no, i si ens podem obrir a altres maneres d'entendre l'amor que no a aquesta totalment patriarcal, monògama, que potser una parella gai no ha d'assumir, o sí. Hi ha una discussió sobre si és l'únic model de parella vàlid, si podem estimar més d'una persona a la vegada i si primer ens hem d'estimar a nosaltres mateixos abans de completar-nos amb una altra meitat.

¿Creu que aquest teatre popular del qual parla té prou espai a la cartellera i està prou valorat?

No, especialment a Barcelona. És una pregunta que em fan sempre. He viscut tants anys a Madrid i me la fan comparar amb la de Barcelona... Una de les coses que sempre he vist és que aquí hi ha un menyspreu al teatre popular, a una comèdia romàntica o un melodrama. El pitjor que pots escriure en aquest país és un melodrama. Precisament és el teatre en el qual jo crec, és el cavall de Troia amb què pots introduir moltes altres coses a un públic majoritari. No ho dic com una estratègia maquiavèl·lica de manipulació, sinó com una estratègia efectiva per fer arribar el teu discurs al màxim de gent possible. No sé d'on ve aquest menysteniment, si ve d'un academicisme mal entès, d'un elitisme estrany, d'un cert sector de la intel·lectualitat de Barcelona que ha estat en el poder d'algun teatre públic últimament i que menystenen aquest teatre perquè el veuen barat, ho haurien de dir ells. Les conseqüències són al carrer, han arribat a materialitzar-se en declaracions molt pertorbadores com les de la gent que es va alegrar quan va tancar el Capitol perquè feien un teatre que no els agradava de monòlegs i comedietes: em van semblar menyspreables. Sempre parlo d'un ecosistema teatral on tots ens necessitem els uns als altres. El teatre comercial, de qualitat o no, és igual, ha d'exisitir perquè subsisteixi una obra postdramàtica que es fa en una sala alternativa per a deu persones. Hi ha un equilibri que Barcelona mai ha tingut, i si seguim eliminant les sales mitjanes que poden acollir aquestes comèdies estem fent mal a tot el teatre, fins i tot el que defensa aquesta elit teatral.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF