Gemma Carbó Ribugent: “La diversitat de gènere és diversitat cultural”

PalmaGemma Carbó és professora a la Universitat de Girona i directora de la Càtedra Unesco de Polítiques Culturals i Cooperació. Parla de la diversitat com a eix transversal de les polítiques culturals i educatives per a la convivència. Ho fa amb un to de veu acollidor, tant com l’espai que ens envolta, El Mirador, l’estudi que ens ha cedit l’artista Lluís Fuster per a aquesta ocasió. Reflexionam amb ella sobre les relacions entre l’art, l’educació i les polítiques culturals.

Què és cultura i què és educació per Gemma Carbó?

Dues paraules contenidor, perquè sembla que hi cap tot [riu]. Dues paraules molt definides, potser massa. En el cas de la cultura, hi ha tantes definicions possibles que no ens podem arribar a posar d’acord. Cadascú interpreta el que és cultura a la seva manera i, de fet, avui, més que de cultura parlam de vida cultural. El problema és que si cultura és tot i pot ser qualsevol cosa, no ens és possible actuar en cultura políticament parlant. I això també és perillós, perquè el que és tan ampli i ho aborda tot acaba sent no-res. Llavors crec que cal fer un esforç per consensuar què entenem per cultura i què entenem per educació, com a espais per a la nostra convivència, que són importantíssims per definir-nos com a societat i pensar com volem viure junts. A partir d’aquí, cal recordar que estam davant dos àmbits de les polítiques públiques que es concreten en uns sistemes, unes institucions i, sobretot, en uns i unes professionals que hi estan treballant i amb els quals hem d’arribar a definir com a societat unes responsabilitats i tasques.

Com veis l’estat actual de la relació entre les polítiques culturals i les educatives?

Doncs complicat, pel que dèiem ara. Hem entès que són dos conceptes tan íntimament relacionats i tan evidents, que hem obviat la reflexió i hem acceptat que el que teníem és el que ha de ser. Però quan hi posam la lupa i començam a mirar, descobrim que, malauradament, aquests dos temes tan obvis i que en certa manera tenen tant a veure l’un amb altre, en realitat, s’han separat. Tenim un problema, perquè en aquests moments no es troben. Les polítiques públiques s’han anat especialitzant, primer les educatives i després les culturals. Això en certa manera ha estat positiu, però ha implicat eliminar les possibilitats de quan tot era més petit i concentrat i, per tant, més conjunt. En aquest moment, les polítiques educatives es pensen per a un sistema amb un funcionament molt centralitzat, força monstruós -per les seves dimensions- i molt preocupat pel que és l’ordenació dels continguts curriculars i dels perfils professionals. Les polítiques culturals, en canvi, han tingut tendència a treballar molt en la definició dels equipaments i en l’organització de grans esdeveniments. Però, en canvi, una i altra han oblidat el seu sentit final. En el cas de l’educació i la cultura, pens que és el mateix: acompanyar el creixement personal i col·lectiu, fer que les persones se sentin més felices, més capaces i més ciutadanes, en el sentit de ser més crítiques, competents i creatives amb el món que les envolta.

Creis que la producció artística i cultural ha confós les mercaderies de les denominades indústries culturals de l’oci, i que la cultura i l’art han deixat de ser béns d’ús per convertir-se en interès de capital en comptes d’un dret fonamental?

La tendència a convertir-ho tot en producte de mercat es dona tant en la cultura com en l’educació. El context neoliberal en què ens trobam aposta per un model de societat en el qual els drets i les llibertats fonamentals -com el de participar en la vida cultural a través d’una educació apropiada i de qualitat- semblen estar per sota dels drets i llibertats de propietat i mercat. No podem oblidar que la Declaració Universal de Drets Humans estableix que no hi ha categories entre els drets, tots tenen la mateixa rellevància, són indivisibles i estan plenament interconnectats. Cal insistir en aquesta qüestió, perquè el discurs de les indústries culturals sovint ho oblida.

Com a directora de la càtedra Unesco de Polítiques Culturals i Cooperació, quines són les línies d’investigació actuals en educació, política i cultura? On s’incideix més?

En aquests moments, tot i que no m’agrada la paraula, el paradigma que determina bona part de les polítiques culturals i educatives és el de la diversitat. Si, tradicionalment, per la Unesco i les Nacions Unides la idea de cultura era monolítica, en majúscula i en singular, en aquests moments hem hagut d’acceptar l’evidència que no podem parlar de cultura, sinó que hem de parlar de diversitat d’expressions culturals. En això s’incideix molt, perquè afecta seriosament el món de les relacions comercials internacionals, ja que aquestes expressions culturals han passat a ser actius importantíssims per a l’economia i per això els governs hi comencen a treballar. La idea de la diversitat cultural que està expressada en la convenció de la Unesco del 2005 s’ha imposat a tots els altres conceptes amb els quals havíem anat treballant, des de la mateixa noció de patrimoni fins a la qüestió de la propietat intel·lectual i el debat sobre els drets d’autor. Hem entès que cal protegir i promoure aquesta diversitat perquè està vinculada a un altre gran concepte: el de la creativitat. Si no hi ha diversitat cultural, és a dir, moltes altres maneres de veure el món, és molt difícil que siguem creatius. Des del pensament únic i la tradició monolítica no pots imaginar coses alternatives i diferents. Aquest conflicte entre llibertat i protecció és el que marca les agendes.

Creis que el sistema educatiu s’ha convertit en un aprenentatge menys humanístic, perquè necessitam les humanitats?

Totalment. El que hem estat analitzant és que les lleis culturals, entre les quals hi ha les lleis de creació d’universitats i educatives, tenen en els seus preàmbuls l’expressió d’una filosofia política i, en aquest sentit, una de les coses més alarmants en l’àmbit d’universitats és veure el canvi radical de visió i enfocament que es produeix des del 1982, amb la primera Llei d’universitats, fins avui. L’any 1982 el país sortia d’una dictadura, i l’educació i la cultura n’eren la clau. Els preàmbuls actuals, en canvi, parlen de les universitats com a espais de producció de coneixements científics i tecnològics per a la “innovació”, aquesta paraula preocupant entesa generalment només com a innovació econòmica i empresarial. És a dir, la universitat ha deixat fora tot, absolutament tot, el que és l’experiència cultural i la seva funció d’agent cultural de dinamització del territori, les extensions culturals, les àrees universitàries de gent gran. És a dir, tot el paper que tenien les universitats, especialment les més petites, que són universitats molt vinculades al territori. La universitat està immersa en una cursa per la competitivitat acadèmica preocupant, en la qual només compten la producció de ‘papers’ i les avaluacions de qualitat, les competències tecnològiques i científiques mal enteses, és clar, perquè la ciència és cultura. Tot això es tradueix després en el món educatiu de base. La democràcia necessita les humanitats. Estam posant en crisi la base del contracte social, la que havíem establert per configurar els estats nació. El més curiós del cas és que estam fent grans avenços científics demostrant que no es pot aprendre ni créixer com a persones si la informació no passa pel cos i per les emocions, que les formes d’aprenentatge són diverses, que hi ha tota una part del procés cognitiu que està lligada als sentiments, a les sensacions, i que aquestes ens ajuden tant com la raó i la lògica a comprendre al món. I és aquí on hi ha una contradicció absoluta amb el que estam aplicant a l’educació.

Es valoren suficientment les capacitats culturals i creatives?

No, i sobretot al nostre país. A Europa ens porten uns quants anys d’avantatge en aquesta qüestió. A Alemanya, per exemple, hi ha propostes de protocols per reconèixer la competència cultural del ciutadà. És una mena d’acreditació, per a la qual tu pots presentar un dossier d’experiències en el camp artístic i cultural i demostrar unes capacitats artístiques que has anat desenvolupant de manera autònoma, que no t’han donat a l’escola -perquè malauradament a l’escola no es donen-, però te les ha donades la vida. Hi ha polítiques d’educació artística i cultural en països com Àustria, Alemanya i Dinamarca molt innovadores i interessants. S’està avançant molt també en països llatinoamericans com Mèxic i Colòmbia, i a mi em preocupa la situació que tenim al nostre país. Som molt critica, perquè pens que estam a la coa. És una situació molt preocupant que el ministre Wert es permetés una frase com “L’educació artística distreu de les altres assignatures” i que ningú sortís al carrer per això. Ningú diu res, però aquells que tenen recursos econòmics són els primers que proporcionen les competències musicals i artístiques als seus infants i joves, perquè saben que són necessàries. Però ho fan de manera privada i finançades amb recursos privats, clar. Què generam, així? Una nova manera d’exclusió social. Bona part de les escoles privades i les escoles concertades avancen en el treball per projectes considerant el paper de les arts. Fins i tot les empreses treballen amb els creadors, i aquí és on veig la perversió, aquesta estratègia maquiavèl·lica que hi ha rere aquesta frase, la d’excloure de nou la major part de la societat.

Sortim al carrer a manifestar-nos contra la violència de gènere, feim minuts de silenci, ens penjam llaços... Però les xifres de víctimes de violència masclista continuen sent similars a les d’anys anteriors. Com poden ajudar les polítiques culturals a repensar i transformar l’educació masclista?

La diversitat de gènere és diversitat cultural i és la mare de molts conflictes. En general, crec que no hem après a tractar-nos d’igual a igual a partir de les nostres diferències. La igualtat és el gran paradigma del món educatiu dels segles XIX i XX, que avui ha d’establir un diàleg seriós amb la qüestió de la diversitat i la diferència estètica o cultural. No és només el tema de gènere, sinó també qüestions com les estètiques urbanes, la diversitat generacional entre pares i fills, professors i alumnes... Són moltes les diversitats culturals que ens enriqueixen però són font de conflicte alhora.

Per acabar… ens podríeu recomanar el nom d’una escriptora i una artista que no ens hauríem de perdre?

El llibre de Martha C. Nussbaum Sense ànim de lucre: per què la democràcia necessita les humanitats. I l’artista Eugènia Balcells, una dona fantàstica que ha sabut combinar sempre, a la seva obra, ciència i art. Ho ha fet de manera molt pedagògica però sense caure en el didactisme. Aquestes hibridacions em semblen molt interessants.